‘Desig’, de Josep Maria Benet i Jornet

El passat dimecres 25 d’abril tingué lloc el 4t cafè literari de l’any. L’obra tractada fou Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, i vam comptar amb l’ajuda de Martí Gallén Muñoz, Graduat en Cinematografia per l’ESCAC i dramaturg, per entendre-la millor. Mitjançant un gran exercici críptic, enterrant la vertadera història sota el text i sota una trama on no hi passa res, Benet i Jornet explica a Desig una història que, després d’una primera lectura, deixa el lector estàndard desconcertat: no ha entès pràcticament res.

Desig

Basant-se en les traces soterrades però identificables dins del relat i fent servir el suport de la proposta escènica que Sergi Belbel féu de l’obra l’any 1991 –la única vegada que aquesta ha estat representada professionalment–, Gallén ens defensà que la història tracta d’una relació amorosa entre dues dones: Ella i La dona. Concretament, del retrobament d’aquestes 17 o 18 anys després que la seva història amorosa tingués lloc. La influència d’aquesta obra en el panorama del teatre de text català contemporani és cabdal, defensà Gallén: no es pot entendre l’actual salut d’aquest sense Desig: l’obra que, com bé apunta Josep Maria Miró, construeix les carreteres a través de les quals començarà a circular la nova dramatúrgia catalana. Així, abans de revelar-nos la seva lectura de l’obra, els 14 assistents al cafè foren posats en context.

En primer lloc, cal tenir en compte que des de l’establiment del règim franquista fins l’any 1946 hi hagué la prohibició d’exhibicions de teatre en llengua catalana. Un cop fou de nou permesa, gairebé només s’exhibiren els grans noms: Sagarra, Guimerà i Pitarra; i no fou fins a mitjans de la dècada dels 50 que, molt a poc a poc, tímides iniciatives anaren prenent forma i pes. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954-1963), l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1975) i els Premis Josep Maria de Sagarra (1963-1973) foren els refugis d’un tocat teatre català.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), com es pot deduir, és un dramaturg que pertany a una generació d’escriptors que escriuen en català sense haver-lo estudiat. De família humil, Benet cursa filologia romànica, creix bevent de cultura popular i llegeix còmics i novel·les de consum. Amb només 23 anys, guanya el primer Premi Josep Maria de Sagarra (1963) amb Una vella, coneguda olor i es converteix en una de les veus més innovadores del panoramà teatral català.

Cal destacar aquí que, segons Gallén, és difícil etiquetar l’obra de Benet, ja que aquest té molts registres; Papitu, com se l’anomena popularment, té moltes cares i, enlloc d’instalar-se en un registre que li funciona i reiterar la “fórmula de l’èxit”, centrarà la seva producció dramatúrgica en investigar sobre el fet teatral, i s’anirà movent, buscant la seva veu, a través de les diferents influències de les quals s’anirà impregnant. Si bé amb Una vella, coneguda olor (1963) o Revolta de bruixes (1975) l’autor fa ús d’una vessant més realista de la dramatúrgia –amb influències del teatre realista espanyol i nord-americà del moment–, paral·lelament i seguint l’estela de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual escriu obres de caire més èpic, d’influència brechtiana, com ara Cançons perdudes (1966) o El manuscrit d’Alí Bei (1984). Un altre dels corrents sincrònics –a la recerca d’innovacions teatrals– de Benet és la línia derivada dels exercicis de Harold Pinter i Samuel Beckett: un teatre més críptic com els de La fageda (1977) i Descripció d’un paisatge (1978). Desig (1989) suposa la culminació d’aquesta etapa de recerca.

I quina era la situació del teatre català d’aleshores? Gallén defensà, en paraules del mateix Benet, que aquest passà aleshores per «la travessia del desert», essent un dels únics dramaturgs que seguí apostant per un teatre de text davant una escena catalana –i europea– que tendia cada cop més a matar l’autor. És a dir, el circuit català i barceloní primaren produccions on allò important eren el director, l’escenografia i la perfomance i on el text i el seu autor quedaven relegats en segon terme. És en aquest context que sorgiren companyies com ara Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom i La Fura dels Baus.

Clip de la representació de Desig al Teatre Romea, l’any 1991. Dirigida per Selgi Belbel, els actors foren Àngels Poch (Ella), Imma Colomer (La dona), Lluís Soler (El marit) i Josep Maria Pou (L’home).

Desig fou una obra encarregada pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya –dirigit per Domènech Reixach–, ens ubicat aleshores al Teatre Romea i que feia de protoTeatre Nacional de Catalunya abans de la creació d’aquest. Com hem vist, l’obra fou representada el 1991 al Romea sota la direcció de Sergi Belbel i destaca per les renovacions formals que Benet introduí al text entre  els quals podem trobar el fet que els personatges no tinguin nom o que els espais no siguin concrets (els podríem anomenar no-llocs). Això fa que no hi hagi res més enllà de les parets del text, que el context hagi desaparegut, que no hi hagi personatges ni acció si aquests no parlen.

Aquesta primacia del text que explica una història a través de les paraules –i no a través de les accions– fou la principal innovació del text: allò que importa no és tant el què passa sinó el mecanisme que ho permet, el com passa. Mitjançant una excusa argumental –el que Hitchcock anomenà el MacGuffin–, en aquest cas, la trucada que un matrimoni, Ella i El marit, reben un cap de setmana quan es troben a la seva segona residència.

Així, l’obra és dotada de diàlegs ben depurats, on la paraula és una arma, una plataforma d’acció que encarna el principi del post-drama propugnat per Harold Pinter: amagar una història que, pacientment, l’espectador ha de reconstruir mitjançant el text. Una història que probablement no dóna respostes a totes les preguntes que formula, ja que no té intenció de donar-les. El que pretén és situar la textualitat de la dramatúrgia en un nou espai, un espai on el lector/espectador s’ha de resituar i participar d’una manera més activa en la reconstrucció de les peces del mecanisme que se li presenta davant dels ulls. És d’aquesta característica que emana la principal dificultat a l’hora d’entendre l’obra: quedant “incomplerta” sobre el paper, es presta a múltiples interpretacions i a volgudes ambigüitats. Els personatges diuen la veritat? Què és allò que realment està passant?

Servint-se, entre d’altres, dels motius del fred i la calor –desig sexual–, l’enformador de fusta –símbol fàl·lic, hereu del teatre de Guimerà– o de l’ús ambigu de les paraules –no concretar específicament de qui es parla: «la persona en qüestió»–, Benet teixirà una història que té lloc entre una segona residència a la muntanya, una carretera comarcal i una botiga self-service i quatre protagonistes: Ella, El marit, La dona i L’home.

Donades les pistes inicials, deixarem a les mans dels lectors àvids la lectura de l’obra i jutjar què i com és el que la trucada comença a desenterrar –i així desafiar, per què no, la lectura defensada tant per Gallén com pel mateix Sergi Belbel–. Perquè la gran màgia del teatre és la seva capacitat de qüestionar el lector/espectador, la necessitat de submergir-s’hi cada cop més lectura rere lectura, funció rere funció. I la virtud de Benet a Desig és precisament la d’encriptar el text no excessivament, sinó al nivell suficient perquè, preses unes coordenades, l’amant de la literatura pugui desenterrar-ne la trama i, sobretot, el mecanisme que la impulsa.

Finalment, us recomanem la lectura i visualització dels següents text i entrevista:

Anuncis

‘La maleta’, de Sergei Dovlàtov

El passat divendres 16 de març n’Alba Codina Falgàs, llicenciada en filologia eslava i professora de rus a l’EOI de Girona, vingué a la Casa Orlandai per a realitzar el cafè literari sobre La maleta, de Sergei Dovlàtov. La ponència s’estructurà i es desenvolupà de la següent forma:

Primer de tot, Codina explicà el que podríem anomenar la bio-bibliografia de l’autor. Indestriable de la seva obra, la biografia de Dovlàtov és d’aquelles que en si mateixes ja desperten molt d’interès i, de forma encertada, Codina l’explicà extensament. Dir que Dovlàtov és un rus forçadament exilitat de la seva estimada pàtria és quedar-se curt: Dovlàtov va ser fill, amant i amic; estudiant i ciutadà de Leningrad; periodista, guia al Parc Puixkin, guarda d’un camp de presoners a la Sibèria i escultor. I molt més que tot això. Totes aquestes experiències, ens explicà Codina, queden reflectides en les seves obres; sis de les quals poden ser llegides al català gràcies a LaBreu Edicions: Els nostres, La filial, La zona, El compromís, El Parc i La maleta.

Abans d’entrar en l’anàlisi de La maleta, Codina defensà que Dovlàtov, més que un escriptor, era un narrador d’històries. Basant les seves novel·les en fets i esdeveniments de la seva biografia, la narració és sempre en primera persona. La seva tècnica, digué, és més aviat minimalista, de format breu: relats, esbossos o aforismes, així com repleta de l’antídot inherent i indispensable en plena època soviètica: l’acudit que desmunti el deliri quotidià grotesc. Per a ell, «l’humor no és l’objectiu sinó el mitjà, o millor encara, l’instrument per conèixer la vida: si intentes entendre algun fenomen, busca allò que fa riure en ell i se t’obrirà en la seva totalitat».

Cafè 'La maleta'

Assistents al Cafè.

Com en la resta de les seves obres, a La maleta, Dovlàtov explica i observa com viu la gent, i no pas com creu ell que han de viure; no la jutja. Escriu caricatures (molt sovint dels seus amics, familiars i coneguts) dins uns relats que poden existir (i existeixen) de forma autònoma, alhora que dins de cada relat hi ha múltiples micronovel·les, acudits, anècdotes i personatges. La maleta està composada per un pròleg a mode de presentació i 8 capítols que es corresponen als objectes que hi retroba a dins; el llibre és a la vegada el relat de les pertinences que hi ha a l’única maleta que es va poder endur a l’exili i un relat dels records i enyorança dels anys de joventut a Leningrad: «Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu.» Això és tot el que guarda dels seus anteriors 36 anys?, es pregunta.

Codina va enllaçar cada capítol amb els escenaris on transcorren i amb les reflexions de caire més aviat filosòfic que traspuen de tant en tant entre els seus relats: amb els ‘Mitjons finesos de crespó’, una història sobre contraband i especulació amb aquesta peça de roba, Dovlàtov torna a la Universitat i fa un ràpid resum de la seva vida: l’únic que no ha canviat són els mitjons. Amb les ‘Botines de la nomenklatura’, robades a l’alcalde de Leningrad en la inauguració d’una escultura en la qual ha treballat, Dovlàtov reflexiona sobre el furt en la societat russa («sovint el fet pren un caire metafísic. Parlo de robatoris totalment misteriosos i sense cap objectiu racional. Aquests, n’estic segur, només passen a l’Estat rus») i posa en boca dels seus dos companys escultors una discussió que ben pot ser llegida en clau Capitalisme vs. Comunisme.

A ‘Un vestit prou decent’, on ens explica com aconsegueix un vestit adequat per assistir als funerals en representació de la redacció on treballa, l’autor parla també de la dificultat d’escriure articles lliurement: «de cop vaig sentir nàusees. Què passa aquí? Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta no és bo per als diaris. No sé d’on treuen el temes els periodistes soviètics! Tots els meus propòsits són irrealitzables. No puc tenir cap conversa per telèfon. Tots els meus amics són sospitosos…». Amb ‘Un cinturó d’oficial’, Dovlàtov torna breument al camp de presoners (narrat sobretot a La zona) transportant a peu un reu que és (o es fa passar per) boig a un sanatori. Tot caminant, l’autor reflexiona: «ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols: vet aquí la felicitat!»

dovlatov-in-ny

Dovlàtov ja en la seva etapa a Nova York [Foto via: Russia Beyond].

Amb ‘La jaqueta de Fernand Léger’, el lector pot apreciar les vides paral·leles entre l’autor i la del seu company d’infància Andrei Txerkàssov, fill d’una família rica i influent amiga del seu fracassat llinatge. Els Txerkàssov tenien també amistat amb el pintor francès Fernand Léger, que «va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.» A ‘La camisa de Popelín’, explica com coneix la seva segona dona Lena, la seva relació més aviat trista i indiferent i els seus tràmits per a emigrar. Ella, abans de marxar, li regala una camisa produïda a Romania, i ell pensa: «una camisa decent, modesta i de bona qualitat. Visca el camarada Ceaucescu! Però a on he d’anar amb la camisa? De debò, a on?!». En aquest capítol, segurament el més reflexiu, també Parla de com li censuren els seus relats: «l’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…» i, per això, ell no vol marxar, perquè d’alguna manera vol patir la repressió (si acabà marxant, fou perquè el règim soviètic l’acabà convidant a fer-ho).

Finalment, amb ‘Un barret d’hivern’ coneixerem el germà de l’autor i entendrem més a consciència com és que, com li diu Lena, «sempre et passen històries fantàstiques…», tot veient-se atrapat en problemes monetaris o en situacions inversemblants per culpa d’un amic o familiar. Amb ‘Uns guants per conduir’ (el capítol que més agrada a Codina) veurem Dovlàtov altre cop enredat, en aquest cas per rodar una pel·lícula actuant com a Pere I: «el tsar crida, horroritzat: Què he fet?! Per què vaig fundar aquesta puta ciutat?!» (per visualitzar breus fragments de la pel·lícula, premeu aquí i poseu el comptador del vídeo al minut 12:45; són imatges del documental sobre Dovlàtov чемодан (Txemodan), ‘maleta’ en rus).

Els esdeveniments que envolten la seva mort prematura als EUA fou, al parer de Codina, gairebé com el darrer relat-anècdota que l’escriptor visqué (i no pogué escriure). Morí als 49 anys d’edat camí de l’hospital, dins una ambulància, degut a un atac de cor. La seva primera filla Maixa (fruit del seu primer matrimoni amb Asia) explicà en un documental que conegué el seu pare, precisament, a l’enterrament. Maixa també explicà aquest no cabia dins el taüt i que, de tant que pesava, hagué de ser dut per 6 homes. Com molts altres presents al sepeli també afirmen, Maixa recorda que aquell dia plovia com mai abans havia vist.

Tant dins el torn final obert a intervencions del públic com durant la ponència, també foren tractats altres temes gràcies a les intervencions de les persones assistents. Fou discutit el paper de l’alcohol en la societat russa i comentada la omnipresència d’aquest en els relats de Dovlàtov i la literatura russa en general; es parlà del paper de l’artista en la societat soviètica: d’una banda se li donava un paper preeminent davant la comunitat però, d’altra banda, es trobava amb un encotillament de la seva llibertat d’expressió artística;  i es comentaren també d’altres característiques de la llengua i cultura eslava: la correcta pronunciació de les ‘o’ àtones (que s’han de pronunciar com a vocals neutres) en llengua russa i l’existència del patronímic (com a nom mitjà) en la cultura russa.

Dovlàtov és, segons diuen alguns, «l’últim heroi de l’època soviètica», «un clàssic contemporani». Un autor amb qui no saps ben bé si plorar, riure o plorar de riure; un autor que té clar que «no és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.»

Per a més informació, consulteu:

‘L’acusació’, de Bandi

El segon cafè literari del 2018 tingué lloc el passat dimecres 28 de febrer i tractà sobre L’acusació, de Bandi («cuca de llum», en coreà). En aquesta ocasió, el convidat fou un dels traductors de l’obra (tant al català com al castellà), el també escriptor i Professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Hèctor López Bofill.

56139C62-D5E7-4E9B-88FE-E7D9EF2F1162

El llibre consta de 7 contes escrits entre 1989 i 1995 (la majoria redactats el 1993) i tots tenen un element en comú: a partir d’elements de la vida quotidiana, de vivències familiars i/o d’amistat, s’explica una història ambientada a Corea del Nord i de final sempre trist, on els petits herois insignificants s’enfronten a la perversió del règim, en el que sempre és un clar exercici d’abús de poder de l’Estat sobre l’individu.

Aquests abusos són generalment duts a terme pels responsables del Partit dins cada comunitat (laboral i veïnal, especialment) i el Bowibu, la policia política del règim. Les víctimes són gairebé sempre treballadors que cauen en desgràcia o ciutadans que viuen situacions patèticament injustes.

Amb una clara i atractiva exposició, López Bofill féu esment d’aquells temes que els mateixos contes i el procés de traducció li suggerien, així com indagà en la figura de Bandi i en la cultura i en la política coreana. A grans trets, la ponència tocà els següents temes:

En primer lloc, López Bofill ens posà en context; féu cinc cèntims sobre la realitat política de Corea del Nord i aprofità la seva experiència al país com a turista com a base per a explicar-nos la realitat social d’aquell país, sempre hermètic (com és d’imaginar, també amb els turistes). Aquesta experiència tingué lloc durant el seu viatge de noces amb la seva dona, Hye Young Yu (l’altra traductora de l’obra), de nacionalitat sudcoreana. S’albergaren en una regió turística ad hoc per a turistes sudcoreans, a Kŭmgangsan (o Muntanyes Diamant), i que funcionà de 1998 a 2008. López Bofill ens explicà alguna anècdota relacionada amb aquest viatge.

09DIAMOND-01-superJumbo-v2

‘Vista general de Kumgang’, del pintor paisatgista coreà Jeong Seon (s. XVIII).

En segon lloc, el traductor comentà el mateix procés de traducció: com ell i la seva dona havien rebut la proposta de les editorials Periscopi i Libros del Asteroide i com s’havien barallat amb el text (traduït directament del coreà) per confegir les dues obres. I quan diem dues obres, ho diem a propòsit: una de les coses que López Bofill destacà fou que els resultats de les traduccions, al català i al castellà són, gairebé, dos llibres diferents.

Tal i com també és narrat a l’epíleg, s’explicà a continuació el periple que (oficialment) l’obra passà abans de poder ser publicada. Segons l’editor sudcoreà de l’obra, aquesta sortí clandestinament del país, amagada entre llibres de propaganda del règim, gràcies a les gestions que una exiliada resident a Corea del Sud i parenta de Bandi pogué fer.

Si Bandi és encara viu, o si resideix encara a Corea del Nord és una dada que segurament mai arribarem a esclarir del tot. Del que no hi ha cap dubte, ens explicà López Bofill, és que tant pel vocabulari emprat com pel grau de coneixement del funcionament de l’Estat, Bandi no és només sens dubte nordcoreà sinó que ha tingut un paper relativament important dins el règim. Capítols com «La capital de l’infern», on es narra l’Esdeveniment nº I (un viatge del líder Kim-Il Sung que paralitza per complet les vies de comunicació del país) o «L’escenari», conte que s’ambienta parcialment en un assaig d’un grup de teatre de l’exèrcit, així fan creure-ho.

Kim_Il-sung

Poster de propaganda de Kim Il-Sung [Foto CC BY 2.0 by yeowatzup, via Wikimedia Commons].

Els contes, explicà el traductor, constaten el funcionament de la societat a partir de castes, de la prevalència de l’Estat/comunitat per davant del treballador/individu. Aquest sistema, defensà, pot ser qualificat de comunista però és sobretot basat en el confucianisme, un conjunt de doctrines filosòfiques, morals i polítiques. Aquest pensament s’expandí des de la Xina fins a Corea, on ha esdevingut la base filosòfica de la seva societat.

Un altre element que també es comentà fou el tòpic en la literatura coreana (i en la literatura asiàtica en general) de l’harmonia dels humans amb la natura, present en els contes amb les constants mencions als elements naturals i, especialment, amb el poder singificatiu de què es dota els arbres. El concepte d’utopia a l’Àsia oriental, comentàrem, té a veure amb la conversió de l’home en un element natural més: perdre’s en la natura i fusionar-s’hi en contraposició al concepte d’utopia occidental, basat en la construcció comunitària de societats més justes. A més, l’obra La vegetariana, de la sudcoreana Han Kang (publicada per Rata_Books), fou recomanada tant per una assistent al cafè com per l’autor.

Fruit de l’interès d’una de les assistents, López Bofill també explicà breument el funcionament de la llengua coreana. A pesar de la divisió política, la llengua coreana segueix tenint una integritat encara que, al Nord, es decidís simplificar-la i purificar-la de les paraules provinents del xinès. La llengua és una llengua altàica, no tonal (com per exemple ho és el xinès) i està dotada d’un alfabet fonètic, a diferència de moltes altres llengües de la regió.

Koreandialects

Mapa dels diferents dialectes coreans [Foto © Zorion, CC-BY-SAWikimedia Commons]

Finalment, el paper del que ara és conegut com a postveritat o fake news en el si del règim (especialment a propòsit del capítol «El bolet vermell», on el periodista Ho Yunmo, més conegut com Ho El Bola, ha d’escriure una notícia falsa sobre la represa de la producció de la fàbrica de pasta de soja de la seva regió) i les singulars relació d’amor, amistat i de família que s’estableixen en aquella societat foren també comentades. Cridà especialment l’atenció saber que una mare o un pare, en esdevenir-ho, deixen de ser anomenats pel seu nom, i són interpel·lats sota la fórmula: «mare/pare de…».

Aquest llibre suposa una immersió en la vida quotidiana, real i trista, del règim nordcoreà. Amb espai per a la tendresa però sobretot per a la cruesa, Bandi evoca la realitat d’un sistema que sembla haver traït aquells qui somiaren en una societat més justa en el moment de la instauració del règim, a principis dels anys 1950. Una mostra d’aquest desencís del qual Bandi sembla formar part és el final del conte «La vida del cavall tresor», on Sol Yong-su és trobat mort després d’haver talat l’arbre que plantà com a commemoració de la seva adhesió al partit.

L’acusació funciona gairebé com un diari íntim, com a l’últim espai d’intimitat per a poder explicar a algú la veritat opressora del dia a dia nordcoreà; un espai on poder denunciar (encara que sigui a través de la ficció) allò que no és possible fer-ho en l’esfera pública. Però Bandi llança un missatge esperançador per boca de Kyong-hun, el protagonista del conte «L’escenari», quan aquest diu al seu progenitor, comissari del Bowibu: «Pare, heu de saber que en un escenari, com en el que jo era, el teló sempre acaba caient».

 

Per a més informació sobre l’obra, recomanem també la visualització de la xerrada entre Antonio Monegal i Manel Ollé el passat mes de juliol al CCCB: Veritat i ficció en la distopia totalitària. D’Orwell a Bandi.

 

‘El turista desnudo’ de Lawrence Osborne

El primer cafè literari del 2018 tingué la temàtica del viatge i de la literatura de viatges com a objecte de diàleg. A partir de la lectura de l’assaig El turista desnudo, de Lawrence Osborne, la professora i doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, Teresa Rosell Nicolás, ens feu reflexionar sobre el desplaçament (físic i literari) com a possibilitat d’aventura i sobre les probabilitats de viure aquesta en ple segle XXI.

IMG_0068

Teresa Rosell ens defensà que l’assaig està dividit en tres parts, clarament delimitades a través dels capítols: entre la introducció, els capítols intermedis i l’epíleg final. En el capítol introductori, Osborne ens marca les bases a partir de les quals farà la seva anàlisi i ell mateix es pregunta: sóc un viatger, un antropòleg o un periodista? Seguint sempre l’estela de Claude Lévi-Strauss a Tristos tròpics i, sobretot, de Margaret Mead i les seves Cartes d’una antropòloga, l’autor acabarà confessant-nos que agafarà una perspectiva més aviat antropològica, encara que la seva condició de periodista i la seva inherent qualitat de viatger, tanmateix, l’acabin condicionant.

Aprofitant aquest primer capítol, la ponent ens recordà que la literatura de viatges és ben present en la nostra cultura, essent tant l’Odissea com l’Ilíada (obres que podem considerar la base de la literatura moderna) uns textos de viatge per antonomàsia. Rosell també ens explicà, com així ho fa Osborne durant el pròleg del llibre, l’origen del turisme actual, el Grand Tour, un viatge informal al continent europeu concebut per a joves britànics verds durant el qual visitaven (acompanyats per un preceptor) França, Suïssa i Itàlia en busca de transformació de caràcter i de culturització, i que convertí les grans ciutats italianes en les primeres metròpolis turístiques.

Mapa Europa, 1592

En els capítols intermedis, Osborne viatja pels indrets que, poc a poc, començaren a conformar la nova ruta turística entre Londres i Sidney, com ara Calcuta, Bangkok i Bali, així com fa parades en d’altres destins intermedis. Rosell va dialogar amb els diferents capítols i les diferents tradicions que cadascun representa. El fragment en què més s’aturà fou en el capítol que transcorre a Dubai, on Osborne tracta d’una manera brillant la problemàtica de l’Orientalisme (és a dir, com s’ha representat la idea de l’Orient des d’Occident). Rosell ens recordà que l’Edèn és sempre situat a l’Orient i, a mesura que Occident ha anat conquerint territori fins aleshores inexplorat, aquest s’ha desplaçat encara més cap a l’Est. No és d’estranyar, doncs, que el periple d’Osborne acabi a Papua Nova Guinea, on l’autor es desplaça per a poder trobar l’home primitiu i viure, ara sí, una verdadera experiència, un encontre, d’igual a igual, amb un altre totalment distint de l’home occidental.

Però, tal com es planteja l’autor a l’epíleg En cualquier parte, és tot el que ha viscut una aventura real? En aquest punt, les diferents persones assistents al cafè no van acabar de posar-se d’acord. Tret de l’experiència a Papua Nova Guinea, Osborne segueix viatjant gairebé sempre de còpia de Hilton en còpia de Hilton i amb les comoditats de tot turista. A l’epíleg, des de la conformitat del no-lloc que és l’hotel (Hilton) hawaià on s’allotja, ens explica que mata la nostàlgia de la seva experiència tot visitant una petita exposició dins l’hotel on hi ha artefactes de les tribus de Papua que conegué. El viatger, ens explica, ha de seguir viatjant. I és que «a lo largo de este viaje siempre había experimentado la misma sensación: no la de haber “estado fuera”, sino simplemente la de haberme desplazado por diferentes dimensiones de una única contemporaneidad humana.»

Segurament, tan sols ens queda poder desafiar-nos a nosaltres mateixos i, tot acceptant la pròpia insignificança respecte la Natura i la nostra pròpia societat, viure cadascú allò que ell/a cregui que és la seva pròpia aventura, el seu propi viatge.

Nova etapa als Cafès Literaris de l’Orlandai

Benvolgudes cafeteres,

Com bé sabeu, na Núria i en Gerard han deixat de dinamitzar els Cafès Literaris de la Casa Orlandai i han deixat pas a en Ferran Muñoz Jofre, veí del barri.
Per començar aquesta nova etapa, reflexionarem sobre el mateix fet de viatjar, tan literalment com a través de la literatura; entrarem a un país tant hermètic com cruel com Corea del Nord gràcies a un recull de contes; i viatjarem en l’espai i el temps gràcies unes memòries que ens evocaran despropòsits diaris (i alcohòlics) a les acaballes de la URSS.
Així doncs, dimecres 31 de gener parlarem sobre El turista desnudo, de Lawrence Osborne; dimecres 28 de febrer, ho farem al voltant de L’acusació, de Bandi i el divendres 16 de març, de La maleta, de Sergei Dovlàtov.
Us mantindrem ben informades i, sobretot, us hi esperem amb moltes ganes i il·lusió!

Cafesliteraris_Elviatge

CANCEL·LAT EL CAFÈ DE DEMÀ, dmc. 31 de MAIG

Estimades cafeteres,

Als Cafès Literaris de la Casa tenim una mala ratxa: la sessió de demà, dimecres 31 de maig, sobre Dissabte de Ian McEwan queda anul·lada. Ja sabeu que això ho fem per amor a l’art, perquè en tenim molt, però aquests últims mesos ha quedat una mica arraconat. Ens disculpem.
Així doncs, ens veiem el dimecres 21 de juny per comentar el llibre programat, Com es fa una noia de Caitlin Moran. Però també per parlar dels altres dos llibres d’aquesta primavera que potser algunes de vosaltres heu anat llegint, encara que les sessions s’hagin anul·lat: Dents blanques de Zadie Smith i Dissabte de Ian McEwan.
Moltes gràcies per la vostra paciència. Seguim amb la lectura!

Nou any, nous Cafès

Comencem el 2017 amb tres lectures que miren la nostra ciutat des d’èpoques i perspectives diferents. Llegirem i compararem les Barcelones de Rodoreda, Roig i Casavella.

Començarem amb La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, dimecres 25 de gener i tindrem el plaer de comptar amb la Maria Bohigas com a ponent. El febrer, dimecres 22, comentarem Ramona Adéu de Montserrat Roig. Acabarem el trimestre amb un llibre que retrata la Barcelona olímpica, El día del Watusi de Francisco Casavella. Això serà dimecres 22 de març i ens visitarà Miqui Otero per parlar-ne.
Us hi esperem!


diamant