Cafès Literaris Tardor 2018

Benvolgudes cafeteres, aquí teniu el programa de les sessions programades de cara la tardor de 2018, aplegats sota el títol ‘Inquietuds, humor i estranyament’:

Aquest darrer trimestre de 2018 celebrarem 4 cafès literaris amb obres que comparteixen crítica social, humor i ironia, així com personatges que no es troben del tot a gust en el món en què viuen. Es tracta de dues novel·les, un recull de poesia i una prosa literària reconvertida en obra de teatre (a la qual també proposarem d’assistir).

Dimecres 26 de setembre. Mestre de disfresses, de Charles Simic. Ponent: Guim Valls. Poeta.

Ens endinsarem en l’univers de Charles Simic, una de les figures més destacables de la poesia nord-americana contemporània. Nascut a Belgrad just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial i emigrat als Estats Units el 1954, Simic ha anat bastint des de la seva joventut una obra en què les inquietuds col·lectives són filtrades sàviament a través d’una veu neta i senzilla, capaç de combinar la crítica mordaç i el sentit de l’humor a l’hora de desemmascarar els poders. Els poemes de Mestre de disfresses, un dels seus darrers llibres, en són un exemple magnífic.

Dimecres 24 d’octubre. Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga. Ponent: Eloy Fernández Porta, Doctor en Humanitats per la UPF, autor de En la confidencia i L’art de fer-ne un gra massa (Editorial Anagrama).

Més conegut per Bearn o La sala de les nines o Mort de dama, Llorenç Villalonga va escriure també una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga (el narrador) que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal (anomenada ara Turclub) l’any 2050. L’androgínia, el paper preponderant de la tecnologia en la societat, l’eterna joventut dels seus habitants i la relació ambivalent d’aquests amb el sexe i l’afecte centren l’interès del narrador.

Dimecres 28 de novembre. Dents blanques, Zadie Smith. Ponent: a confirmar.

Nascuda el 1975, Zadie Smith és una escriptora precoç. Dents blanques (2000) fou la seva primera novel·la, que les editorials es disputaven quan ella encara no havia acabat la carrera. S’hi explica la història de tres famílies, una índia, una blanca i una mestissa, que viuen en un petit barri al nord de Londres on l’extremisme de tota mena és a l’ordre del dia i els dilemes de les generacions prèvies es repeteixen obsessivament en el present.

Dimecres 12 de desembre. La ‘niña gorda’, de Santiago Rusiñol. Ponents: Margarida Casacuberta, professora de filologia catalana a la UdG i experta en Rusiñol i Joan Ferrús, humorista i subdirector de la revista El Jueves.

Santiago Rusiñol, un dels capdavanters del Modernisme català, complementà la seva faceta de pintor amb la de l’escriptor, la qual desenvolupà amb un deix sempre satíric i amb ànim de denúncia social. Coincidint amb la seva adaptació teatral al Teatre Nacional de Catalunya, llegirem La ‘niña gorda’ com a proposta a la vegada literària i humorística. Una història, tan trista com divertida, d’una noia grassa del barri de Gràcia forçada a ser objecte de circ.

Us hi esperem!

 

Anuncis

Lectures recomanades per a l’estiu

Benvolgudes cafeteres, ara que encarem l’agost, el mes de vacances per excel·lència, des dels Cafès Literaris us fem arribar 10 propostes de lectures d’estiu:

Ficció / No-ficció literaturitzada:

Assaig:

‘Les closes’, de Maria Àngels Anglada

El dimecres 27 de juny tingué lloc el darrer cafè literari del curs, que comptà amb la presència de 17 assistents. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i assaig, vingué a parlar de l’obra de Maria Àngels Anglada i, més concretament, de la seva primera novel·la, Les Closes. Començada l’any 1974, meresqué el Premi Josep Pla de 1978 i és la primera entrega d’una trilogia que homenatja el paisatge proper i que és completada per No em dic Laura (1981) i L’agent del rei (1991).

Nascuda a la plana de Vic però estretament vinculada a la plana de l’Empordà, la presència dels elements naturals en la narrativa d’Anglada, ja poètica de per si, demostra la importància que l’autora dóna al paisatge. Susanna Rafart, conscient d’aquesta característica, apropà Les Closes als assistents de l’acte fent-la dialogar amb l’obra poètica de l’autora i proposant una lectura presencial de fragments del llibre que així ho il·lustressin.

Les closes

Fotocomposició amb l’autora i la darrera edició de ‘Les Closes’, publicada per L’Avenç (2018)

Maria Àngels Anglada tan sols havia escrit en poesia fins al moment de confegir Les Closes. El canvi de registre tingué un clar motiu: en conèixer la història d’una avantpassada del seu marit, l’autora sentí la necessitat d’escriure-la i veié que la prosa s’adequaria millor al seu projecte. Dolors Batlle (Dolors Canals a la novel·la) havia estat acusada de l’assassinat del seu marit, Tomàs Moragues, l’any 1866 a la casa familiar, Les Closes, al municipi de Vilacolum (Vilasirvent, en la novel·la).

L’exercici que duu a terme Anglada és el de tractar de reconstruir la història de l’ascendent del seu marit, «l’ombra darrere el nom» que és Dolors Canals, tot intentant descobrir la veritat i fent que sigui el temps el qui articuli la memòria: una de les altres característiques comunes en l’obra angladiana. Així, l’autora confegeix una mena de nissaga familiar on, darrere la història d’un personatge, podrem trobar el bategar de la història, un petit retrat del moment.

Les closes Destino

Primera edició del llibre. [Foto via Els orfes del Senyor Boix].

La recerca d’aquesta veritat, seguint la tesi de Rafart, té lloc a través de dos girs, un de formal i un altre de caire més estilístic. En primer lloc, la multiplicitat de les veus narratives i la seva diferent procedència i forma d’expressió. Cada capítol ens apropa a Dolors Canals d’una manera distinta: a través dels testimonis orals d’una criada i de la seva àvia, mitjançant documents jurídics i cartes que troba a la casa familiar, servint-se d’articles de diari de l’època o, més lliurement, duent a terme una reconstrucció literària dels fets. La biografia i trajectòria vital de Dolors Canals quedaran, doncs, traçats gràcies a un calidoscopi que ajudarà el lector a conèixer-ne tot l’aspectre.

En segona instància, fent d’un paisatge, un mite. Recuperar la història de Dolors Canals no pot tenir lloc, al parer d’Anglada, sense reivindicar l’espai on els fets han passat. En un moment en el qual l’Empordà es començava a veure amenaçat per la creixent urbanització (especialment degut al turisme), l’autora va voler dotar d’un pes, d’un teixit de memòria, un paisatge qualsevol. Narrant la història tot humanitzant el paisatge en el qual es desenvolupa, Anglada busca crear un llegat: posar en valor i vetllar pel manteniment de l’escenari de la novel·la. Un paisatge qualsevol que, com tots els racons viscuts, té la seva pròpia història i es veu amenaçat si no es mitifica. Un paisatge que és ètic i cohesionador, que explica també una història, una cultura i una llengua compartides i que, com passa en totes les seves obres, respon a un compromís amb la memòria històrica i a la consciència de la responsabilitat cívica que té com a narradora.

6.Closes_1280x960

Instantània del paisatge evocat a ‘Les Closes’. [Foto via Espais escrits – Mapa literari català].

No voldríem acabar la breu ressenya de la ponència sense fer menció d’altres trets importants de Les Closes. Per exemple, Rafart posà en valor el paper protagonista de les dones en l’obra: no només el paper de Dolors Canals com a dona forta sinó també les dones com a testimonis i parts importants d’històries que (desgraciadament en la majoria de casos) acaben essent escrites pels homes. Recuperar la història de Dolors Canals i atendre als testimonis de les seves serventa i néta és fer justícia i recuperar la veritat enterrada abans que es perdi per sempre.

El mar, i més concretament el Mediterrani, és un dels altres escenaris recorrents en l’obra angladiana i, si bé no és directament present a Les Closes, en aquesta obra sí que hi besllum una filiació a aquest. Les obres d’Anglada, fortament influenciades pels models clàssics i per l’italià, construeixen un pont de cultura mediterrània on, per exemple, els paisatges que hi són descrits (siguin a la vora del mar que siguin) són compartits. L’autora es lliga així a una tradició que tenyeix Catalunya: l’ús i la porositat del llenguatge emprat en els seus textos confirmen i conformen la mitificació d’un espai i una història, a priori, qualsevols.

Anglada creia que escriure és veure com la història s’esmuny; cal remenar per retrobar-la.

 

Per a més informació:

– ‘Elogi de Maria Àngels Anglada’, la Lliçó inaugural curs 1999-2000 Universitat de Girona a càrrec de Valentí Puig.

– La biografia i altres recursos a Escriptors.cat i a la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada.

Ruta literària pel paisatge de Les Closes, Espais Escrits – Mapa Literari Català.

‘El Cafè de la Granota’, de Jesús Moncada

Dimecres 30 de maig tingué lloc el cinquè cafè literari de l’any, centrat en el personatge i l’obra de Jesús Moncada. Concretament, ens apropàrem a l’autor de Mequinensa a través d’El Cafè de la Granota, assessorats pel llicenciat en filologia catalana, professor d’institut i amic i expert en l’obra de Moncada, Hèctor Moret i Coso.

Moret i Coso (qui va ser l’encarregat de l’estudi preliminar de l’última edició del llibre) estructurà la ponència en tres blocs. En primera instància, ens parlà de la història i la idiosincràsia social del poble de Mequinensa, context sense el qual és impossible entendre l’obra de Moncada. En segon lloc, ens parlà més de la figura de l’autor, entrant en detall en la trajectòria d’aquest i les seves anècdotes vitals més rellevants. Finalment, es debaté sobre els contes en sí, amb l’aportació i entusiasme del públic assistent.

Mequinensa, Miquinença, Miquinensa… (i així fins a vuit accepcions recollides per Joan Coromines) és un poble del Baix Cinca, a la Franja de Ponent (l’Aragó). Conegut com “el poble” per les poblacions veïnes (també a la mateixa Fraga), és una localitat d’economia singular en la seva regió: durant més de 150 anys ha viscut de la mineria i les activitats que se’n derivaven (especialment, els llaüters), a diferència dels municipis veïns, els quals vivien del conreu.

Això suposava certes peculiaritats, com ara el fet que el pagament del sou fos quinzenal i que no s’hagués de viure a un any vista, tal com fan els pagesos amb les collites. Això comportà que a Mequinensa hi hagués una psicologia diferent de la dels altres pobles: els llaüters i els miners eren gent assalariada i d’una mentalitat més obrera, fet que produïa que d’alguna manera fos més propera socialment i políticament parlant a la de la gent de Saragossa, Barcelona o qualsevol altra ciutat industrial que a la dels seus pobles veïns.

mapa-mequinensa

Mapa de la vila de Mequinensa l’any 1968. [Foto via Espais literaris. Jesús Moncada].

Així, no és d’estranyar que Mequinensa sempre hagi destacat per ser un poble d’esquerres i singular políticament parlant. Ho pot il·lustrar un fet ocorregut durant la Guerra Civil Espanyola, on només hi moriren dues persones: l’anterior alcalde (com a venjança per un antic assassinat ocorregut al poble) i la gairebé forçada mort del capellà (després que membres dels comitès republicans locals critiquessin els mequinensans per no haver matat ni el capellà). Aquesta pau social en plena Guerra Civil, ens parla del tarannà del poble. Els governs en democràcia després de la mort de Franco han estat sempre, a més, o bé d’Izquierda Unida o bé del PSOE.

Com és bastament sabut a Catalunya, la Franja de Ponent és un territori comprès entre els Monegres i el límit territorial amb el Principat. La frontera geogràfica que el desert suposa ha comportat que durant molts d’anys (i per alguns, encara ara) la capital natural i cultural de la Franja fos Lleida. Això fa que la influència de la llengua i cultura catalanes sigui, com és de suposar, d’alta rellevància. A tall d’exemple, el rectorat de Mequinensa formà part del Bisbat de Lleida fins el 1956.

Finalment, cal recordar que entre els anys 1957 i 1964 es construí el pantà de Riba-Roja, que inundà gran part de la vila de Mequinensa al temps que se n’edificava una de nova. Com a conseqüència de la construcció del pantà, la població mequinensana es veié reduïda d’uns 4.500 a 2.500 habitants en poc temps; la majoria de persones marxaren o bé a Saragossa o bé a Barcelona. Aquesta Mequinensa antiga, esborrada per l’aigua, és la que, d’alguna manera, Moncada rescata en la seva obra literària.

Jesús Moncada i Estruga nasqué el 1941 a Mequinensa, on els seus pares regentaven una botiga d’ultramarinos. No fou fins els 24 anys, quan feia de mestre a la seva població natal, que va descobrir que es podia escriure en català. Sempre havia llegit llibres en llengua castellana i quan escrivia, notava que alguna cosa li fallava. Quan, en especial gràcies a Edmon Vallès, començà a llegir en català, també s’animà a escriure en aquesta llengua ja que havia descobert què era allò que li fallava: pensava en català i escrivia en castellà.

Havent estat educat en l’escola franquista a Mequinensa i a l’escola secundària (més liberal) dels Labordeta a Saragossa, Moncada desconeixia la simple existència del català escrit. Així, Moncada és un escriptor singular: el primer d’una terra de parla catalana faltada de tradició literària en aquesta llengua.

Amb la seva marxa a Catalunya, Moncada tingué l’ocasió no només de gaudir d’un més fàcil accés a la lectura en català sinó que li permeté treballar en el sector editorial i, especialment, conèixer a Pere Calders. El contista català fou, juntament amb Vallès, una de les peces claus en l’èxit de Moncada: l’aconsellà i li revisà manuscrits quan aquest amb prou feines coneixia la normativa lingüística catalana. A més de treballar plegats a l’editorial Montaner i Simón, Calders també li firmà el pròleg del seu primer llibre Històries de la mà esquerra (1981).

jesus-moncada-739660-e1335013367941

Jesús Moncada. [Foto via Núvol].

Havent passat una època (amb un final agre) a Enciclopèdia Catalana, Moncada decidí llançar-se al món de l’escriptura. Camí de Sirga (1988), la seva obra més celebrada i traduïda a gairebé una vintena d’idiomes, fou la primera obra publicada gràcies a aquest canvi de vida i Moncada pogué, a partir d’aleshores i dins d’uns límits, poder viure de l’escriptura.

L’obra de Moncada té diferents registres: mentre novel·les com Camí de Sirga són més aviat tristes i dures, altres obres com ara els reculls de contes Històries de la mà esquerra o el mateix El Cafè de la Granota (1985) són escrites amb un altre estil, més irònic. Ara bé, totes les obres comparteixen una sèrie de trets distintius: un Moncada sempre crític socialment i al costat dels febles, als qui destina una especial atenció i tendresa. I, com hem vist, amb el vell poble de Mequinensa sempre de fons.

Jesús Moncada va llegir poca literatura catalana, fet pel qual no es pot traçar una línia que marqui influències d’altres autors catalans sobre ell. Això no treu, però, que tingui trets característics comuns amb autors com el mateix Calders, amb qui comparteix l’estar sempre al costat del dèbil. Moncada intentava en la seva literatura imaginar la vida d’una persona: buscava copsar què era allò que li podia passar pel cap a certs personatges i per què es comportaven com ho feien.

Arribant als contes d’El Cafè de la Granota, aquests es caracteritzen per ser narracions de la vida d’un poble que ha quedat anegat i la seva vida anterior, esborrada, canviada. Moncada intenta recuperar aquesta vella Mequinensa dels anys 1950 i 1960 a través de relats molt breus, petites càpsules, que mostren la vida del poble a través d’històries singulars i amb un gir final que sempre busquen el somriure còmplice del lector.

Enlloc de ser cru o directament cruel, Moncada busca que el lector empatitzi amb el personatge, encara que el seu comportament sigui més aviat reprobable (allò que li importa és la naturalesa humana: darrera cada bèstia hi ha una persona). Tot retratant aquest tarannà de la vila, escrit amb el parlar característic de la Franja, immortalitza oficis, comportaments i rols socials de cadascun dels protagonistes: en un poble petit, tothom hi té les seves funcions i hi ha unes normes clares de comportament.

8-14

Llaüts atracats a l’antiga Vila de Mequinensa. [Foto via Espais Literaris. Jesús Moncada].

Els contes d’El Cafè de la Granota, escrits entre 1980 i 1985, també es caracteritzen per un canviant estil narratiu en funció del conte, fet que dóna versabilitat i agilidesa a l’obra. Si bé normalment són una crònica o informes “objectius”, també hi ha divertits soliloquis o d’altres narracions contades per un pur narrador omniscient.

A més a més, en certs contes hi trobem també l’existència d’un narrador no fiable. En aquests casos, l’esmentat tret és (com no podia ser d’una altra manera den Moncada) identificable gràcies a l’ús de la ironia. Aquestes narracions són sovint dutes a terme pel seu mateix protagonista qui, segons com es miri, no és que aquest acostumi a sortir-ne massa ben parat…

A aquest joc, cal sumar-n’hi un altre: els personatges de Moncada tenen una analogia ambigua amb els habitants de Mequinensa. És a dir, si bé estan inspirats en personatges reals, la seva història no és real: Moncada no ficcionalitza una biografia, tan sols n’agafa els trets que li permetran dotar la història de versemblança. Així doncs, gràcies al seu estil, aquesta ambigüitat sobre la veracitat històrica dels fets queda suspesa en l’aire, aconseguint crear una sensació de realisme.

A tall de conclusió, tal com va suggerir un dels assistents al cafè, podríem dir que la memòria (i la poca fiabilitat d’aquesta) és possiblement el tema principal de l’obra de Jesús Moncada.

Us esperem el proper dimecres 27 de juny a les 19h amb Les closes, de Maria Àngels Anglada. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i d’assaig, serà la ponent de la sessió.

Per a més informació sobre Jesús Moncada:

  • Llarg i interessant ‘Retrat’ de Moncada fet per en Xavier Moret (no confondre’l amb el nostre ponent, Hèctor).
  • Un recorregut virtual a través de l’obra de Jesús Moncada i la seva relació amb Mequinensa.
  • Un clip on Màrius Serra recomana el llibre Dibuixos i Caricatures de Jesús Moncada, a cura de Mercè Biosca i publicat per Pagès Editors, que recull les dedicatòries, mitjançant dibuixos, que Moncada feia als seus amics i coneguts.
  • Fragments de la proposta teatral que la Companyia Mea Culpa féu l’any 2013 d’El Cafè de la Granota.

‘Desig’, de Josep Maria Benet i Jornet

El passat dimecres 25 d’abril tingué lloc el 4t cafè literari de l’any. L’obra tractada fou Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, i vam comptar amb l’ajuda de Martí Gallén Muñoz, Graduat en Cinematografia per l’ESCAC i dramaturg, per entendre-la millor. Mitjançant un gran exercici críptic, enterrant la vertadera història sota el text i sota una trama on no hi passa res, Benet i Jornet explica a Desig una història que, després d’una primera lectura, deixa el lector estàndard desconcertat: no ha entès pràcticament res.

Desig

Basant-se en les traces soterrades però identificables dins del relat i fent servir el suport de la proposta escènica que Sergi Belbel féu de l’obra l’any 1991 –la única vegada que aquesta ha estat representada professionalment–, Gallén ens defensà que la història tracta d’una relació amorosa entre dues dones: Ella i La dona. Concretament, del retrobament d’aquestes 17 o 18 anys després que la seva història amorosa tingués lloc. La influència d’aquesta obra en el panorama del teatre de text català contemporani és cabdal, defensà Gallén: no es pot entendre l’actual salut d’aquest sense Desig: l’obra que, com bé apunta Josep Maria Miró, construeix les carreteres a través de les quals començarà a circular la nova dramatúrgia catalana. Així, abans de revelar-nos la seva lectura de l’obra, els 14 assistents al cafè foren posats en context.

En primer lloc, cal tenir en compte que des de l’establiment del règim franquista fins l’any 1946 hi hagué la prohibició d’exhibicions de teatre en llengua catalana. Un cop fou de nou permesa, gairebé només s’exhibiren els grans noms: Sagarra, Guimerà i Pitarra; i no fou fins a mitjans de la dècada dels 50 que, molt a poc a poc, tímides iniciatives anaren prenent forma i pes. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954-1963), l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1975) i els Premis Josep Maria de Sagarra (1963-1973) foren els refugis d’un tocat teatre català.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), com es pot deduir, és un dramaturg que pertany a una generació d’escriptors que escriuen en català sense haver-lo estudiat. De família humil, Benet cursa filologia romànica, creix bevent de cultura popular i llegeix còmics i novel·les de consum. Amb només 23 anys, guanya el primer Premi Josep Maria de Sagarra (1963) amb Una vella, coneguda olor i es converteix en una de les veus més innovadores del panoramà teatral català.

Cal destacar aquí que, segons Gallén, és difícil etiquetar l’obra de Benet, ja que aquest té molts registres; Papitu, com se l’anomena popularment, té moltes cares i, enlloc d’instalar-se en un registre que li funciona i reiterar la “fórmula de l’èxit”, centrarà la seva producció dramatúrgica en investigar sobre el fet teatral, i s’anirà movent, buscant la seva veu, a través de les diferents influències de les quals s’anirà impregnant. Si bé amb Una vella, coneguda olor (1963) o Revolta de bruixes (1975) l’autor fa ús d’una vessant més realista de la dramatúrgia –amb influències del teatre realista espanyol i nord-americà del moment–, paral·lelament i seguint l’estela de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual escriu obres de caire més èpic, d’influència brechtiana, com ara Cançons perdudes (1966) o El manuscrit d’Alí Bei (1984). Un altre dels corrents sincrònics –a la recerca d’innovacions teatrals– de Benet és la línia derivada dels exercicis de Harold Pinter i Samuel Beckett: un teatre més críptic com els de La fageda (1977) i Descripció d’un paisatge (1978). Desig (1989) suposa la culminació d’aquesta etapa de recerca.

I quina era la situació del teatre català d’aleshores? Gallén defensà, en paraules del mateix Benet, que aquest passà aleshores per «la travessia del desert», essent un dels únics dramaturgs que seguí apostant per un teatre de text davant una escena catalana –i europea– que tendia cada cop més a matar l’autor. És a dir, el circuit català i barceloní primaren produccions on allò important eren el director, l’escenografia i la perfomance i on el text i el seu autor quedaven relegats en segon terme. És en aquest context que sorgiren companyies com ara Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom i La Fura dels Baus.

Clip de la representació de Desig al Teatre Romea, l’any 1991. Dirigida per Selgi Belbel, els actors foren Àngels Poch (Ella), Imma Colomer (La dona), Lluís Soler (El marit) i Josep Maria Pou (L’home).

Desig fou una obra encarregada pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya –dirigit per Domènech Reixach–, ens ubicat aleshores al Teatre Romea i que feia de protoTeatre Nacional de Catalunya abans de la creació d’aquest. Com hem vist, l’obra fou representada el 1991 al Romea sota la direcció de Sergi Belbel i destaca per les renovacions formals que Benet introduí al text entre  els quals podem trobar el fet que els personatges no tinguin nom o que els espais no siguin concrets (els podríem anomenar no-llocs). Això fa que no hi hagi res més enllà de les parets del text, que el context hagi desaparegut, que no hi hagi personatges ni acció si aquests no parlen.

Aquesta primacia del text que explica una història a través de les paraules –i no a través de les accions– fou la principal innovació del text: allò que importa no és tant el què passa sinó el mecanisme que ho permet, el com passa. Mitjançant una excusa argumental –el que Hitchcock anomenà el MacGuffin–, en aquest cas, la trucada que un matrimoni, Ella i El marit, reben un cap de setmana quan es troben a la seva segona residència.

Així, l’obra és dotada de diàlegs ben depurats, on la paraula és una arma, una plataforma d’acció que encarna el principi del post-drama propugnat per Harold Pinter: amagar una història que, pacientment, l’espectador ha de reconstruir mitjançant el text. Una història que probablement no dóna respostes a totes les preguntes que formula, ja que no té intenció de donar-les. El que pretén és situar la textualitat de la dramatúrgia en un nou espai, un espai on el lector/espectador s’ha de resituar i participar d’una manera més activa en la reconstrucció de les peces del mecanisme que se li presenta davant dels ulls. És d’aquesta característica que emana la principal dificultat a l’hora d’entendre l’obra: quedant “incomplerta” sobre el paper, es presta a múltiples interpretacions i a volgudes ambigüitats. Els personatges diuen la veritat? Què és allò que realment està passant?

Servint-se, entre d’altres, dels motius del fred i la calor –desig sexual–, l’enformador de fusta –símbol fàl·lic, hereu del teatre de Guimerà– o de l’ús ambigu de les paraules –no concretar específicament de qui es parla: «la persona en qüestió»–, Benet teixirà una història que té lloc entre una segona residència a la muntanya, una carretera comarcal i una botiga self-service i quatre protagonistes: Ella, El marit, La dona i L’home.

Donades les pistes inicials, deixarem a les mans dels lectors àvids la lectura de l’obra i jutjar què i com és el que la trucada comença a desenterrar –i així desafiar, per què no, la lectura defensada tant per Gallén com pel mateix Sergi Belbel–. Perquè la gran màgia del teatre és la seva capacitat de qüestionar el lector/espectador, la necessitat de submergir-s’hi cada cop més lectura rere lectura, funció rere funció. I la virtud de Benet a Desig és precisament la d’encriptar el text no excessivament, sinó al nivell suficient perquè, preses unes coordenades, l’amant de la literatura pugui desenterrar-ne la trama i, sobretot, el mecanisme que la impulsa.

Finalment, us recomanem la lectura i visualització dels següents text i entrevista:

‘La maleta’, de Sergei Dovlàtov

El passat divendres 16 de març n’Alba Codina Falgàs, llicenciada en filologia eslava i professora de rus a l’EOI de Girona, vingué a la Casa Orlandai per a realitzar el cafè literari sobre La maleta, de Sergei Dovlàtov. La ponència s’estructurà i es desenvolupà de la següent forma:

Primer de tot, Codina explicà el que podríem anomenar la bio-bibliografia de l’autor. Indestriable de la seva obra, la biografia de Dovlàtov és d’aquelles que en si mateixes ja desperten molt d’interès i, de forma encertada, Codina l’explicà extensament. Dir que Dovlàtov és un rus forçadament exilitat de la seva estimada pàtria és quedar-se curt: Dovlàtov va ser fill, amant i amic; estudiant i ciutadà de Leningrad; periodista, guia al Parc Puixkin, guarda d’un camp de presoners a la Sibèria i escultor. I molt més que tot això. Totes aquestes experiències, ens explicà Codina, queden reflectides en les seves obres; sis de les quals poden ser llegides al català gràcies a LaBreu Edicions: Els nostres, La filial, La zona, El compromís, El Parc i La maleta.

Abans d’entrar en l’anàlisi de La maleta, Codina defensà que Dovlàtov, més que un escriptor, era un narrador d’històries. Basant les seves novel·les en fets i esdeveniments de la seva biografia, la narració és sempre en primera persona. La seva tècnica, digué, és més aviat minimalista, de format breu: relats, esbossos o aforismes, així com repleta de l’antídot inherent i indispensable en plena època soviètica: l’acudit que desmunti el deliri quotidià grotesc. Per a ell, «l’humor no és l’objectiu sinó el mitjà, o millor encara, l’instrument per conèixer la vida: si intentes entendre algun fenomen, busca allò que fa riure en ell i se t’obrirà en la seva totalitat».

Cafè 'La maleta'

Assistents al Cafè.

Com en la resta de les seves obres, a La maleta, Dovlàtov explica i observa com viu la gent, i no pas com creu ell que han de viure; no la jutja. Escriu caricatures (molt sovint dels seus amics, familiars i coneguts) dins uns relats que poden existir (i existeixen) de forma autònoma, alhora que dins de cada relat hi ha múltiples micronovel·les, acudits, anècdotes i personatges. La maleta està composada per un pròleg a mode de presentació i 8 capítols que es corresponen als objectes que hi retroba a dins; el llibre és a la vegada el relat de les pertinences que hi ha a l’única maleta que es va poder endur a l’exili i un relat dels records i enyorança dels anys de joventut a Leningrad: «Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu.» Això és tot el que guarda dels seus anteriors 36 anys?, es pregunta.

Codina va enllaçar cada capítol amb els escenaris on transcorren i amb les reflexions de caire més aviat filosòfic que traspuen de tant en tant entre els seus relats: amb els ‘Mitjons finesos de crespó’, una història sobre contraband i especulació amb aquesta peça de roba, Dovlàtov torna a la Universitat i fa un ràpid resum de la seva vida: l’únic que no ha canviat són els mitjons. Amb les ‘Botines de la nomenklatura’, robades a l’alcalde de Leningrad en la inauguració d’una escultura en la qual ha treballat, Dovlàtov reflexiona sobre el furt en la societat russa («sovint el fet pren un caire metafísic. Parlo de robatoris totalment misteriosos i sense cap objectiu racional. Aquests, n’estic segur, només passen a l’Estat rus») i posa en boca dels seus dos companys escultors una discussió que ben pot ser llegida en clau Capitalisme vs. Comunisme.

A ‘Un vestit prou decent’, on ens explica com aconsegueix un vestit adequat per assistir als funerals en representació de la redacció on treballa, l’autor parla també de la dificultat d’escriure articles lliurement: «de cop vaig sentir nàusees. Què passa aquí? Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta no és bo per als diaris. No sé d’on treuen el temes els periodistes soviètics! Tots els meus propòsits són irrealitzables. No puc tenir cap conversa per telèfon. Tots els meus amics són sospitosos…». Amb ‘Un cinturó d’oficial’, Dovlàtov torna breument al camp de presoners (narrat sobretot a La zona) transportant a peu un reu que és (o es fa passar per) boig a un sanatori. Tot caminant, l’autor reflexiona: «ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols: vet aquí la felicitat!»

dovlatov-in-ny

Dovlàtov ja en la seva etapa a Nova York [Foto via: Russia Beyond].

Amb ‘La jaqueta de Fernand Léger’, el lector pot apreciar les vides paral·leles entre l’autor i la del seu company d’infància Andrei Txerkàssov, fill d’una família rica i influent amiga del seu fracassat llinatge. Els Txerkàssov tenien també amistat amb el pintor francès Fernand Léger, que «va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.» A ‘La camisa de Popelín’, explica com coneix la seva segona dona Lena, la seva relació més aviat trista i indiferent i els seus tràmits per a emigrar. Ella, abans de marxar, li regala una camisa produïda a Romania, i ell pensa: «una camisa decent, modesta i de bona qualitat. Visca el camarada Ceaucescu! Però a on he d’anar amb la camisa? De debò, a on?!». En aquest capítol, segurament el més reflexiu, també Parla de com li censuren els seus relats: «l’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…» i, per això, ell no vol marxar, perquè d’alguna manera vol patir la repressió (si acabà marxant, fou perquè el règim soviètic l’acabà convidant a fer-ho).

Finalment, amb ‘Un barret d’hivern’ coneixerem el germà de l’autor i entendrem més a consciència com és que, com li diu Lena, «sempre et passen històries fantàstiques…», tot veient-se atrapat en problemes monetaris o en situacions inversemblants per culpa d’un amic o familiar. Amb ‘Uns guants per conduir’ (el capítol que més agrada a Codina) veurem Dovlàtov altre cop enredat, en aquest cas per rodar una pel·lícula actuant com a Pere I: «el tsar crida, horroritzat: Què he fet?! Per què vaig fundar aquesta puta ciutat?!» (per visualitzar breus fragments de la pel·lícula, premeu aquí i poseu el comptador del vídeo al minut 12:45; són imatges del documental sobre Dovlàtov чемодан (Txemodan), ‘maleta’ en rus).

Els esdeveniments que envolten la seva mort prematura als EUA fou, al parer de Codina, gairebé com el darrer relat-anècdota que l’escriptor visqué (i no pogué escriure). Morí als 49 anys d’edat camí de l’hospital, dins una ambulància, degut a un atac de cor. La seva primera filla Maixa (fruit del seu primer matrimoni amb Asia) explicà en un documental que conegué el seu pare, precisament, a l’enterrament. Maixa també explicà aquest no cabia dins el taüt i que, de tant que pesava, hagué de ser dut per 6 homes. Com molts altres presents al sepeli també afirmen, Maixa recorda que aquell dia plovia com mai abans havia vist.

Tant dins el torn final obert a intervencions del públic com durant la ponència, també foren tractats altres temes gràcies a les intervencions de les persones assistents. Fou discutit el paper de l’alcohol en la societat russa i comentada la omnipresència d’aquest en els relats de Dovlàtov i la literatura russa en general; es parlà del paper de l’artista en la societat soviètica: d’una banda se li donava un paper preeminent davant la comunitat però, d’altra banda, es trobava amb un encotillament de la seva llibertat d’expressió artística;  i es comentaren també d’altres característiques de la llengua i cultura eslava: la correcta pronunciació de les ‘o’ àtones (que s’han de pronunciar com a vocals neutres) en llengua russa i l’existència del patronímic (com a nom mitjà) en la cultura russa.

Dovlàtov és, segons diuen alguns, «l’últim heroi de l’època soviètica», «un clàssic contemporani». Un autor amb qui no saps ben bé si plorar, riure o plorar de riure; un autor que té clar que «no és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.»

Per a més informació, consulteu:

‘L’acusació’, de Bandi

El segon cafè literari del 2018 tingué lloc el passat dimecres 28 de febrer i tractà sobre L’acusació, de Bandi («cuca de llum», en coreà). En aquesta ocasió, el convidat fou un dels traductors de l’obra (tant al català com al castellà), el també escriptor i Professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Hèctor López Bofill.

56139C62-D5E7-4E9B-88FE-E7D9EF2F1162

El llibre consta de 7 contes escrits entre 1989 i 1995 (la majoria redactats el 1993) i tots tenen un element en comú: a partir d’elements de la vida quotidiana, de vivències familiars i/o d’amistat, s’explica una història ambientada a Corea del Nord i de final sempre trist, on els petits herois insignificants s’enfronten a la perversió del règim, en el que sempre és un clar exercici d’abús de poder de l’Estat sobre l’individu.

Aquests abusos són generalment duts a terme pels responsables del Partit dins cada comunitat (laboral i veïnal, especialment) i el Bowibu, la policia política del règim. Les víctimes són gairebé sempre treballadors que cauen en desgràcia o ciutadans que viuen situacions patèticament injustes.

Amb una clara i atractiva exposició, López Bofill féu esment d’aquells temes que els mateixos contes i el procés de traducció li suggerien, així com indagà en la figura de Bandi i en la cultura i en la política coreana. A grans trets, la ponència tocà els següents temes:

En primer lloc, López Bofill ens posà en context; féu cinc cèntims sobre la realitat política de Corea del Nord i aprofità la seva experiència al país com a turista com a base per a explicar-nos la realitat social d’aquell país, sempre hermètic (com és d’imaginar, també amb els turistes). Aquesta experiència tingué lloc durant el seu viatge de noces amb la seva dona, Hye Young Yu (l’altra traductora de l’obra), de nacionalitat sudcoreana. S’albergaren en una regió turística ad hoc per a turistes sudcoreans, a Kŭmgangsan (o Muntanyes Diamant), i que funcionà de 1998 a 2008. López Bofill ens explicà alguna anècdota relacionada amb aquest viatge.

09DIAMOND-01-superJumbo-v2

‘Vista general de Kumgang’, del pintor paisatgista coreà Jeong Seon (s. XVIII).

En segon lloc, el traductor comentà el mateix procés de traducció: com ell i la seva dona havien rebut la proposta de les editorials Periscopi i Libros del Asteroide i com s’havien barallat amb el text (traduït directament del coreà) per confegir les dues obres. I quan diem dues obres, ho diem a propòsit: una de les coses que López Bofill destacà fou que els resultats de les traduccions, al català i al castellà són, gairebé, dos llibres diferents.

Tal i com també és narrat a l’epíleg, s’explicà a continuació el periple que (oficialment) l’obra passà abans de poder ser publicada. Segons l’editor sudcoreà de l’obra, aquesta sortí clandestinament del país, amagada entre llibres de propaganda del règim, gràcies a les gestions que una exiliada resident a Corea del Sud i parenta de Bandi pogué fer.

Si Bandi és encara viu, o si resideix encara a Corea del Nord és una dada que segurament mai arribarem a esclarir del tot. Del que no hi ha cap dubte, ens explicà López Bofill, és que tant pel vocabulari emprat com pel grau de coneixement del funcionament de l’Estat, Bandi no és només sens dubte nordcoreà sinó que ha tingut un paper relativament important dins el règim. Capítols com «La capital de l’infern», on es narra l’Esdeveniment nº I (un viatge del líder Kim-Il Sung que paralitza per complet les vies de comunicació del país) o «L’escenari», conte que s’ambienta parcialment en un assaig d’un grup de teatre de l’exèrcit, així fan creure-ho.

Kim_Il-sung

Poster de propaganda de Kim Il-Sung [Foto CC BY 2.0 by yeowatzup, via Wikimedia Commons].

Els contes, explicà el traductor, constaten el funcionament de la societat a partir de castes, de la prevalència de l’Estat/comunitat per davant del treballador/individu. Aquest sistema, defensà, pot ser qualificat de comunista però és sobretot basat en el confucianisme, un conjunt de doctrines filosòfiques, morals i polítiques. Aquest pensament s’expandí des de la Xina fins a Corea, on ha esdevingut la base filosòfica de la seva societat.

Un altre element que també es comentà fou el tòpic en la literatura coreana (i en la literatura asiàtica en general) de l’harmonia dels humans amb la natura, present en els contes amb les constants mencions als elements naturals i, especialment, amb el poder singificatiu de què es dota els arbres. El concepte d’utopia a l’Àsia oriental, comentàrem, té a veure amb la conversió de l’home en un element natural més: perdre’s en la natura i fusionar-s’hi en contraposició al concepte d’utopia occidental, basat en la construcció comunitària de societats més justes. A més, l’obra La vegetariana, de la sudcoreana Han Kang (publicada per Rata_Books), fou recomanada tant per una assistent al cafè com per l’autor.

Fruit de l’interès d’una de les assistents, López Bofill també explicà breument el funcionament de la llengua coreana. A pesar de la divisió política, la llengua coreana segueix tenint una integritat encara que, al Nord, es decidís simplificar-la i purificar-la de les paraules provinents del xinès. La llengua és una llengua altàica, no tonal (com per exemple ho és el xinès) i està dotada d’un alfabet fonètic, a diferència de moltes altres llengües de la regió.

Koreandialects

Mapa dels diferents dialectes coreans [Foto © Zorion, CC-BY-SAWikimedia Commons]

Finalment, el paper del que ara és conegut com a postveritat o fake news en el si del règim (especialment a propòsit del capítol «El bolet vermell», on el periodista Ho Yunmo, més conegut com Ho El Bola, ha d’escriure una notícia falsa sobre la represa de la producció de la fàbrica de pasta de soja de la seva regió) i les singulars relació d’amor, amistat i de família que s’estableixen en aquella societat foren també comentades. Cridà especialment l’atenció saber que una mare o un pare, en esdevenir-ho, deixen de ser anomenats pel seu nom, i són interpel·lats sota la fórmula: «mare/pare de…».

Aquest llibre suposa una immersió en la vida quotidiana, real i trista, del règim nordcoreà. Amb espai per a la tendresa però sobretot per a la cruesa, Bandi evoca la realitat d’un sistema que sembla haver traït aquells qui somiaren en una societat més justa en el moment de la instauració del règim, a principis dels anys 1950. Una mostra d’aquest desencís del qual Bandi sembla formar part és el final del conte «La vida del cavall tresor», on Sol Yong-su és trobat mort després d’haver talat l’arbre que plantà com a commemoració de la seva adhesió al partit.

L’acusació funciona gairebé com un diari íntim, com a l’últim espai d’intimitat per a poder explicar a algú la veritat opressora del dia a dia nordcoreà; un espai on poder denunciar (encara que sigui a través de la ficció) allò que no és possible fer-ho en l’esfera pública. Però Bandi llança un missatge esperançador per boca de Kyong-hun, el protagonista del conte «L’escenari», quan aquest diu al seu progenitor, comissari del Bowibu: «Pare, heu de saber que en un escenari, com en el que jo era, el teló sempre acaba caient».

 

Per a més informació sobre l’obra, recomanem també la visualització de la xerrada entre Antonio Monegal i Manel Ollé el passat mes de juliol al CCCB: Veritat i ficció en la distopia totalitària. D’Orwell a Bandi.