‘Andrea Víctrix’, de Llorenç Villalonga

El passat dimecres 24 d’octubre tinguérem la oportunitat de rebre n’Eloy Fernández Porta presentant-nos Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga, una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga –el narrador– que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal –anomenada ara Club Turista de la Mediterrània o Turclub– l’any 2050.

Fernández Porta, antic estudiant de l’Escola Orlandai, va començar la ponència volent-nos situar en la trama i en la ment del narrador a través de la lectura d’un passatge durant el qual el narrador vol convèncer Andrea Víctrix, la Directora del Plaer de la Mediterrània, dels avantatges de la seva antiga civilització davant la de 2050:

«Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics.»[1]

Andrea Víctrix

Fotocomposició amb una imatge de l’autor i una de les edicions en català de l’obra.

A Andrea Víctrix, Villalonga ens planteja un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. El protagonista, com a bon alter ego de Villalonga, és una persona conservadora que assisteix a la decadència de la seva civilització, i davant la qual se sent estranyat.

Un estranyament davant el qual no ens hem de sorprendre, assenyala Fernández Porta. Si reflexionem sobre altres novel·les de l’autor, com ara Bearn o la Sala de les nines o Mort de dama, la decadència, el món perdut de l’aristocràcia mallorquina, n’és potser el principal tema, juntament amb la contraposició de l’individu davant la massa alienada sense consciència pròpia.

A Andrea Víctrix, Villalonga mostra una preocupació envers el futur en un moment contemporani a l’arribada del turisme de masses a Mallorca; podem suposar, defensa Fernández Porta, que Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, de nourics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia.

Villalonga, així, presenta una societat on «el tirà ha tornat invisible»[2]; «a Turclub s’hi havia de viure i, a més, fruir i passar-s’ho bé, segons les ordenances estatals»[3]. És a dir, presenta una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmacopornogràfic imperatiu dels cossos. Farmacopornogràfic perquè, d’una banda, els habitants es veuen abocats a treballar, endeutar-se i drogar-se, en un cicle del qual sembla que no poden sortir. El “Soma Aldous Huxley” revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida.

De l’altra perquè, com explicarem després més extensament, «l’amor, de tan lliure, s’ha volatilitzat»[4]: aquest només s’entén com a sinònim d’acte sexual. Un acte sexual que pot tenir lloc amb qualsevol persona, sense cap mena de sentiment entremig. Per contra, encara que sembli contraproduent, la binarietat sexual ha passat a ser malvista: en existir una vertadera indústria reproductora, la societat està composada per individus andrògins sense sexualitat concreta; la procreació ja no és permesa. En parlar, es fa ús del gènere neutre i es vesteix també amb roba neutra.

Per acabar amb la descripció del món imaginat l’any 2050, l’estat –comunista– imaginat ha esdevingut la nova família: assistim a la fi de la individualitat i a la promoció de la comunitat. Sota l’eslògan “El Progrés no es pot aturar” i la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia i l’“Hola-Hola” ha esdevingut la beguda oficial, de la qual no se’n pot blasfemar.

Fernández Porta ens explicà que, segons unes notes escrites per l’autor i la correspondència amb Baltasar Porcel que han estat recollides pels seus biògrafs, el període d’escriptura de la novel·la fou de dotze anys (1962-74), sent així també reescrita fins i tot més tard d’haver-se adjudicat el Premi Josep Pla 1973. Ja des dels anys 50 trobem una nota on Villalonga traça «algunas escenas en el año 2000».

A més, recordà Fernández Porta, hem d’adscriure l’escriptura d’Andrea Víctrix dins una moda de l’època, en la qual autors que se’n deien més seriosos –de novel·la històrica o realista– feien una petita excursió en el món de la distopia. Poc a poc, aquesta moda acabà essent oblidada ja que sobretot el realisme s’anà imposant, però avui en dia s’estan recuperant obres com Crucifeminació de Manuel de Pedrolo –a més del sempre present Mecanoscrit del segon origen– o Món mascle, de Terenci Moix. I si dels autors contemporanis n’haguéssim de destacar algun continuador, Fernández Porta opta per assenyalar Héctor López Bofill –ponent dels cafès el passat mes de febrer amb L’acusació de Bandi–, especialment a L’últim evangeli.

D’Andrea Víctrix, una novel·la amb alt contingut polític i discursiu, Fernández Porta n’extreu, almenys, nou profecies que, en major o menor mesura, poden haver-se complert avui en dia:

1- Crisi del model turístic i crisi econòmica, estretament vinculades entre elles.

2- La imatge arraconant les lletres. D’aquesta profecia, en sorgí un interessant debat entre el públic: mentre alguna gent era pessimista i creia que es llegia massa poc –i/o de massa poca qualitat–, d’altra defensava que al revés: a través dels mòbils, internet, etc., s’està llegint més que mai, s’ha democratitzat la lectura.

Pensem de la manera que pensem, però, sembla clar que la cultura de la lectura s’està difonent cada cop més de la mà de la cultura de la imatge. Si bé no hem arribat a extrems de Fahrenheit 451, el llegir com a acte de classe tal com el vivia Villalonga, sembla haver desaparegut –amb totes les coses bones i dolentes que això pot tenir–. Una participant al cafè recomanà visitar l’exposició “Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos” –fins el 10 de febrer de 2019 al Palau Robert de Barcelona–.

3- Treballar per adquirir. Vivim per a treballar o treballem per a viure?

4- La indústria i la tècnica com a religió. No és una presentació del nou iPhone una gran escenografia ritual?

5- Costarà més diners un quilo de carn que un quilo de coure.

6- La Directora del Plaer esdevé Ministra d’Economia. Quina relació hi ha avui en dia entre l’economia i la indústria del plaer? Fernández Porta ens recomanà al respecte l’interessant assaig d’Yves Michaud Ibiza mon amour i recordà com la indústria del porno fou la primera que féu arribar el vídeo a les llars, plantant així una llavor que derivaria en un canvi socioeconòmic posterior: el consum audiovisual dins el propi habitatge.

7- L’existència de fàbriques de procreació.

8- La despoblació del camp simultània al creixement de les ciutats.

9- Ràdios clandestines profetitzant una nova Era de la simplificació. Assistim avui en dia a una crida a l’austeritat i al minimalisme, al decreixement?

Per acabar amb la sessió, Fernández Porta volgué de nou remarcar el pes de l’androgínia en la trama. A través d’un narrador ridículament efeminat, assistim al què per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització: la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca és la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre Homes i Dones. El que per certs moviments LGTBIQ+ suposa una desitjada utopia és, per a ell, un malson.

– – – – – – – – –

Notes:

[1] Villalonga, Ll., Andrea Víctrix. Barcelona: Destino, Col·lecció El Dofí, 1974, p. 139.

[2] Íbid., p. 52.

[3] Íbid., p. 100.

[4] Íbid., p. 28.

Per a més informació:

Anuncis

‘Mestre de disfresses’, de Charles Simic

Després de dos mesos d’aturada tècnica per vacances, el passat dimecres 26 de setembre tingué lloc el primer cafè literari del curs 2018/19. L’obra escollida per a tal ocasió fou Mestre de disfresses, de Charles Simic, traduïda per Marta Pera Cucurell i publicada per Eumo Editorial. En Guim Valls Soler, jove poeta –guanyador del Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016 amb La mà dins la roda i membre del grup d’improvisació poètica Nicomedes Mendes– fou el ponent de la sessió, que comptà amb 8 assistents.

Charles Simic

Charles Simic l’any 2005. [Foto via The Paris Review]

Valls començà la seva ponència fent-nos quatre notes biogràfiques sobre l’autor: nascut a Belgrad (capital de l’antiga Iugoslàvia) l’any 1938, Charles Simic emigrà als Estats Units d’Amèrica l’any 1954, on resideix des d’aleshores. Així doncs, durant la seva infantesa, Simic visqué en primera persona els efectes de la Segona Guerra Mundial, fet vital que, com és de suposar, ha marcat la seva vida i influït en la seva obra. En ser un record d’infantesa, però, la seva mirada sobre aquesta no és polititzada sinó que conté un sentit especial de la tragèdia, que Valls qualificà de tendra. Per tant, encara que la poesia de Simic ens pugui semblar d’entrada social o política, llegir-la com a tal seria un error.

Charles Simic tingué una primera etapa com a artista centrat en la pintura; més endavant, però, canvià el pinzell per la ploma i començà a escriure poesia. Tot i això, la seva faceta de pintor és ben present en la seva obra poètica: alguns dels seus poemes ben bé podrien ser quadres mateixos. És més, fins i tot en alguns, com ara en ‘Els predicadors adverteixen’, el dinamisme mateix del poema, més que pictòric, esdevé cinematogràfic, defensà Valls.

La primeres obres de Simic foren, en un principi, més aviat poètico-experimentals i foren evolucionant poc a poc cap a una poesia més depurada i simplificada. Com explica el mateix autor, ell escriu poesia “perquè la pugui entendre el seu gos”; és a dir, amb la voluntat que tot esdevingui molt clar, fàcil d’entendre

Per posar en context l’autor, Valls ens recordà els dos corrents principals de la poesia nord-americana de la segona meitat del segle XX amb les quals Simic ha conviscut; ara bé Simic és una rara avis i costa, sense una perspectiva temporal necessària, acabar d’ubicar-lo en cap dels dos –si és que això pot arribar a donar-se–. Així doncs, el poeta d’origen iugoslau convisqué, d’una banda, amb la generació beat, que tingué com a gran aportació a la poesia una obertura de ment, una pulsió combativa on l’art desafiava el poder i on es vindicava la llibertat individual. Jack Kerouac i Allen Ginsberg són, segurament, les figures més conegudes d’aquesta generació.

D’altra banda, Simic convisqué també amb l’anomenada Escola de Nova York, amb autors com Frank O’Hara, John Ashbery o Kenneth Koch. Aquest moviment artístic estava més relacionat amb el món plàstic i amb l’art escènic, amb un punt una mica més frívol. Escrivien poesia urbana (no romàntica ni sentimental), que buscava ser moderna a qualsevol preu, jugant amb els registres tant com podien. Amb una perspectiva interdisciplinar, buscaven agafar el carrer i posar-lo dins els llibres.

Així, podríem dir que Simic ha rebut influència d’aquestes dos corrents degut a la seva contemporaneïtat, però com hem avançat, no pot ser ubicat en cap d’aquests. Tot i això, amb els beat Simic hi comparteix un posat més salvatge, una actitud més abrandada; amb l’Escola de Nova York, hi connecta per la seva faceta més pictòrica, la poesia mitjançant imatges. Per acabar amb la introducció a la seva obra, Valls defensà que la poesia de Simic es caracteritza també pels seus motius foscos, per les vides tristes i indigents dels personatges que hi apareixen, com bé poguérem observar a continuació.

Mestre de disfresses

Portada de l’obra.

Entrant ja en Mestre de disfresses, Valls desenvolupà l’anàlisi del poemari a partir de la lectura presencial d’alguns dels poemes. D’acord amb la seva visió, el poemari és dotat d’un recorregut estructuralment ben traçat, repartit en cinc parts: la primera, més de fogueig, de presentació, conté molts personatges i escenes que es desenvolupen en un ambient urbà on el jo no existeix.

En aquesta primera part hi podem trobar poemes com l’homònim al llibre ‘Mestre de disfresses’, el qual remet a la idea de la falsedat de la nostra pròpia realitat, la qual emana sovint una sensació de decorat, no autèntica. Així com també passa en poemes com ‘Els predicadors adverteixen’ o ‘Al saló de bronzejat de l’Adam i l’Evie’, Simic hi evoca l’existència de dos mons contraposats i que s’ignoren entre ells, la misèria dels uns davant la frivolitat i hipocresia dels altres.

En la segona part trobarem un Simic més crític socialment, fent especial èmfasi en la guerra i en la figura dels joves soldats que han anat a combatir-hi, com bé es pot veure a ‘L’absent’ o a ‘El pardal’. En d’altres poemes d’aquesta part, com en ‘Com un corb’, Simic es qüestiona la seva pròpia funció com a poeta o converteix Déu en vulnerable i humà (‘El titellaire’).

La tercera part, esdevé més intimista i, poc a poc, es torna més simbòlica, en una tendència que només farà que créixer fins el final de l’obra. La creença de la falsedat de la nostra realitat, com si d’una altra pel·lícula es tractés, torna a aparèixer a ‘Sessió contínua’ i la ‘Tempesta d’estiu’ fa d’adveniment de l’imminent canvi que el poemari experimentarà: l’escenari s’anirà convertint gradualment en paisatges de camp, deixant enrere la urbanitat i omplint-se més d’ombres, com si poc a poc s’anés fent de nit.

En la quarta part, la poesia deixarà enrere allò que es veu aparentment i avançarem cap a instàncies més metafísiques i filosòfiques, despersonalitzades en un únic poema d’onze fragments, ‘L’invisible’; així, en fragments d’aquest com ara en el primer, Simic ens parla de la poesia com a un misteri, una recerca d’interioritat.

Finalment, la cinquena part consta també d’un únic poema, ‘I vostè qui és?’, que serveix de colofó de l’obra. En ell, hi trobem la confessió final del poeta, una espècie de declaració de principis final on es respon la pregunta retòrica que anteriorment s’havia formulat: qui és ell per poder parlar de tot el que ha parlat? Ell ha canviat de veus, s’ha posat disfresses, però no pot donar cap veritat. Simic es veu a si mateix com un ventríloc del no-res que parla des de l’humor desmitificador i la solitud.

Per a més informació:

Cafès Literaris Tardor 2018

Benvolgudes cafeteres, aquí teniu el programa de les sessions programades de cara la tardor de 2018, aplegats sota el títol ‘Inquietuds, humor i estranyament’:

Aquest darrer trimestre de 2018 celebrarem 4 cafès literaris amb obres que comparteixen crítica social, humor i ironia, així com personatges que no es troben del tot a gust en el món en què viuen. Es tracta de dues novel·les, un recull de poesia i una prosa literària reconvertida en obra de teatre (a la qual també proposarem d’assistir).

Dimecres 26 de setembre. Mestre de disfresses, de Charles Simic. Ponent: Guim Valls. Poeta.

Ens endinsarem en l’univers de Charles Simic, una de les figures més destacables de la poesia nord-americana contemporània. Nascut a Belgrad just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial i emigrat als Estats Units el 1954, Simic ha anat bastint des de la seva joventut una obra en què les inquietuds col·lectives són filtrades sàviament a través d’una veu neta i senzilla, capaç de combinar la crítica mordaç i el sentit de l’humor a l’hora de desemmascarar els poders. Els poemes de Mestre de disfresses, un dels seus darrers llibres, en són un exemple magnífic.

Dimecres 24 d’octubre. Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga. Ponent: Eloy Fernández Porta, Doctor en Humanitats per la UPF, autor de En la confidencia i L’art de fer-ne un gra massa (Editorial Anagrama).

Més conegut per Bearn o La sala de les nines o Mort de dama, Llorenç Villalonga va escriure també una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga (el narrador) que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal (anomenada ara Turclub) l’any 2050. L’androgínia, el paper preponderant de la tecnologia en la societat, l’eterna joventut dels seus habitants i la relació ambivalent d’aquests amb el sexe i l’afecte centren l’interès del narrador.

Dimecres 28 de novembre. Dents blanques, Zadie Smith. Ponent: a confirmar.

Nascuda el 1975, Zadie Smith és una escriptora precoç. Dents blanques (2000) fou la seva primera novel·la, que les editorials es disputaven quan ella encara no havia acabat la carrera. S’hi explica la història de tres famílies, una índia, una blanca i una mestissa, que viuen en un petit barri al nord de Londres on l’extremisme de tota mena és a l’ordre del dia i els dilemes de les generacions prèvies es repeteixen obsessivament en el present.

Dimecres 12 de desembre. La ‘niña gorda’, de Santiago Rusiñol. Ponents: Margarida Casacuberta, professora de filologia catalana a la UdG i experta en Rusiñol i Joan Ferrús, humorista i subdirector de la revista El Jueves.

Santiago Rusiñol, un dels capdavanters del Modernisme català, complementà la seva faceta de pintor amb la de l’escriptor, la qual desenvolupà amb un deix sempre satíric i amb ànim de denúncia social. Coincidint amb la seva adaptació teatral al Teatre Nacional de Catalunya, llegirem La ‘niña gorda’ com a proposta a la vegada literària i humorística. Una història, tan trista com divertida, d’una noia grassa del barri de Gràcia forçada a ser objecte de circ.

Us hi esperem!

 

Lectures recomanades per a l’estiu

Benvolgudes cafeteres, ara que encarem l’agost, el mes de vacances per excel·lència, des dels Cafès Literaris us fem arribar 10 propostes de lectures d’estiu:

Ficció / No-ficció literaturitzada:

Assaig:

‘Les closes’, de Maria Àngels Anglada

El dimecres 27 de juny tingué lloc el darrer cafè literari del curs, que comptà amb la presència de 17 assistents. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i assaig, vingué a parlar de l’obra de Maria Àngels Anglada i, més concretament, de la seva primera novel·la, Les Closes. Començada l’any 1974, meresqué el Premi Josep Pla de 1978 i és la primera entrega d’una trilogia que homenatja el paisatge proper i que és completada per No em dic Laura (1981) i L’agent del rei (1991).

Nascuda a la plana de Vic però estretament vinculada a la plana de l’Empordà, la presència dels elements naturals en la narrativa d’Anglada, ja poètica de per si, demostra la importància que l’autora dóna al paisatge. Susanna Rafart, conscient d’aquesta característica, apropà Les Closes als assistents de l’acte fent-la dialogar amb l’obra poètica de l’autora i proposant una lectura presencial de fragments del llibre que així ho il·lustressin.

Les closes

Fotocomposició amb l’autora i la darrera edició de ‘Les Closes’, publicada per L’Avenç (2018)

Maria Àngels Anglada tan sols havia escrit en poesia fins al moment de confegir Les Closes. El canvi de registre tingué un clar motiu: en conèixer la història d’una avantpassada del seu marit, l’autora sentí la necessitat d’escriure-la i veié que la prosa s’adequaria millor al seu projecte. Dolors Batlle (Dolors Canals a la novel·la) havia estat acusada de l’assassinat del seu marit, Tomàs Moragues, l’any 1866 a la casa familiar, Les Closes, al municipi de Vilacolum (Vilasirvent, en la novel·la).

L’exercici que duu a terme Anglada és el de tractar de reconstruir la història de l’ascendent del seu marit, «l’ombra darrere el nom» que és Dolors Canals, tot intentant descobrir la veritat i fent que sigui el temps el qui articuli la memòria: una de les altres característiques comunes en l’obra angladiana. Així, l’autora confegeix una mena de nissaga familiar on, darrere la història d’un personatge, podrem trobar el bategar de la història, un petit retrat del moment.

Les closes Destino

Primera edició del llibre. [Foto via Els orfes del Senyor Boix].

La recerca d’aquesta veritat, seguint la tesi de Rafart, té lloc a través de dos girs, un de formal i un altre de caire més estilístic. En primer lloc, la multiplicitat de les veus narratives i la seva diferent procedència i forma d’expressió. Cada capítol ens apropa a Dolors Canals d’una manera distinta: a través dels testimonis orals d’una criada i de la seva àvia, mitjançant documents jurídics i cartes que troba a la casa familiar, servint-se d’articles de diari de l’època o, més lliurement, duent a terme una reconstrucció literària dels fets. La biografia i trajectòria vital de Dolors Canals quedaran, doncs, traçats gràcies a un calidoscopi que ajudarà el lector a conèixer-ne tot l’aspectre.

En segona instància, fent d’un paisatge, un mite. Recuperar la història de Dolors Canals no pot tenir lloc, al parer d’Anglada, sense reivindicar l’espai on els fets han passat. En un moment en el qual l’Empordà es començava a veure amenaçat per la creixent urbanització (especialment degut al turisme), l’autora va voler dotar d’un pes, d’un teixit de memòria, un paisatge qualsevol. Narrant la història tot humanitzant el paisatge en el qual es desenvolupa, Anglada busca crear un llegat: posar en valor i vetllar pel manteniment de l’escenari de la novel·la. Un paisatge qualsevol que, com tots els racons viscuts, té la seva pròpia història i es veu amenaçat si no es mitifica. Un paisatge que és ètic i cohesionador, que explica també una història, una cultura i una llengua compartides i que, com passa en totes les seves obres, respon a un compromís amb la memòria històrica i a la consciència de la responsabilitat cívica que té com a narradora.

6.Closes_1280x960

Instantània del paisatge evocat a ‘Les Closes’. [Foto via Espais escrits – Mapa literari català].

No voldríem acabar la breu ressenya de la ponència sense fer menció d’altres trets importants de Les Closes. Per exemple, Rafart posà en valor el paper protagonista de les dones en l’obra: no només el paper de Dolors Canals com a dona forta sinó també les dones com a testimonis i parts importants d’històries que (desgraciadament en la majoria de casos) acaben essent escrites pels homes. Recuperar la història de Dolors Canals i atendre als testimonis de les seves serventa i néta és fer justícia i recuperar la veritat enterrada abans que es perdi per sempre.

El mar, i més concretament el Mediterrani, és un dels altres escenaris recorrents en l’obra angladiana i, si bé no és directament present a Les Closes, en aquesta obra sí que hi besllum una filiació a aquest. Les obres d’Anglada, fortament influenciades pels models clàssics i per l’italià, construeixen un pont de cultura mediterrània on, per exemple, els paisatges que hi són descrits (siguin a la vora del mar que siguin) són compartits. L’autora es lliga així a una tradició que tenyeix Catalunya: l’ús i la porositat del llenguatge emprat en els seus textos confirmen i conformen la mitificació d’un espai i una història, a priori, qualsevols.

Anglada creia que escriure és veure com la història s’esmuny; cal remenar per retrobar-la.

 

Per a més informació:

– ‘Elogi de Maria Àngels Anglada’, la Lliçó inaugural curs 1999-2000 Universitat de Girona a càrrec de Valentí Puig.

– La biografia i altres recursos a Escriptors.cat i a la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada.

Ruta literària pel paisatge de Les Closes, Espais Escrits – Mapa Literari Català.

‘El Cafè de la Granota’, de Jesús Moncada

Dimecres 30 de maig tingué lloc el cinquè cafè literari de l’any, centrat en el personatge i l’obra de Jesús Moncada. Concretament, ens apropàrem a l’autor de Mequinensa a través d’El Cafè de la Granota, assessorats pel llicenciat en filologia catalana, professor d’institut i amic i expert en l’obra de Moncada, Hèctor Moret i Coso.

Moret i Coso (qui va ser l’encarregat de l’estudi preliminar de l’última edició del llibre) estructurà la ponència en tres blocs. En primera instància, ens parlà de la història i la idiosincràsia social del poble de Mequinensa, context sense el qual és impossible entendre l’obra de Moncada. En segon lloc, ens parlà més de la figura de l’autor, entrant en detall en la trajectòria d’aquest i les seves anècdotes vitals més rellevants. Finalment, es debaté sobre els contes en sí, amb l’aportació i entusiasme del públic assistent.

Mequinensa, Miquinença, Miquinensa… (i així fins a vuit accepcions recollides per Joan Coromines) és un poble del Baix Cinca, a la Franja de Ponent (l’Aragó). Conegut com “el poble” per les poblacions veïnes (també a la mateixa Fraga), és una localitat d’economia singular en la seva regió: durant més de 150 anys ha viscut de la mineria i les activitats que se’n derivaven (especialment, els llaüters), a diferència dels municipis veïns, els quals vivien del conreu.

Això suposava certes peculiaritats, com ara el fet que el pagament del sou fos quinzenal i que no s’hagués de viure a un any vista, tal com fan els pagesos amb les collites. Això comportà que a Mequinensa hi hagués una psicologia diferent de la dels altres pobles: els llaüters i els miners eren gent assalariada i d’una mentalitat més obrera, fet que produïa que d’alguna manera fos més propera socialment i políticament parlant a la de la gent de Saragossa, Barcelona o qualsevol altra ciutat industrial que a la dels seus pobles veïns.

mapa-mequinensa

Mapa de la vila de Mequinensa l’any 1968. [Foto via Espais literaris. Jesús Moncada].

Així, no és d’estranyar que Mequinensa sempre hagi destacat per ser un poble d’esquerres i singular políticament parlant. Ho pot il·lustrar un fet ocorregut durant la Guerra Civil Espanyola, on només hi moriren dues persones: l’anterior alcalde (com a venjança per un antic assassinat ocorregut al poble) i la gairebé forçada mort del capellà (després que membres dels comitès republicans locals critiquessin els mequinensans per no haver matat ni el capellà). Aquesta pau social en plena Guerra Civil, ens parla del tarannà del poble. Els governs en democràcia després de la mort de Franco han estat sempre, a més, o bé d’Izquierda Unida o bé del PSOE.

Com és bastament sabut a Catalunya, la Franja de Ponent és un territori comprès entre els Monegres i el límit territorial amb el Principat. La frontera geogràfica que el desert suposa ha comportat que durant molts d’anys (i per alguns, encara ara) la capital natural i cultural de la Franja fos Lleida. Això fa que la influència de la llengua i cultura catalanes sigui, com és de suposar, d’alta rellevància. A tall d’exemple, el rectorat de Mequinensa formà part del Bisbat de Lleida fins el 1956.

Finalment, cal recordar que entre els anys 1957 i 1964 es construí el pantà de Riba-Roja, que inundà gran part de la vila de Mequinensa al temps que se n’edificava una de nova. Com a conseqüència de la construcció del pantà, la població mequinensana es veié reduïda d’uns 4.500 a 2.500 habitants en poc temps; la majoria de persones marxaren o bé a Saragossa o bé a Barcelona. Aquesta Mequinensa antiga, esborrada per l’aigua, és la que, d’alguna manera, Moncada rescata en la seva obra literària.

Jesús Moncada i Estruga nasqué el 1941 a Mequinensa, on els seus pares regentaven una botiga d’ultramarinos. No fou fins els 24 anys, quan feia de mestre a la seva població natal, que va descobrir que es podia escriure en català. Sempre havia llegit llibres en llengua castellana i quan escrivia, notava que alguna cosa li fallava. Quan, en especial gràcies a Edmon Vallès, començà a llegir en català, també s’animà a escriure en aquesta llengua ja que havia descobert què era allò que li fallava: pensava en català i escrivia en castellà.

Havent estat educat en l’escola franquista a Mequinensa i a l’escola secundària (més liberal) dels Labordeta a Saragossa, Moncada desconeixia la simple existència del català escrit. Així, Moncada és un escriptor singular: el primer d’una terra de parla catalana faltada de tradició literària en aquesta llengua.

Amb la seva marxa a Catalunya, Moncada tingué l’ocasió no només de gaudir d’un més fàcil accés a la lectura en català sinó que li permeté treballar en el sector editorial i, especialment, conèixer a Pere Calders. El contista català fou, juntament amb Vallès, una de les peces claus en l’èxit de Moncada: l’aconsellà i li revisà manuscrits quan aquest amb prou feines coneixia la normativa lingüística catalana. A més de treballar plegats a l’editorial Montaner i Simón, Calders també li firmà el pròleg del seu primer llibre Històries de la mà esquerra (1981).

jesus-moncada-739660-e1335013367941

Jesús Moncada. [Foto via Núvol].

Havent passat una època (amb un final agre) a Enciclopèdia Catalana, Moncada decidí llançar-se al món de l’escriptura. Camí de Sirga (1988), la seva obra més celebrada i traduïda a gairebé una vintena d’idiomes, fou la primera obra publicada gràcies a aquest canvi de vida i Moncada pogué, a partir d’aleshores i dins d’uns límits, poder viure de l’escriptura.

L’obra de Moncada té diferents registres: mentre novel·les com Camí de Sirga són més aviat tristes i dures, altres obres com ara els reculls de contes Històries de la mà esquerra o el mateix El Cafè de la Granota (1985) són escrites amb un altre estil, més irònic. Ara bé, totes les obres comparteixen una sèrie de trets distintius: un Moncada sempre crític socialment i al costat dels febles, als qui destina una especial atenció i tendresa. I, com hem vist, amb el vell poble de Mequinensa sempre de fons.

Jesús Moncada va llegir poca literatura catalana, fet pel qual no es pot traçar una línia que marqui influències d’altres autors catalans sobre ell. Això no treu, però, que tingui trets característics comuns amb autors com el mateix Calders, amb qui comparteix l’estar sempre al costat del dèbil. Moncada intentava en la seva literatura imaginar la vida d’una persona: buscava copsar què era allò que li podia passar pel cap a certs personatges i per què es comportaven com ho feien.

Arribant als contes d’El Cafè de la Granota, aquests es caracteritzen per ser narracions de la vida d’un poble que ha quedat anegat i la seva vida anterior, esborrada, canviada. Moncada intenta recuperar aquesta vella Mequinensa dels anys 1950 i 1960 a través de relats molt breus, petites càpsules, que mostren la vida del poble a través d’històries singulars i amb un gir final que sempre busquen el somriure còmplice del lector.

Enlloc de ser cru o directament cruel, Moncada busca que el lector empatitzi amb el personatge, encara que el seu comportament sigui més aviat reprobable (allò que li importa és la naturalesa humana: darrera cada bèstia hi ha una persona). Tot retratant aquest tarannà de la vila, escrit amb el parlar característic de la Franja, immortalitza oficis, comportaments i rols socials de cadascun dels protagonistes: en un poble petit, tothom hi té les seves funcions i hi ha unes normes clares de comportament.

8-14

Llaüts atracats a l’antiga Vila de Mequinensa. [Foto via Espais Literaris. Jesús Moncada].

Els contes d’El Cafè de la Granota, escrits entre 1980 i 1985, també es caracteritzen per un canviant estil narratiu en funció del conte, fet que dóna versabilitat i agilidesa a l’obra. Si bé normalment són una crònica o informes “objectius”, també hi ha divertits soliloquis o d’altres narracions contades per un pur narrador omniscient.

A més a més, en certs contes hi trobem també l’existència d’un narrador no fiable. En aquests casos, l’esmentat tret és (com no podia ser d’una altra manera den Moncada) identificable gràcies a l’ús de la ironia. Aquestes narracions són sovint dutes a terme pel seu mateix protagonista qui, segons com es miri, no és que aquest acostumi a sortir-ne massa ben parat…

A aquest joc, cal sumar-n’hi un altre: els personatges de Moncada tenen una analogia ambigua amb els habitants de Mequinensa. És a dir, si bé estan inspirats en personatges reals, la seva història no és real: Moncada no ficcionalitza una biografia, tan sols n’agafa els trets que li permetran dotar la història de versemblança. Així doncs, gràcies al seu estil, aquesta ambigüitat sobre la veracitat històrica dels fets queda suspesa en l’aire, aconseguint crear una sensació de realisme.

A tall de conclusió, tal com va suggerir un dels assistents al cafè, podríem dir que la memòria (i la poca fiabilitat d’aquesta) és possiblement el tema principal de l’obra de Jesús Moncada.

Us esperem el proper dimecres 27 de juny a les 19h amb Les closes, de Maria Àngels Anglada. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i d’assaig, serà la ponent de la sessió.

Per a més informació sobre Jesús Moncada:

  • Llarg i interessant ‘Retrat’ de Moncada fet per en Xavier Moret (no confondre’l amb el nostre ponent, Hèctor).
  • Un recorregut virtual a través de l’obra de Jesús Moncada i la seva relació amb Mequinensa.
  • Un clip on Màrius Serra recomana el llibre Dibuixos i Caricatures de Jesús Moncada, a cura de Mercè Biosca i publicat per Pagès Editors, que recull les dedicatòries, mitjançant dibuixos, que Moncada feia als seus amics i coneguts.
  • Fragments de la proposta teatral que la Companyia Mea Culpa féu l’any 2013 d’El Cafè de la Granota.

‘Desig’, de Josep Maria Benet i Jornet

El passat dimecres 25 d’abril tingué lloc el 4t cafè literari de l’any. L’obra tractada fou Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, i vam comptar amb l’ajuda de Martí Gallén Muñoz, Graduat en Cinematografia per l’ESCAC i dramaturg, per entendre-la millor. Mitjançant un gran exercici críptic, enterrant la vertadera història sota el text i sota una trama on no hi passa res, Benet i Jornet explica a Desig una història que, després d’una primera lectura, deixa el lector estàndard desconcertat: no ha entès pràcticament res.

Desig

Basant-se en les traces soterrades però identificables dins del relat i fent servir el suport de la proposta escènica que Sergi Belbel féu de l’obra l’any 1991 –la única vegada que aquesta ha estat representada professionalment–, Gallén ens defensà que la història tracta d’una relació amorosa entre dues dones: Ella i La dona. Concretament, del retrobament d’aquestes 17 o 18 anys després que la seva història amorosa tingués lloc. La influència d’aquesta obra en el panorama del teatre de text català contemporani és cabdal, defensà Gallén: no es pot entendre l’actual salut d’aquest sense Desig: l’obra que, com bé apunta Josep Maria Miró, construeix les carreteres a través de les quals començarà a circular la nova dramatúrgia catalana. Així, abans de revelar-nos la seva lectura de l’obra, els 14 assistents al cafè foren posats en context.

En primer lloc, cal tenir en compte que des de l’establiment del règim franquista fins l’any 1946 hi hagué la prohibició d’exhibicions de teatre en llengua catalana. Un cop fou de nou permesa, gairebé només s’exhibiren els grans noms: Sagarra, Guimerà i Pitarra; i no fou fins a mitjans de la dècada dels 50 que, molt a poc a poc, tímides iniciatives anaren prenent forma i pes. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954-1963), l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1975) i els Premis Josep Maria de Sagarra (1963-1973) foren els refugis d’un tocat teatre català.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), com es pot deduir, és un dramaturg que pertany a una generació d’escriptors que escriuen en català sense haver-lo estudiat. De família humil, Benet cursa filologia romànica, creix bevent de cultura popular i llegeix còmics i novel·les de consum. Amb només 23 anys, guanya el primer Premi Josep Maria de Sagarra (1963) amb Una vella, coneguda olor i es converteix en una de les veus més innovadores del panoramà teatral català.

Cal destacar aquí que, segons Gallén, és difícil etiquetar l’obra de Benet, ja que aquest té molts registres; Papitu, com se l’anomena popularment, té moltes cares i, enlloc d’instalar-se en un registre que li funciona i reiterar la “fórmula de l’èxit”, centrarà la seva producció dramatúrgica en investigar sobre el fet teatral, i s’anirà movent, buscant la seva veu, a través de les diferents influències de les quals s’anirà impregnant. Si bé amb Una vella, coneguda olor (1963) o Revolta de bruixes (1975) l’autor fa ús d’una vessant més realista de la dramatúrgia –amb influències del teatre realista espanyol i nord-americà del moment–, paral·lelament i seguint l’estela de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual escriu obres de caire més èpic, d’influència brechtiana, com ara Cançons perdudes (1966) o El manuscrit d’Alí Bei (1984). Un altre dels corrents sincrònics –a la recerca d’innovacions teatrals– de Benet és la línia derivada dels exercicis de Harold Pinter i Samuel Beckett: un teatre més críptic com els de La fageda (1977) i Descripció d’un paisatge (1978). Desig (1989) suposa la culminació d’aquesta etapa de recerca.

I quina era la situació del teatre català d’aleshores? Gallén defensà, en paraules del mateix Benet, que aquest passà aleshores per «la travessia del desert», essent un dels únics dramaturgs que seguí apostant per un teatre de text davant una escena catalana –i europea– que tendia cada cop més a matar l’autor. És a dir, el circuit català i barceloní primaren produccions on allò important eren el director, l’escenografia i la perfomance i on el text i el seu autor quedaven relegats en segon terme. És en aquest context que sorgiren companyies com ara Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom i La Fura dels Baus.

Clip de la representació de Desig al Teatre Romea, l’any 1991. Dirigida per Selgi Belbel, els actors foren Àngels Poch (Ella), Imma Colomer (La dona), Lluís Soler (El marit) i Josep Maria Pou (L’home).

Desig fou una obra encarregada pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya –dirigit per Domènech Reixach–, ens ubicat aleshores al Teatre Romea i que feia de protoTeatre Nacional de Catalunya abans de la creació d’aquest. Com hem vist, l’obra fou representada el 1991 al Romea sota la direcció de Sergi Belbel i destaca per les renovacions formals que Benet introduí al text entre  els quals podem trobar el fet que els personatges no tinguin nom o que els espais no siguin concrets (els podríem anomenar no-llocs). Això fa que no hi hagi res més enllà de les parets del text, que el context hagi desaparegut, que no hi hagi personatges ni acció si aquests no parlen.

Aquesta primacia del text que explica una història a través de les paraules –i no a través de les accions– fou la principal innovació del text: allò que importa no és tant el què passa sinó el mecanisme que ho permet, el com passa. Mitjançant una excusa argumental –el que Hitchcock anomenà el MacGuffin–, en aquest cas, la trucada que un matrimoni, Ella i El marit, reben un cap de setmana quan es troben a la seva segona residència.

Així, l’obra és dotada de diàlegs ben depurats, on la paraula és una arma, una plataforma d’acció que encarna el principi del post-drama propugnat per Harold Pinter: amagar una història que, pacientment, l’espectador ha de reconstruir mitjançant el text. Una història que probablement no dóna respostes a totes les preguntes que formula, ja que no té intenció de donar-les. El que pretén és situar la textualitat de la dramatúrgia en un nou espai, un espai on el lector/espectador s’ha de resituar i participar d’una manera més activa en la reconstrucció de les peces del mecanisme que se li presenta davant dels ulls. És d’aquesta característica que emana la principal dificultat a l’hora d’entendre l’obra: quedant “incomplerta” sobre el paper, es presta a múltiples interpretacions i a volgudes ambigüitats. Els personatges diuen la veritat? Què és allò que realment està passant?

Servint-se, entre d’altres, dels motius del fred i la calor –desig sexual–, l’enformador de fusta –símbol fàl·lic, hereu del teatre de Guimerà– o de l’ús ambigu de les paraules –no concretar específicament de qui es parla: «la persona en qüestió»–, Benet teixirà una història que té lloc entre una segona residència a la muntanya, una carretera comarcal i una botiga self-service i quatre protagonistes: Ella, El marit, La dona i L’home.

Donades les pistes inicials, deixarem a les mans dels lectors àvids la lectura de l’obra i jutjar què i com és el que la trucada comença a desenterrar –i així desafiar, per què no, la lectura defensada tant per Gallén com pel mateix Sergi Belbel–. Perquè la gran màgia del teatre és la seva capacitat de qüestionar el lector/espectador, la necessitat de submergir-s’hi cada cop més lectura rere lectura, funció rere funció. I la virtud de Benet a Desig és precisament la d’encriptar el text no excessivament, sinó al nivell suficient perquè, preses unes coordenades, l’amant de la literatura pugui desenterrar-ne la trama i, sobretot, el mecanisme que la impulsa.

Finalment, us recomanem la lectura i visualització dels següents text i entrevista: