El primer cafè literari del 2018 tingué la temàtica del viatge i de la literatura de viatges com a objecte de diàleg. A partir de la lectura de l’assaig El turista desnudo, de Lawrence Osborne, la professora i doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, Teresa Rosell Nicolás, ens feu reflexionar sobre el desplaçament (físic i literari) com a possibilitat d’aventura i sobre les probabilitats de viure aquesta en ple segle XXI.
Teresa Rosell ens defensà que l’assaig està dividit en tres parts, clarament delimitades a través dels capítols: entre la introducció, els capítols intermedis i l’epíleg final. En el capítol introductori, Osborne ens marca les bases a partir de les quals farà la seva anàlisi i ell mateix es pregunta: sóc un viatger, un antropòleg o un periodista? Seguint sempre l’estela de Claude Lévi-Strauss a Tristos tròpics i, sobretot, de Margaret Mead i les seves Cartes d’una antropòloga, l’autor acabarà confessant-nos que agafarà una perspectiva més aviat antropològica, encara que la seva condició de periodista i la seva inherent qualitat de viatger, tanmateix, l’acabin condicionant.
Aprofitant aquest primer capítol, la ponent ens recordà que la literatura de viatges és ben present en la nostra cultura, essent tant l’Odissea com l’Ilíada (obres que podem considerar la base de la literatura moderna) uns textos de viatge per antonomàsia. Rosell també ens explicà, com així ho fa Osborne durant el pròleg del llibre, l’origen del turisme actual, el Grand Tour, un viatge informal al continent europeu concebut per a joves britànics verds durant el qual visitaven (acompanyats per un preceptor) França, Suïssa i Itàlia en busca de transformació de caràcter i de culturització, i que convertí les grans ciutats italianes en les primeres metròpolis turístiques.
En els capítols intermedis, Osborne viatja pels indrets que, poc a poc, començaren a conformar la nova ruta turística entre Londres i Sidney, com ara Calcuta, Bangkok i Bali, així com fa parades en d’altres destins intermedis. Rosell va dialogar amb els diferents capítols i les diferents tradicions que cadascun representa. El fragment en què més s’aturà fou en el capítol que transcorre a Dubai, on Osborne tracta d’una manera brillant la problemàtica de l’Orientalisme (és a dir, com s’ha representat la idea de l’Orient des d’Occident). Rosell ens recordà que l’Edèn és sempre situat a l’Orient i, a mesura que Occident ha anat conquerint territori fins aleshores inexplorat, aquest s’ha desplaçat encara més cap a l’Est. No és d’estranyar, doncs, que el periple d’Osborne acabi a Papua Nova Guinea, on l’autor es desplaça per a poder trobar l’home primitiu i viure, ara sí, una verdadera experiència, un encontre, d’igual a igual, amb un altre totalment distint de l’home occidental.
Però, tal com es planteja l’autor a l’epíleg En cualquier parte, és tot el que ha viscut una aventura real? En aquest punt, les diferents persones assistents al cafè no van acabar de posar-se d’acord. Tret de l’experiència a Papua Nova Guinea, Osborne segueix viatjant gairebé sempre de còpia de Hilton en còpia de Hilton i amb les comoditats de tot turista. A l’epíleg, des de la conformitat del no-lloc que és l’hotel (Hilton) hawaià on s’allotja, ens explica que mata la nostàlgia de la seva experiència tot visitant una petita exposició dins l’hotel on hi ha artefactes de les tribus de Papua que conegué. El viatger, ens explica, ha de seguir viatjant. I és que «a lo largo de este viaje siempre había experimentado la misma sensación: no la de haber “estado fuera”, sino simplemente la de haberme desplazado por diferentes dimensiones de una única contemporaneidad humana.»
Segurament, tan sols ens queda poder desafiar-nos a nosaltres mateixos i, tot acceptant la pròpia insignificança respecte la Natura i la nostra pròpia societat, viure cadascú allò que ell/a cregui que és la seva pròpia aventura, el seu propi viatge.
Cafès Literaris de Casa Orlandai 