‘La maleta’, de Sergei Dovlàtov

El passat divendres 16 de març n’Alba Codina Falgàs, llicenciada en filologia eslava i professora de rus a l’EOI de Girona, vingué a la Casa Orlandai per a realitzar el cafè literari sobre La maleta, de Sergei Dovlàtov. La ponència s’estructurà i es desenvolupà de la següent forma:

Primer de tot, Codina explicà el que podríem anomenar la bio-bibliografia de l’autor. Indestriable de la seva obra, la biografia de Dovlàtov és d’aquelles que en si mateixes ja desperten molt d’interès i, de forma encertada, Codina l’explicà extensament. Dir que Dovlàtov és un rus forçadament exilitat de la seva estimada pàtria és quedar-se curt: Dovlàtov va ser fill, amant i amic; estudiant i ciutadà de Leningrad; periodista, guia al Parc Puixkin, guarda d’un camp de presoners a la Sibèria i escultor. I molt més que tot això. Totes aquestes experiències, ens explicà Codina, queden reflectides en les seves obres; sis de les quals poden ser llegides al català gràcies a LaBreu Edicions: Els nostres, La filial, La zona, El compromís, El Parc i La maleta.

Abans d’entrar en l’anàlisi de La maleta, Codina defensà que Dovlàtov, més que un escriptor, era un narrador d’històries. Basant les seves novel·les en fets i esdeveniments de la seva biografia, la narració és sempre en primera persona. La seva tècnica, digué, és més aviat minimalista, de format breu: relats, esbossos o aforismes, així com repleta de l’antídot inherent i indispensable en plena època soviètica: l’acudit que desmunti el deliri quotidià grotesc. Per a ell, «l’humor no és l’objectiu sinó el mitjà, o millor encara, l’instrument per conèixer la vida: si intentes entendre algun fenomen, busca allò que fa riure en ell i se t’obrirà en la seva totalitat».

Assistents al Cafè.

Com en la resta de les seves obres, a La maleta, Dovlàtov explica i observa com viu la gent, i no pas com creu ell que han de viure; no la jutja. Escriu caricatures (molt sovint dels seus amics, familiars i coneguts) dins uns relats que poden existir (i existeixen) de forma autònoma, alhora que dins de cada relat hi ha múltiples micronovel·les, acudits, anècdotes i personatges. La maleta està composada per un pròleg a mode de presentació i 8 capítols que es corresponen als objectes que hi retroba a dins; el llibre és a la vegada el relat de les pertinences que hi ha a l’única maleta que es va poder endur a l’exili i un relat dels records i enyorança dels anys de joventut a Leningrad: «Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu.» Això és tot el que guarda dels seus anteriors 36 anys?, es pregunta.

Codina va enllaçar cada capítol amb els escenaris on transcorren i amb les reflexions de caire més aviat filosòfic que traspuen de tant en tant entre els seus relats: amb els ‘Mitjons finesos de crespó’, una història sobre contraband i especulació amb aquesta peça de roba, Dovlàtov torna a la Universitat i fa un ràpid resum de la seva vida: l’únic que no ha canviat són els mitjons. Amb les ‘Botines de la nomenklatura’, robades a l’alcalde de Leningrad en la inauguració d’una escultura en la qual ha treballat, Dovlàtov reflexiona sobre el furt en la societat russa («sovint el fet pren un caire metafísic. Parlo de robatoris totalment misteriosos i sense cap objectiu racional. Aquests, n’estic segur, només passen a l’Estat rus») i posa en boca dels seus dos companys escultors una discussió que ben pot ser llegida en clau Capitalisme vs. Comunisme.

A ‘Un vestit prou decent’, on ens explica com aconsegueix un vestit adequat per assistir als funerals en representació de la redacció on treballa, l’autor parla també de la dificultat d’escriure articles lliurement: «de cop vaig sentir nàusees. Què passa aquí? Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta no és bo per als diaris. No sé d’on treuen el temes els periodistes soviètics! Tots els meus propòsits són irrealitzables. No puc tenir cap conversa per telèfon. Tots els meus amics són sospitosos…». Amb ‘Un cinturó d’oficial’, Dovlàtov torna breument al camp de presoners (narrat sobretot a La zona) transportant a peu un reu que és (o es fa passar per) boig a un sanatori. Tot caminant, l’autor reflexiona: «ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols: vet aquí la felicitat!»

Dovlàtov ja en la seva etapa a Nova York [Foto via: Russia Beyond].

Amb ‘La jaqueta de Fernand Léger’, el lector pot apreciar les vides paral·leles entre l’autor i la del seu company d’infància Andrei Txerkàssov, fill d’una família rica i influent amiga del seu fracassat llinatge. Els Txerkàssov tenien també amistat amb el pintor francès Fernand Léger, que «va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.» A ‘La camisa de Popelín’, explica com coneix la seva segona dona Lena, la seva relació més aviat trista i indiferent i els seus tràmits per a emigrar. Ella, abans de marxar, li regala una camisa produïda a Romania, i ell pensa: «una camisa decent, modesta i de bona qualitat. Visca el camarada Ceaucescu! Però a on he d’anar amb la camisa? De debò, a on?!». En aquest capítol, segurament el més reflexiu, també Parla de com li censuren els seus relats: «l’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…» i, per això, ell no vol marxar, perquè d’alguna manera vol patir la repressió (si acabà marxant, fou perquè el règim soviètic l’acabà convidant a fer-ho).

Finalment, amb ‘Un barret d’hivern’ coneixerem el germà de l’autor i entendrem més a consciència com és que, com li diu Lena, «sempre et passen històries fantàstiques…», tot veient-se atrapat en problemes monetaris o en situacions inversemblants per culpa d’un amic o familiar. Amb ‘Uns guants per conduir’ (el capítol que més agrada a Codina) veurem Dovlàtov altre cop enredat, en aquest cas per rodar una pel·lícula actuant com a Pere I: «el tsar crida, horroritzat: Què he fet?! Per què vaig fundar aquesta puta ciutat?!» (per visualitzar breus fragments de la pel·lícula, premeu aquí i poseu el comptador del vídeo al minut 12:45; són imatges del documental sobre Dovlàtov чемодан (Txemodan), ‘maleta’ en rus).

Els esdeveniments que envolten la seva mort prematura als EUA fou, al parer de Codina, gairebé com el darrer relat-anècdota que l’escriptor visqué (i no pogué escriure). Morí als 49 anys d’edat camí de l’hospital, dins una ambulància, degut a un atac de cor. La seva primera filla Maixa (fruit del seu primer matrimoni amb Asia) explicà en un documental que conegué el seu pare, precisament, a l’enterrament. Maixa també explicà aquest no cabia dins el taüt i que, de tant que pesava, hagué de ser dut per 6 homes. Com molts altres presents al sepeli també afirmen, Maixa recorda que aquell dia plovia com mai abans havia vist.

Tant dins el torn final obert a intervencions del públic com durant la ponència, també foren tractats altres temes gràcies a les intervencions de les persones assistents. Fou discutit el paper de l’alcohol en la societat russa i comentada la omnipresència d’aquest en els relats de Dovlàtov i la literatura russa en general; es parlà del paper de l’artista en la societat soviètica: d’una banda se li donava un paper preeminent davant la comunitat però, d’altra banda, es trobava amb un encotillament de la seva llibertat d’expressió artística;  i es comentaren també d’altres característiques de la llengua i cultura eslava: la correcta pronunciació de les ‘o’ àtones (que s’han de pronunciar com a vocals neutres) en llengua russa i l’existència del patronímic (com a nom mitjà) en la cultura russa.

Dovlàtov és, segons diuen alguns, «l’últim heroi de l’època soviètica», «un clàssic contemporani». Un autor amb qui no saps ben bé si plorar, riure o plorar de riure; un autor que té clar que «no és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.»

Per a més informació, consulteu:

• ‘El escritor que se llevó Rusia en una maleta‘, article de Marta Rebón a Babelia – El País.
• ‘Sergei Dovlàtoc, el narrador descregut‘, article de Guillem Carreras a Núvol.
• ‘Serguei Dovlàtov: avís i bàlsam per als creadors del món lliure‘, article de Jordi Navarro a La Directa.

‘L’acusació’, de Bandi

El segon cafè literari del 2018 tingué lloc el passat dimecres 28 de febrer i tractà sobre L’acusació, de Bandi («cuca de llum», en coreà). En aquesta ocasió, el convidat fou un dels traductors de l’obra (tant al català com al castellà), el també escriptor i Professor de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, Hèctor López Bofill.

El llibre consta de 7 contes escrits entre 1989 i 1995 (la majoria redactats el 1993) i tots tenen un element en comú: a partir d’elements de la vida quotidiana, de vivències familiars i/o d’amistat, s’explica una història ambientada a Corea del Nord i de final sempre trist, on els petits herois insignificants s’enfronten a la perversió del règim, en el que sempre és un clar exercici d’abús de poder de l’Estat sobre l’individu.

Aquests abusos són generalment duts a terme pels responsables del Partit dins cada comunitat (laboral i veïnal, especialment) i el Bowibu, la policia política del règim. Les víctimes són gairebé sempre treballadors que cauen en desgràcia o ciutadans que viuen situacions patèticament injustes.

Amb una clara i atractiva exposició, López Bofill féu esment d’aquells temes que els mateixos contes i el procés de traducció li suggerien, així com indagà en la figura de Bandi i en la cultura i en la política coreana. A grans trets, la ponència tocà els següents temes:

En primer lloc, López Bofill ens posà en context; féu cinc cèntims sobre la realitat política de Corea del Nord i aprofità la seva experiència al país com a turista com a base per a explicar-nos la realitat social d’aquell país, sempre hermètic (com és d’imaginar, també amb els turistes). Aquesta experiència tingué lloc durant el seu viatge de noces amb la seva dona, Hye Young Yu (l’altra traductora de l’obra), de nacionalitat sudcoreana. S’albergaren en una regió turística ad hoc per a turistes sudcoreans, a Kŭmgangsan (o Muntanyes Diamant), i que funcionà de 1998 a 2008. López Bofill ens explicà alguna anècdota relacionada amb aquest viatge.

‘Vista general de Kumgang’, del pintor paisatgista coreà Jeong Seon (s. XVIII).

En segon lloc, el traductor comentà el mateix procés de traducció: com ell i la seva dona havien rebut la proposta de les editorials Periscopi i Libros del Asteroide i com s’havien barallat amb el text (traduït directament del coreà) per confegir les dues obres. I quan diem dues obres, ho diem a propòsit: una de les coses que López Bofill destacà fou que els resultats de les traduccions, al català i al castellà són, gairebé, dos llibres diferents.

Tal i com també és narrat a l’epíleg, s’explicà a continuació el periple que (oficialment) l’obra passà abans de poder ser publicada. Segons l’editor sudcoreà de l’obra, aquesta sortí clandestinament del país, amagada entre llibres de propaganda del règim, gràcies a les gestions que una exiliada resident a Corea del Sud i parenta de Bandi pogué fer.

Si Bandi és encara viu, o si resideix encara a Corea del Nord és una dada que segurament mai arribarem a esclarir del tot. Del que no hi ha cap dubte, ens explicà López Bofill, és que tant pel vocabulari emprat com pel grau de coneixement del funcionament de l’Estat, Bandi no és només sens dubte nordcoreà sinó que ha tingut un paper relativament important dins el règim. Capítols com «La capital de l’infern», on es narra l’Esdeveniment nº I (un viatge del líder Kim-Il Sung que paralitza per complet les vies de comunicació del país) o «L’escenari», conte que s’ambienta parcialment en un assaig d’un grup de teatre de l’exèrcit, així fan creure-ho.

Poster de propaganda de Kim Il-Sung [Foto CC BY 2.0 by yeowatzup, via Wikimedia Commons].

Els contes, explicà el traductor, constaten el funcionament de la societat a partir de castes, de la prevalència de l’Estat/comunitat per davant del treballador/individu. Aquest sistema, defensà, pot ser qualificat de comunista però és sobretot basat en el confucianisme, un conjunt de doctrines filosòfiques, morals i polítiques. Aquest pensament s’expandí des de la Xina fins a Corea, on ha esdevingut la base filosòfica de la seva societat.

Un altre element que també es comentà fou el tòpic en la literatura coreana (i en la literatura asiàtica en general) de l’harmonia dels humans amb la natura, present en els contes amb les constants mencions als elements naturals i, especialment, amb el poder singificatiu de què es dota els arbres. El concepte d’utopia a l’Àsia oriental, comentàrem, té a veure amb la conversió de l’home en un element natural més: perdre’s en la natura i fusionar-s’hi en contraposició al concepte d’utopia occidental, basat en la construcció comunitària de societats més justes. A més, l’obra La vegetariana, de la sudcoreana Han Kang (publicada per Rata_Books), fou recomanada tant per una assistent al cafè com per l’autor.

Fruit de l’interès d’una de les assistents, López Bofill també explicà breument el funcionament de la llengua coreana. A pesar de la divisió política, la llengua coreana segueix tenint una integritat encara que, al Nord, es decidís simplificar-la i purificar-la de les paraules provinents del xinès. La llengua és una llengua altàica, no tonal (com per exemple ho és el xinès) i està dotada d’un alfabet fonètic, a diferència de moltes altres llengües de la regió.

Mapa dels diferents dialectes coreans [Foto © Zorion, CC-BY-SA, Wikimedia Commons]

Finalment, el paper del que ara és conegut com a postveritat o fake news en el si del règim (especialment a propòsit del capítol «El bolet vermell», on el periodista Ho Yunmo, més conegut com Ho El Bola, ha d’escriure una notícia falsa sobre la represa de la producció de la fàbrica de pasta de soja de la seva regió) i les singulars relació d’amor, amistat i de família que s’estableixen en aquella societat foren també comentades. Cridà especialment l’atenció saber que una mare o un pare, en esdevenir-ho, deixen de ser anomenats pel seu nom, i són interpel·lats sota la fórmula: «mare/pare de…».

Aquest llibre suposa una immersió en la vida quotidiana, real i trista, del règim nordcoreà. Amb espai per a la tendresa però sobretot per a la cruesa, Bandi evoca la realitat d’un sistema que sembla haver traït aquells qui somiaren en una societat més justa en el moment de la instauració del règim, a principis dels anys 1950. Una mostra d’aquest desencís del qual Bandi sembla formar part és el final del conte «La vida del cavall tresor», on Sol Yong-su és trobat mort després d’haver talat l’arbre que plantà com a commemoració de la seva adhesió al partit.

L’acusació funciona gairebé com un diari íntim, com a l’últim espai d’intimitat per a poder explicar a algú la veritat opressora del dia a dia nordcoreà; un espai on poder denunciar (encara que sigui a través de la ficció) allò que no és possible fer-ho en l’esfera pública. Però Bandi llança un missatge esperançador per boca de Kyong-hun, el protagonista del conte «L’escenari», quan aquest diu al seu progenitor, comissari del Bowibu: «Pare, heu de saber que en un escenari, com en el que jo era, el teló sempre acaba caient».

 

Per a més informació sobre l’obra, recomanem també la visualització de la xerrada entre Antonio Monegal i Manel Ollé el passat mes de juliol al CCCB: Veritat i ficció en la distopia totalitària. D’Orwell a Bandi.