Arxius mensuals: Mai de 2018

‘Desig’, de Josep Maria Benet i Jornet

Publicat el per
1

El passat dimecres 25 d’abril tingué lloc el 4t cafè literari de l’any. L’obra tractada fou Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, i vam comptar amb l’ajuda de Martí Gallén Muñoz, Graduat en Cinematografia per l’ESCAC i dramaturg, per entendre-la millor. Mitjançant un gran exercici críptic, enterrant la vertadera història sota el text i sota una trama on no hi passa res, Benet i Jornet explica a Desig una història que, després d’una primera lectura, deixa el lector estàndard desconcertat: no ha entès pràcticament res.

Desig

Basant-se en les traces soterrades però identificables dins del relat i fent servir el suport de la proposta escènica que Sergi Belbel féu de l’obra l’any 1991 –la única vegada que aquesta ha estat representada professionalment–, Gallén ens defensà que la història tracta d’una relació amorosa entre dues dones: Ella i La dona. Concretament, del retrobament d’aquestes 17 o 18 anys després que la seva història amorosa tingués lloc. La influència d’aquesta obra en el panorama del teatre de text català contemporani és cabdal, defensà Gallén: no es pot entendre l’actual salut d’aquest sense Desig: l’obra que, com bé apunta Josep Maria Miró, construeix les carreteres a través de les quals començarà a circular la nova dramatúrgia catalana. Així, abans de revelar-nos la seva lectura de l’obra, els 14 assistents al cafè foren posats en context.

En primer lloc, cal tenir en compte que des de l’establiment del règim franquista fins l’any 1946 hi hagué la prohibició d’exhibicions de teatre en llengua catalana. Un cop fou de nou permesa, gairebé només s’exhibiren els grans noms: Sagarra, Guimerà i Pitarra; i no fou fins a mitjans de la dècada dels 50 que, molt a poc a poc, tímides iniciatives anaren prenent forma i pes. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954-1963), l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (1960-1975) i els Premis Josep Maria de Sagarra (1963-1973) foren els refugis d’un tocat teatre català.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), com es pot deduir, és un dramaturg que pertany a una generació d’escriptors que escriuen en català sense haver-lo estudiat. De família humil, Benet cursa filologia romànica, creix bevent de cultura popular i llegeix còmics i novel·les de consum. Amb només 23 anys, guanya el primer Premi Josep Maria de Sagarra (1963) amb Una vella, coneguda olor i es converteix en una de les veus més innovadores del panoramà teatral català.

Cal destacar aquí que, segons Gallén, és difícil etiquetar l’obra de Benet, ja que aquest té molts registres; Papitu, com se l’anomena popularment, té moltes cares i, enlloc d’instalar-se en un registre que li funciona i reiterar la “fórmula de l’èxit”, centrarà la seva producció dramatúrgica en investigar sobre el fet teatral, i s’anirà movent, buscant la seva veu, a través de les diferents influències de les quals s’anirà impregnant. Si bé amb Una vella, coneguda olor (1963) o Revolta de bruixes (1975) l’autor fa ús d’una vessant més realista de la dramatúrgia –amb influències del teatre realista espanyol i nord-americà del moment–, paral·lelament i seguint l’estela de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual escriu obres de caire més èpic, d’influència brechtiana, com ara Cançons perdudes (1966) o El manuscrit d’Alí Bei (1984). Un altre dels corrents sincrònics –a la recerca d’innovacions teatrals– de Benet és la línia derivada dels exercicis de Harold Pinter i Samuel Beckett: un teatre més críptic com els de La fageda (1977) i Descripció d’un paisatge (1978). Desig (1989) suposa la culminació d’aquesta etapa de recerca.

I quina era la situació del teatre català d’aleshores? Gallén defensà, en paraules del mateix Benet, que aquest passà aleshores per «la travessia del desert», essent un dels únics dramaturgs que seguí apostant per un teatre de text davant una escena catalana –i europea– que tendia cada cop més a matar l’autor. És a dir, el circuit català i barceloní primaren produccions on allò important eren el director, l’escenografia i la perfomance i on el text i el seu autor quedaven relegats en segon terme. És en aquest context que sorgiren companyies com ara Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom i La Fura dels Baus.

Clip de la representació de Desig al Teatre Romea, l’any 1991. Dirigida per Selgi Belbel, els actors foren Àngels Poch (Ella), Imma Colomer (La dona), Lluís Soler (El marit) i Josep Maria Pou (L’home).

Desig fou una obra encarregada pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya –dirigit per Domènech Reixach–, ens ubicat aleshores al Teatre Romea i que feia de proto–Teatre Nacional de Catalunya abans de la creació d’aquest. Com hem vist, l’obra fou representada el 1991 al Romea sota la direcció de Sergi Belbel i destaca per les renovacions formals que Benet introduí al text entre  els quals podem trobar el fet que els personatges no tinguin nom o que els espais no siguin concrets (els podríem anomenar no-llocs). Això fa que no hi hagi res més enllà de les parets del text, que el context hagi desaparegut, que no hi hagi personatges ni acció si aquests no parlen.

Aquesta primacia del text que explica una història a través de les paraules –i no a través de les accions– fou la principal innovació del text: allò que importa no és tant el què passa sinó el mecanisme que ho permet, el com passa. Mitjançant una excusa argumental –el que Hitchcock anomenà el MacGuffin–, en aquest cas, la trucada que un matrimoni, Ella i El marit, reben un cap de setmana quan es troben a la seva segona residència.

Així, l’obra és dotada de diàlegs ben depurats, on la paraula és una arma, una plataforma d’acció que encarna el principi del post-drama propugnat per Harold Pinter: amagar una història que, pacientment, l’espectador ha de reconstruir mitjançant el text. Una història que probablement no dóna respostes a totes les preguntes que formula, ja que no té intenció de donar-les. El que pretén és situar la textualitat de la dramatúrgia en un nou espai, un espai on el lector/espectador s’ha de resituar i participar d’una manera més activa en la reconstrucció de les peces del mecanisme que se li presenta davant dels ulls. És d’aquesta característica que emana la principal dificultat a l’hora d’entendre l’obra: quedant “incomplerta” sobre el paper, es presta a múltiples interpretacions i a volgudes ambigüitats. Els personatges diuen la veritat? Què és allò que realment està passant?

Servint-se, entre d’altres, dels motius del fred i la calor –desig sexual–, l’enformador de fusta –símbol fàl·lic, hereu del teatre de Guimerà– o de l’ús ambigu de les paraules –no concretar específicament de qui es parla: «la persona en qüestió»–, Benet teixirà una història que té lloc entre una segona residència a la muntanya, una carretera comarcal i una botiga self-service i quatre protagonistes: Ella, El marit, La dona i L’home.

Donades les pistes inicials, deixarem a les mans dels lectors àvids la lectura de l’obra i jutjar què i com és el que la trucada comença a desenterrar –i així desafiar, per què no, la lectura defensada tant per Gallén com pel mateix Sergi Belbel–. Perquè la gran màgia del teatre és la seva capacitat de qüestionar el lector/espectador, la necessitat de submergir-s’hi cada cop més lectura rere lectura, funció rere funció. I la virtud de Benet a Desig és precisament la d’encriptar el text no excessivament, sinó al nivell suficient perquè, preses unes coordenades, l’amant de la literatura pugui desenterrar-ne la trama i, sobretot, el mecanisme que la impulsa.

Finalment, us recomanem la lectura i visualització dels següents text i entrevista: