‘El Cafè de la Granota’, de Jesús Moncada

Dimecres 30 de maig tingué lloc el cinquè cafè literari de l’any, centrat en el personatge i l’obra de Jesús Moncada. Concretament, ens apropàrem a l’autor de Mequinensa a través d’El Cafè de la Granota, assessorats pel llicenciat en filologia catalana, professor d’institut i amic i expert en l’obra de Moncada, Hèctor Moret i Coso.

Moret i Coso (qui va ser l’encarregat de l’estudi preliminar de l’última edició del llibre) estructurà la ponència en tres blocs. En primera instància, ens parlà de la història i la idiosincràsia social del poble de Mequinensa, context sense el qual és impossible entendre l’obra de Moncada. En segon lloc, ens parlà més de la figura de l’autor, entrant en detall en la trajectòria d’aquest i les seves anècdotes vitals més rellevants. Finalment, es debaté sobre els contes en sí, amb l’aportació i entusiasme del públic assistent.

Mequinensa, Miquinença, Miquinensa… (i així fins a vuit accepcions recollides per Joan Coromines) és un poble del Baix Cinca, a la Franja de Ponent (l’Aragó). Conegut com “el poble” per les poblacions veïnes (també a la mateixa Fraga), és una localitat d’economia singular en la seva regió: durant més de 150 anys ha viscut de la mineria i les activitats que se’n derivaven (especialment, els llaüters), a diferència dels municipis veïns, els quals vivien del conreu.

Això suposava certes peculiaritats, com ara el fet que el pagament del sou fos quinzenal i que no s’hagués de viure a un any vista, tal com fan els pagesos amb les collites. Això comportà que a Mequinensa hi hagués una psicologia diferent de la dels altres pobles: els llaüters i els miners eren gent assalariada i d’una mentalitat més obrera, fet que produïa que d’alguna manera fos més propera socialment i políticament parlant a la de la gent de Saragossa, Barcelona o qualsevol altra ciutat industrial que a la dels seus pobles veïns.

Mapa de la vila de Mequinensa l’any 1968. [Foto via Espais literaris. Jesús Moncada].

Així, no és d’estranyar que Mequinensa sempre hagi destacat per ser un poble d’esquerres i singular políticament parlant. Ho pot il·lustrar un fet ocorregut durant la Guerra Civil Espanyola, on només hi moriren dues persones: l’anterior alcalde (com a venjança per un antic assassinat ocorregut al poble) i la gairebé forçada mort del capellà (després que membres dels comitès republicans locals critiquessin els mequinensans per no haver matat ni el capellà). Aquesta pau social en plena Guerra Civil, ens parla del tarannà del poble. Els governs en democràcia després de la mort de Franco han estat sempre, a més, o bé d’Izquierda Unida o bé del PSOE.

Com és bastament sabut a Catalunya, la Franja de Ponent és un territori comprès entre els Monegres i el límit territorial amb el Principat. La frontera geogràfica que el desert suposa ha comportat que durant molts d’anys (i per alguns, encara ara) la capital natural i cultural de la Franja fos Lleida. Això fa que la influència de la llengua i cultura catalanes sigui, com és de suposar, d’alta rellevància. A tall d’exemple, el rectorat de Mequinensa formà part del Bisbat de Lleida fins el 1956.

Finalment, cal recordar que entre els anys 1957 i 1964 es construí el pantà de Riba-Roja, que inundà gran part de la vila de Mequinensa al temps que se n’edificava una de nova. Com a conseqüència de la construcció del pantà, la població mequinensana es veié reduïda d’uns 4.500 a 2.500 habitants en poc temps; la majoria de persones marxaren o bé a Saragossa o bé a Barcelona. Aquesta Mequinensa antiga, esborrada per l’aigua, és la que, d’alguna manera, Moncada rescata en la seva obra literària.

Jesús Moncada i Estruga nasqué el 1941 a Mequinensa, on els seus pares regentaven una botiga d’ultramarinos. No fou fins els 24 anys, quan feia de mestre a la seva població natal, que va descobrir que es podia escriure en català. Sempre havia llegit llibres en llengua castellana i quan escrivia, notava que alguna cosa li fallava. Quan, en especial gràcies a Edmon Vallès, començà a llegir en català, també s’animà a escriure en aquesta llengua ja que havia descobert què era allò que li fallava: pensava en català i escrivia en castellà.

Havent estat educat en l’escola franquista a Mequinensa i a l’escola secundària (més liberal) dels Labordeta a Saragossa, Moncada desconeixia la simple existència del català escrit. Així, Moncada és un escriptor singular: el primer d’una terra de parla catalana faltada de tradició literària en aquesta llengua.

Amb la seva marxa a Catalunya, Moncada tingué l’ocasió no només de gaudir d’un més fàcil accés a la lectura en català sinó que li permeté treballar en el sector editorial i, especialment, conèixer a Pere Calders. El contista català fou, juntament amb Vallès, una de les peces claus en l’èxit de Moncada: l’aconsellà i li revisà manuscrits quan aquest amb prou feines coneixia la normativa lingüística catalana. A més de treballar plegats a l’editorial Montaner i Simón, Calders també li firmà el pròleg del seu primer llibre Històries de la mà esquerra (1981).

Jesús Moncada. [Foto via Núvol].

Havent passat una època (amb un final agre) a Enciclopèdia Catalana, Moncada decidí llançar-se al món de l’escriptura. Camí de Sirga (1988), la seva obra més celebrada i traduïda a gairebé una vintena d’idiomes, fou la primera obra publicada gràcies a aquest canvi de vida i Moncada pogué, a partir d’aleshores i dins d’uns límits, poder viure de l’escriptura.

L’obra de Moncada té diferents registres: mentre novel·les com Camí de Sirga són més aviat tristes i dures, altres obres com ara els reculls de contes Històries de la mà esquerra o el mateix El Cafè de la Granota (1985) són escrites amb un altre estil, més irònic. Ara bé, totes les obres comparteixen una sèrie de trets distintius: un Moncada sempre crític socialment i al costat dels febles, als qui destina una especial atenció i tendresa. I, com hem vist, amb el vell poble de Mequinensa sempre de fons.

Jesús Moncada va llegir poca literatura catalana, fet pel qual no es pot traçar una línia que marqui influències d’altres autors catalans sobre ell. Això no treu, però, que tingui trets característics comuns amb autors com el mateix Calders, amb qui comparteix l’estar sempre al costat del dèbil. Moncada intentava en la seva literatura imaginar la vida d’una persona: buscava copsar què era allò que li podia passar pel cap a certs personatges i per què es comportaven com ho feien.

Arribant als contes d’El Cafè de la Granota, aquests es caracteritzen per ser narracions de la vida d’un poble que ha quedat anegat i la seva vida anterior, esborrada, canviada. Moncada intenta recuperar aquesta vella Mequinensa dels anys 1950 i 1960 a través de relats molt breus, petites càpsules, que mostren la vida del poble a través d’històries singulars i amb un gir final que sempre busquen el somriure còmplice del lector.

Enlloc de ser cru o directament cruel, Moncada busca que el lector empatitzi amb el personatge, encara que el seu comportament sigui més aviat reprobable (allò que li importa és la naturalesa humana: darrera cada bèstia hi ha una persona). Tot retratant aquest tarannà de la vila, escrit amb el parlar característic de la Franja, immortalitza oficis, comportaments i rols socials de cadascun dels protagonistes: en un poble petit, tothom hi té les seves funcions i hi ha unes normes clares de comportament.

Llaüts atracats a l’antiga Vila de Mequinensa. [Foto via Espais Literaris. Jesús Moncada].

Els contes d’El Cafè de la Granota, escrits entre 1980 i 1985, també es caracteritzen per un canviant estil narratiu en funció del conte, fet que dóna versabilitat i agilidesa a l’obra. Si bé normalment són una crònica o informes “objectius”, també hi ha divertits soliloquis o d’altres narracions contades per un pur narrador omniscient.

A més a més, en certs contes hi trobem també l’existència d’un narrador no fiable. En aquests casos, l’esmentat tret és (com no podia ser d’una altra manera den Moncada) identificable gràcies a l’ús de la ironia. Aquestes narracions són sovint dutes a terme pel seu mateix protagonista qui, segons com es miri, no és que aquest acostumi a sortir-ne massa ben parat…

A aquest joc, cal sumar-n’hi un altre: els personatges de Moncada tenen una analogia ambigua amb els habitants de Mequinensa. És a dir, si bé estan inspirats en personatges reals, la seva història no és real: Moncada no ficcionalitza una biografia, tan sols n’agafa els trets que li permetran dotar la història de versemblança. Així doncs, gràcies al seu estil, aquesta ambigüitat sobre la veracitat històrica dels fets queda suspesa en l’aire, aconseguint crear una sensació de realisme.

A tall de conclusió, tal com va suggerir un dels assistents al cafè, podríem dir que la memòria (i la poca fiabilitat d’aquesta) és possiblement el tema principal de l’obra de Jesús Moncada.

Us esperem el proper dimecres 27 de juny a les 19h amb Les closes, de Maria Àngels Anglada. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i d’assaig, serà la ponent de la sessió.

Per a més informació sobre Jesús Moncada:

• Llarg i interessant ‘Retrat’ de Moncada fet per en Xavier Moret (no confondre’l amb el nostre ponent, Hèctor).
• Un recorregut virtual a través de l’obra de Jesús Moncada i la seva relació amb Mequinensa.
• Un clip on Màrius Serra recomana el llibre Dibuixos i Caricatures de Jesús Moncada, a cura de Mercè Biosca i publicat per Pagès Editors, que recull les dedicatòries, mitjançant dibuixos, que Moncada feia als seus amics i coneguts.
• Fragments de la proposta teatral que la Companyia Mea Culpa féu l’any 2013 d’El Cafè de la Granota.