‘Mestre de disfresses’, de Charles Simic

Després de dos mesos d’aturada tècnica per vacances, el passat dimecres 26 de setembre tingué lloc el primer cafè literari del curs 2018/19. L’obra escollida per a tal ocasió fou Mestre de disfresses, de Charles Simic, traduïda per Marta Pera Cucurell i publicada per Eumo Editorial. En Guim Valls Soler, jove poeta –guanyador del Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016 amb La mà dins la roda i membre del grup d’improvisació poètica Nicomedes Mendes– fou el ponent de la sessió, que comptà amb 8 assistents.

Charles Simic l’any 2005. [Foto via The Paris Review]

Valls començà la seva ponència fent-nos quatre notes biogràfiques sobre l’autor: nascut a Belgrad (capital de l’antiga Iugoslàvia) l’any 1938, Charles Simic emigrà als Estats Units d’Amèrica l’any 1954, on resideix des d’aleshores. Així doncs, durant la seva infantesa, Simic visqué en primera persona els efectes de la Segona Guerra Mundial, fet vital que, com és de suposar, ha marcat la seva vida i influït en la seva obra. En ser un record d’infantesa, però, la seva mirada sobre aquesta no és polititzada sinó que conté un sentit especial de la tragèdia, que Valls qualificà de tendra. Per tant, encara que la poesia de Simic ens pugui semblar d’entrada social o política, llegir-la com a tal seria un error.

Charles Simic tingué una primera etapa com a artista centrat en la pintura; més endavant, però, canvià el pinzell per la ploma i començà a escriure poesia. Tot i això, la seva faceta de pintor és ben present en la seva obra poètica: alguns dels seus poemes ben bé podrien ser quadres mateixos. És més, fins i tot en alguns, com ara en ‘Els predicadors adverteixen’, el dinamisme mateix del poema, més que pictòric, esdevé cinematogràfic, defensà Valls.

La primeres obres de Simic foren, en un principi, més aviat poètico-experimentals i foren evolucionant poc a poc cap a una poesia més depurada i simplificada. Com explica el mateix autor, ell escriu poesia “perquè la pugui entendre el seu gos”; és a dir, amb la voluntat que tot esdevingui molt clar, fàcil d’entendre

Per posar en context l’autor, Valls ens recordà els dos corrents principals de la poesia nord-americana de la segona meitat del segle XX amb les quals Simic ha conviscut; ara bé Simic és una rara avis i costa, sense una perspectiva temporal necessària, acabar d’ubicar-lo en cap dels dos –si és que això pot arribar a donar-se–. Així doncs, el poeta d’origen iugoslau convisqué, d’una banda, amb la generació beat, que tingué com a gran aportació a la poesia una obertura de ment, una pulsió combativa on l’art desafiava el poder i on es vindicava la llibertat individual. Jack Kerouac i Allen Ginsberg són, segurament, les figures més conegudes d’aquesta generació.

D’altra banda, Simic convisqué també amb l’anomenada Escola de Nova York, amb autors com Frank O’Hara, John Ashbery o Kenneth Koch. Aquest moviment artístic estava més relacionat amb el món plàstic i amb l’art escènic, amb un punt una mica més frívol. Escrivien poesia urbana (no romàntica ni sentimental), que buscava ser moderna a qualsevol preu, jugant amb els registres tant com podien. Amb una perspectiva interdisciplinar, buscaven agafar el carrer i posar-lo dins els llibres.

Així, podríem dir que Simic ha rebut influència d’aquestes dos corrents degut a la seva contemporaneïtat, però com hem avançat, no pot ser ubicat en cap d’aquests. Tot i això, amb els beat Simic hi comparteix un posat més salvatge, una actitud més abrandada; amb l’Escola de Nova York, hi connecta per la seva faceta més pictòrica, la poesia mitjançant imatges. Per acabar amb la introducció a la seva obra, Valls defensà que la poesia de Simic es caracteritza també pels seus motius foscos, per les vides tristes i indigents dels personatges que hi apareixen, com bé poguérem observar a continuació.

Portada de l’obra.

Entrant ja en Mestre de disfresses, Valls desenvolupà l’anàlisi del poemari a partir de la lectura presencial d’alguns dels poemes. D’acord amb la seva visió, el poemari és dotat d’un recorregut estructuralment ben traçat, repartit en cinc parts: la primera, més de fogueig, de presentació, conté molts personatges i escenes que es desenvolupen en un ambient urbà on el jo no existeix.

En aquesta primera part hi podem trobar poemes com l’homònim al llibre ‘Mestre de disfresses’, el qual remet a la idea de la falsedat de la nostra pròpia realitat, la qual emana sovint una sensació de decorat, no autèntica. Així com també passa en poemes com ‘Els predicadors adverteixen’ o ‘Al saló de bronzejat de l’Adam i l’Evie’, Simic hi evoca l’existència de dos mons contraposats i que s’ignoren entre ells, la misèria dels uns davant la frivolitat i hipocresia dels altres.

En la segona part trobarem un Simic més crític socialment, fent especial èmfasi en la guerra i en la figura dels joves soldats que han anat a combatir-hi, com bé es pot veure a ‘L’absent’ o a ‘El pardal’. En d’altres poemes d’aquesta part, com en ‘Com un corb’, Simic es qüestiona la seva pròpia funció com a poeta o converteix Déu en vulnerable i humà (‘El titellaire’).

La tercera part, esdevé més intimista i, poc a poc, es torna més simbòlica, en una tendència que només farà que créixer fins el final de l’obra. La creença de la falsedat de la nostra realitat, com si d’una altra pel·lícula es tractés, torna a aparèixer a ‘Sessió contínua’ i la ‘Tempesta d’estiu’ fa d’adveniment de l’imminent canvi que el poemari experimentarà: l’escenari s’anirà convertint gradualment en paisatges de camp, deixant enrere la urbanitat i omplint-se més d’ombres, com si poc a poc s’anés fent de nit.

En la quarta part, la poesia deixarà enrere allò que es veu aparentment i avançarem cap a instàncies més metafísiques i filosòfiques, despersonalitzades en un únic poema d’onze fragments, ‘L’invisible’; així, en fragments d’aquest com ara en el primer, Simic ens parla de la poesia com a un misteri, una recerca d’interioritat.

Finalment, la cinquena part consta també d’un únic poema, ‘I vostè qui és?’, que serveix de colofó de l’obra. En ell, hi trobem la confessió final del poeta, una espècie de declaració de principis final on es respon la pregunta retòrica que anteriorment s’havia formulat: qui és ell per poder parlar de tot el que ha parlat? Ell ha canviat de veus, s’ha posat disfresses, però no pot donar cap veritat. Simic es veu a si mateix com un ventríloc del no-res que parla des de l’humor desmitificador i la solitud.

Per a més informació:

• Entrevista d’Alejandro García Abreu a Charles Simic al blog d’Enrique Vila-Matas.