‘Dents blanques’, de Zadie Smith

Dimecres 28 de novembre es dugué a terme el cafè literari sobre Dents blanques, de Zadie Smith. Na Mercè Otero Vidal, professora jubilada i crítica literària feminista, fou la ponent de la sessió, la qual seguí un guió una mica diferent de l’habitual.

En primera instància, en Ferran feu un llarg resum de la trama, tractant de desplegar i fer accessible l’excel·lentment traçada però complexa trama als 12 assistents a la sessió. Centrada en tres famílies del nord de Londres a finals de segle XX, els Jones, els Iqball i els Chalfen, la història es remunta als avantpassats jamaicans i bengalins dels Jones i dels Iqball, respectivament; ens explica el pas d’Archibald Jones i Samad Iqball per la Segona Guerra Mundial i, sobretot, eferveeix en el que acaba essent un xoc intergeneracional entre els fills d’aquests (Irie; Millat i Magid) i els seus progenitors, així com d’aquetes amb la família Chalfen.

Però com ha assenyalat Smith en alguna entrevista, allò que li interessava en escriure la novel·la no era la trama en sí, sinó l’estil amb el qual ho feia. És per aquest motiu que, com trobareu resumit en aquesta ressenya, el llibre atresora diversos mèrits estilístics i ginys d’escriptura que doten la rica trama d’un excels brodat. En aquests fets i d’altres –els quals exposarem a continuació– Otero Vidal centrà la seva intervenció.

Dents blanques

Fotomuntatge: fotografia de l’autora i les edicions castellana i catalana del llibre. [Font: elaboració pròpia].

En primer lloc, la ponent féu una introducció hermeneuta: constatà que les 4 parts són formades per 5 capítols cadascuna, molts dels quals incorpora elements dentífrics en el seu títol; analitzà el mateix nom de la obra –lluny d’una interpretació psicoanalítica, l’autora escull el títol per marcar distància irònica sobre les condicions ètniques: les dents blanques són l’única manera de distingir algú de pell fosca en la nit–; destacà el bon nivell de la traducció catalana d’Ernest Riera –que difereix en alguns aspectes tipogràfics en comparació a la castellana d’Ana María de la Fuente–; i parà atenció a la cita que obre el llibre –«El passat és pròleg»– i a la dedicatòria, on Smith cita entre d’altres a qui serà la seva futura parella, Nicholas Larid, anomenant-lo idiot savant –una identificació amb ressonàncies autistes en el qual ella també s’inclou en la mateixa dedicatòria–.

Otero Vidal també destacà altres aspectes de la novel·la: el seu aire cinematogràfic (no en va just se n’acaba de fer una versió musical per al teatre), apuntà que les vertebracions Orient-Occident no hi semblen pas gratuïtes (la vivència d’Achibald i Samad durant la Segona Guerra Mundial la fa transcórrer a Grècia: recordem que Alexandre El Gran arribà fins a la Índia) i remarcà com l’autora ajuda a singularitzar els personatges a través de la seva biblioteca (en especial quan es mencionen 3 llibres capçalera del feminisme que figuren en la biblioteca de Neena: L’Eunuc Femella de Germaine Greer, Por de volar d’Erica Jong i El segon sexe de Simone de Beauvoir).

Otero Vidal també remarcà la presència de l’homosexualitat en la novel·la a través de les figures de la «Neboda-de-la-vergonya» Neena i del capità Dickinson-Smith i la seva vergonyosa homosexualitat, ocultada però alhora sabuda per tots els subordinats en el batalló que comanda durant la Segona Guerra Mundial –i en el qual hi figuren Archibald i Samad–.

Finalment, la ponent també ens remarcà els referents provinents del món Clàssic amb els quals Smith dialoga: Èdip (quan Samad pensa en treure’s els ulls per no haver de veure els seus crims), laborare et orare (adaptació de l’ora et labora del llatí medieval i lema de l’institut Glenard Oak) o Plaute i l’equívoc (i la relació Millat – Magid).

Assistens Cafè Literari Dents blanques

Captura de l’inici de la sessió. [Font: © Casa Orlandai].

Durant la intervenció de les persones assistents al cafè, es remarcà la capacitat que tenen els escriptors anglesos de fer novel·les-mosaic, la facilitat i brillantor amb què els autors britànics converteixen una complexitat social en una obra literària, mesclant-la eficaçment amb l’humor. En aquest sentit s’evocaren autors com, per exemple, Hanif Kureishi.

El fracàs intergeneracional latent en tota la novel·la, el qüestionament sobre si tot el que explica l’autora és o no veritat i la tortura interior dels personatges foren d’altres temes que també foren comentats al llarg de la sessió.

Per a més informació:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s