La primera sessió del cicle ‘Amb veu de dona’, celebrada el dimecres 30 de gener, se centrà en l’obra Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan. Na Meritxell Joan Rodríguez, investigadora predoctoral en temes d’identitat i gènere, fou l’encarregada de dur a terme la ponència.
Instants inicials de la sessió.
La sessió començà amb la ponent fent esment d’un dels paratexts de la novel·la: mentre el públic encara s’asseia, sentírem la cançó d’Alain Bashung i Jean Fauque, «Osez Joséphine», un dels versos de la qual dóna nom al llibre, «Rien ne s’oppose à la nuit». Tant a través d’aquest nom tan críptic com a través de la imatge de la portada –una foto de la mare de Delphine, Lucile–, l’autora ja vol condicionar el lector, tractar de transmetre-li unes expectatives.
Seguint amb qüestions preliminars, Joan Rodríguez també volgué remarcar dues característiques sobre la traducció del llibre. La primera, el curiós fet que ambdues versions, catalana i castellana, fossin traduïdes per homes. La segona –ja a nivell més general tot i que força relacionada amb la naturalesa de la novel·la–, que les traduccions són sempre versions d’un text original. Walter Benjamin defensava que, a diferència de les obres originals, les traduccions no aspiren a arribar a la puresa; el que tindrien de bo les traduccions per a Benjamin, per tant, és que contràriament al que fan les obres originals, no anhelen trobar veritats absolutes.
Fets aquests apunts inicials, s’explicà la trama de la novel·la. Difícil de resumir degut a les diferents veus narratives i, sobretot, per la seva temporalitat fragmentària, a grans trets es podria dir que és la reconstrucció de la vida de Lucile per part de la seva filla, Delphine. La novel·la comença amb la troballa de Delphine del cos sense vida de Lucile dies després que aquesta se suicidés. A partir d’aquest episodi, l’autora francesa repassa la vida de la seva mare a través de diferents veus narratives, testimonis i memòries, la fiabilitat de les quals comentarem més endavant.
L’autora entre les versions castellana i catalana del llibre, que inclouen Lucile a la portada. [Fotocomposició d’elaboració pròpia].
La ponent proposà que les parts de la novel·la poden ser llegides de la següent manera: en la primera part, coneixem la jove Lucile, nena-vedet però alhora misteriosa; se’ns explica la configuració de l’entramat familiar; i s’hi narra la creació de la mitologia familiar. La segona part explica els anys més convulsos de la vida de Lucile. Aquesta part comença amb el naixement de Delphine i, per tant, la reconstrucció de la història deixa de fer-se tan sols a través de tercers i incorpora la pròpia experiència i veu de l’autora. En la tercera, de Vigan narra el renaixement i, finalment, la mort de Lucile.
De forma transversal durant tota la novel·la, a més, trobem passatges de reflexió de l’autora sobre el propi procés d’escriptura, acompanyats sovint per un missatge que l’autora vol que entenguem: ella no descriu la seva mare, sinó que l’escriu. Ella no pretén fer passar la seva imatge de la seva mare com la real, sinó que tan sols vol reconstruir la vida de la seva mare; dit d’una altra manera, del que la seva mare va ser per a ella, i no del que la Lucile va ser.
Aquest és un dels elements que més debat generaren durant la sessió: què és el que fa Delphine de Vigan? Unes memòries, una biografia, una novel·la? S’inventa els fets narrats o els exposa tal i com van succeir? Amb certesa només ho pot saber la mateixa autora; tanmateix ens ha deixat unes quantes pistes. De Vigan ha presentat sempre l’obra com una novel·la i, com acabem d’explicar, busca deixar negre sobre blanc la visió que té ella de la seva mare.
És la seva versió la veritat? No, tan sols és la seva veritat enmig d’un mar de diferents versions. La memòria –sigui de qui sigui– és sempre verídica? De Vigan s’interroga –i, per tant, en fa partícip el lector– aquestes qüestions, encara que no hi dóna una resposta clara. Tanmateix, el que sí que podem entreveure a través de la seva escriptura és que l’autora no dóna tanta importància als fets en sí com a la creació d’atmosferes i de processos psicològics que aquests mateixos fets comporten. Per exemple, el lector pot aturar-se morbosament a tractar de resoldre si la presumpta violació de Lucile per part del seu pare, Georges, va tenir lloc o no. Però a l’autora no li interessa tant esclarir si aquesta es va produir o no, sinó els efectes que aquest possible succés comporta en el si de la família i, en concret, de la seva mare.
Tràiler del documental «El silencio es un cuerpo que cae», d’Agustina Comedi. La ponent relacionà la recerca de la veritat rere el silenci familiar de l’autora amb la de Delphine de Vigan. [Vídeo via You Tube].
Segons ens explicà la ponent, de Vigan utilitza diferents recursos a l’hora d’afrontar la creació del text narratiu. En primer lloc, com ja hem comentat, s’usa d’una multiplicitat de veus narratives: la dels diferents familiars que la coneixeren, vídeos antics de la família, notes de veu fetes per l’avi, escrits del diari íntim d’adolescència de la mateixa Delphine, textos escrits per Lucile… Així, l’autora juga amb el que Lejeune descrigué com el pacte autobiogràfic: qui llegeix, en veure la temàtica de la novel·la, té expectativa de llegir una experiència de primera mà de l’autora. Situació que, com hem vist, no s’acompleix del tot.
En segon lloc, l’autora busca implicar els lectors i les lectores en la creació de significat del text: a través del desordre expositiu creat per la fragmentarietat del text, la lectura esdevés més intensa. Més intensa degut a l’aire cinematogràfic i al to detectivesc que adquireix l’obra, que obliga el lector a haver de reconstruir part de la història. Però també més intensa perquè –tot demostrant un gran talent narratiu– de Vigan és capaç de reflectir el moment vital de Lucile a través de la construcció i del ritme que imprimeix en les frases.
Seguint amb l’enumeració de les característíques de l’obra, Meritxell Joan Rodriguez també en ressaltà la seva circularitat: els esmentats títol i fotografia o la mateixa mort de la mare són alguns dels elements que coneixem des que comencem a llegir la novel·la però que l’autora no resol fins ben al final. Plena de passatges ecfràsics –descripcions verbals de representacions visuals–, la novel·la busca sovint, mitjançant les seves descripcions, entrar dins el cos del lector a través dels sentits: amb el de la vista, el sonor o l’olfactiu.
Amb tot, Res no s’oposa a la nit es mou en un terreny híbrid, tal com el seu epígraf apunta. «La llum vinguda del negre» revela l’existència de diferents textures, lectures, visions. Entre les quals hi caben, no es pot obviar, la del patiment; la de la caiguda d’una pretesa família feliç; la del dol i el dolor. Un dolor que, tot i la tendresa amb què l’autora tracta d’explicar la història, impregna tota la novel·la. En aquest sentit, es pot entendre el dolor com una mena d’herència familiar, la qual cosa la ponent connectà amb l’obra d’Hannah Arendt, qui explica que en néixer rebem una herència que condiciona la nostra manera de ser al món.
L’obra de Pierre Soulages –pintor i autor de les paraules utilitzades com a epígraf del llibre– entén el negre com a superfície de diferents textures i superfícies. Un material que crea una llum secreta, no evident, provinent del negre. [Vídeo via You Tube].
Des del públic hi hagué un viu debat sobre si l’autora narrava la història amb tendresa o no, tal com acabem d’afirmar. La duresa dels fets comporta una angoixa i un patiment a qui llegeix la novel·la que, en veure’s superat pels esdeveniments, pot perdre de vista el que, per alguns, és considerat una mena d’homenatge, de carta d’amor, a la mare morta. També es destacà l’excel·lent manera com de Vigan retrata la malaltia de Lucile, la bipolaritat.
En darrer lloc, sorgí una qüestió que tant de Vigan com les persones assistents al cafè es pregunten: quin és el paper de la literatura en l’actualitat, vista la implosió del mercat audiovisual, que busca l’hegemonia de la representació ficcional de la realitat? Aquest fet, així com el del creixent interès per la literatura anomenada d’autoficció i la de les memòries personals, semblen haver empès la literatura a explorar la narració no ficcional. Recollint les reflexions de la pròpia De Vigan, Meritxell Joan Rodríguez llençà una pregunta final al respecte: serà que en literatura hem passat de l’«hi havia una vegada» a l’«hi havia una veritat»?
Per a més informació:
Cafès Literaris de Casa Orlandai 