‘Secundaris’, de Núria Cadenes

Dimecres 27 de febrer es va celebrar la segona sessió del cicle ‘Amb veu de dona’ amb la visita de l’escriptora Núria Cadenes i la seva obra Secundaris, publicada dins la col·lecció Matar el monstre, de l’Editorial Comanegra. La col·lecció, sorgida aprofitant l’efemèride dels 200 anys de la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley, consta de set volums escrits per diferents escriptors i escriptores que transcorren en anys emblemàtics per a la història de Barcelona. Secundaris té lloc l’octubre de 1992, coincidint amb la recent celebració dels Jocs Olímpics –i Paralímpics– a la Ciutat Comtal.

La sessió, que comptà amb una desena d’assistents, començà amb un breu resum de la trama. En acabar-lo i abans d’establir la conversa amb l’autora, Jordi Puig, editor de Comanegra, ens explicà com nasqué la col·lecció: de la voluntat de l’editorial de començar a editar narrativa i fer-ho d’una manera estrambòtica, provocativament creativa. Les set novel·les van ser escrites de forma simultània i autònoma, sense coordinació entre autors. Gairebé l’únic requisit –a més que transcorregués a Barcelona durant l’any corresponent–, era que compartissin un mateix personatge: Francesc Castany. Com podem deduir per la sonoritat del nom, aquest personatge dialoga amb el Doctor Frankenstein i, com ell, també viu un procés de degradació degut al fracàs del seu projecte. En el cas de Castany, la seva decadència es produeix degut a l’allunyament entre la realitat de Barcelona i la projecció que ell n’havia fet a la seva novel·la: en la seva versió,  la Ciutat Comtal havia aconseguit l’any 2018 ésser una ciutat perfecta.

secundaris-nuria-cadenes.jpg

Portada de l’obra.

Tornant a Secundaris, la trama de la novel·la podria ser resumida de la següent manera: en Sergi és un tardoadolescent que viu al Turó de la Peira. Havent abandonat els estudis, sobreviu gràcies als diners que guanya llegint llibres a una dona gran ingressada a l’Hospital Clínic i que està quedant cega. Divendres 9 d’octubre de 1992, tornant a casa després de la sessió de lectura, coincideix a la sortida de metro del seu barri amb un home que protegeix en excés una maleta. Aquest darrer pateix un col·lapse i perd el control sobre la maleta que protegia amb tant de zel: en veure què conté, en Sergi li propina una coça que ¿el rematarà? Sense massa remordiments, només amb por de poder ésser descobert, en Sergi es troba amb la possibilitat de poder reconstruir la seva vida: la maleta conté suficients diners per a fer-ho. La novel·la acaba amb el primer dia de la seva nova vida, a París, després d’haver deixat enrere la família i la vida del Turó.

Na Conxi és una presa de Wad-Ras, amiga d’en Sergi, que compleix pena per possessió de drogues. A través seu, no només coneixerem la realitat penitenciària, sinó que també trobarem l’exemplificació d’un dels leitmotiv de la novel·la: l’amor incondicional fraternal –femení–. Na Conxi compleix la pena per haver encobert la seva germana petita, Mireia; i la seva mare Caritat la visita un cop per setmana a la presó tot preparant-se les visites amb un guió detallat de temes a tractar. De la mateixa manera, na Dolors, mare d’en Sergi, segueix condicionant els seus hàbits per tal de no alterar els del seu fill.

Un dels únics personatges masculins positius, afortunadament per a Dolors, és Esperat, antic professor de Sergi i, des de fa poc, nova parella de la mare. Tot i que Sergi rescati Mireia del barri de Can Tunis per portar-la a un centre de desintoxicació per a heroinòmans –moment en el qual apareix a la novel·la, com a traficant, Francesc Castany–, ell mateix ens explica que només ho fa perquè la seva amiga Conxi li ho ha demanat; es pren l’acte com a una mena de redempció, encara que també ens afirma no necessitar-la. Perquè en Sergi és capaç d’abandonar la seva mare sense previ avís –tal i com havia fet el seu pare– amb una nota freda: «Mare, he decidit que me’n vaig. Si em cal res ja t’escriuré. Adeu. Sergi». És també l’home guapo, carismàtic i més intel·ligent del seu grup d’amics, que perden el temps al parc menjant pipes i fumant xocolata comprada a Andrés, el cambrer de l’inhòspit Bar Manolo. És l’home que mai sentirà remordiments pels seus actes i que serà capaç de sentir que «és difícil que mai t’estimis ningú […] Això, o que ets com tothom i que la resta del món dissimula i camufla l’egoisme a còpia de teatre i de tu ja m’entens». Unes actituds i creences gens estranyes per a qui pensa que tothom sempre actua a glòria pròpia, mai per amor real; gens sorprenents per qui prefereix escudar-se complaentment en els efectes que l’abandó del pare pot haver tingut sobre ell abans que fer una autocrítica real.

Xerrada 'Secundaris' a Casa Orlandai

Captura d’un instant de la sessió. Foto © Jordi Puig / Editorial Comanegra.

Na Núria Cadenes ens va explicar que va tenir la idea d’escriure aquesta història quan en Jordi Puig li encomanà escriure la història del 1992. El primer que a tothom li ve al cap, ens digué, son els Jocs Olímpics i el Cobi, i ella volia «anar a l’altra cara de la lluna». Per a ella, crescuda al Turó de la Peira, aquesta efemèride és coetània amb la problemàtica dels edificis que patiren aluminosi al seu barri i que tingueren uns culpables (especialment, el «vell Sanahuja») i unes víctimes mortals (la senyora Anita) verídics. Per aquest motiu se’n mantenen els noms reals en la ficcionalitat de la novel·la. D’altres personatges són resultat d’un seguit de gestos i maneres de les persones residents al Turó: la senyora Rosita està inspirada en dues de les seves veïnes. Sense posar-se en la intimitat d’aquestes persones, Cadenes busca tot guardant respecte i la distància, imprimir a través de la seva caracterització el paisatge del Turó de l’any 1992, amb tot el que això suposa.

Amb una aposta per la reterritorialització de la ciutat a través dels sentiments de pertinença al barri, Cadenes ens retrata uns ciutadans que en plena efervescència olímpica, no se senten representats, que creuen que no importen ni se’ls té en compte –la criatura de Frankenstein, com bé s’apuntà des del públic, també està feta de rebuigs–. Exalçant aquest sentiment de pertinença al barri, l’autora tracta de combatre el sentiment de pena també present aquells anys en el barri, degut entre d’altres coses a les ja mencionades aluminosi (que convertí pisos en autèntics esquelets de ferro: amb tots els efectes de sentir-te fora de casa dins la pròpia residència) i als problemes d’addicció a les drogues –en especial a l’heroïna– que patien els joves del barri i que acabaren amb l’empresonament o la mort d’alguns d’ells. Aquestes problemàtiques són impossibles d’indemnitzar, ja que comporten un sentiment de pèrdua del barri per aquelles persones que l’han fet, l’han vist créixer, i que s’han ajudat i saludat gairebé diàriament durant anys.

És d’aquests personatges secundaris –tal com ens avisa el títol de la novel·la– que Cadenes volia parlar, a qui volia donar veu. Per això, a més de mantenir els noms reals de la senyora Anita –i Sanahuja–, l’escriptora féu un treball de recerca en les hemeroteques, d’on rescatà notícies verídiques com ara la mort d’una presa després de 6 dies d’inatenció mèdica –i el vergonyós ajornament del judici dels fets perquè el director general d’Institucions Penitenciàries era de vacances– o incloent un anunci d’un sabó de roba coetani.

Tal com havia passat en l’anterior sessió dels cafès literaris, en aquest moment es va encetar un debat sobre què és cert i què no, sobre qui és cadascú respecte aquella persona que va ser en un passat: ¿com hem modificat la nostra memòria per tal de poder tenir un present –i un futur–? ¿El fet que la trama expliqui fets no exactament verídics fa que perdin realitat? En la creació d’una atmosfera que pretén ser realista, ¿han d’importar tant la veracitat dels fets com ho fa la versemblança? Cadenes deixa clara la seva opinió en les consideracions inicials de la novel·la:

«La vida, la veritat, té molts més colors que no els que caben en una nouvelle. Aquesta, a més a més, ha quedat tirant a fosca. Però també és real. Inventadament real. O real a trossos. Com el monstre que entre tots provem de confegir».

Nuria-Cadenes

Núria Cadenes. [Foto © Editorial Comanegra].

D’altres aspectes de la novel·la també foren comentats. En primer lloc, el fet que passi en escenaris poc concorreguts per la literatura a Barcelona com són el Turó de la Peira, la presó de Wad-Ras o el ja desaparegut barri de Can Tunis. En segon lloc, que sigui una novel·la que parli de baixos fons però que estigui escrita en català: una tradició que, degut als estralls provocats per la Guerra Civil i la dictadura franquista, va ser durant molts anys oblidada i, fins i tot, inimaginada –amb més o menys interès– per alguns. És per aquest motiu que l’autora va ser preguntada pels seus referents a l’hora d’inspirar-se. Cadenes ens explicà que Mercè Rodoreda i Víctor Català són les seves referents més clares a l’hora d’escriure. I mencionà, per a aquest cas concret, l’influència d’Un film (3.000 metres) de Víctor Català i la col·lecció de novel·la negra dirigida per Manuel de Pedrolo, La cua de palla –en especial, 1.280 ànimes de Jim Thompson–. En aquest sentit, també volgué agrair a Carme Geronès –co-traductora de l’obra de Thompson– la seva ajuda en la correcció d’estil i a l’editor les seves suggerències al llarg de la redacció de Secundaris.

I és que l’ús del llenguatge emprat va ser una de les qualitats de la novel·la més celebrades pel públic assistent. D’una banda, l’autora va voler dotar de llenguatge pla i creïble els seus personatges; de l’altra, utilitza amb intel·ligència els sons i les onomatopeies per tal de crear sensacions a qui llegeix. Preguntada per la inclusió de paraules en castellà tot i la redacció en català de l’obra, Cadenes respongué que al barri es parlava tant en una llengua com en una altra; digué que tot utilitzant la llengua catalana com a llengua predominant en la novel·la, creia també adient l’ús puntual de la llengua castellana per tal de fer creïbles els personatges. Cadenes, ferma defensora del català, ens explicà també que manté unes fitxes on anota les paraules que més li agraden: a vegades, la bellesa d’una sola paraula, la necessitat d’explicar-se-la, pot suggerir-li la redacció d’un capítol o d’un conte sencer. I això es nota en la tria de les paraules.

En darrer lloc, també es comentaren altres recursos literaris de la novel·la, com ara l’estructura i l’ús de diferents veus narradores. L’autora ens explicà que volia situar l’inici de l’acció amb els Jocs Olímpics ja acabats i que volia fer-ho en un dimarts –per trobar-lo el dia més secundari de la setmana–: una vegada veié que octubre tenia un dimarts 13, no s’ho pensà dues vegades. Però abans havíem comentat que era el divendres 9 que començava la trama: com és això?

Cadenes s’usa d’un avenç no totalment cronològic de la trama: entre el dimarts 13 i el dissabte 17 d’octubre retorna quatre cops al divendres 9 per tal d’explicar al lector què va passar aquell dia. Sí, s’hi retorna per explicar què va passar, però també per mostrar que, tot i que hi retornem constantment, és com si durant aquell dia no hagués passat res: «fixeu-vos que en la prop d’una hora i mitja que portem només ha sortit un cop l’home mort a qui Sergi roba la maleta, i això només ha passat quan repassàvem la trama –reflexionà Cadenes– el mort no importa a ningú».

El fet que aquests capítols que retornen a divendres 9 estiguin escrits des de la consciència de Sergi en un narrador en 2a persona –a diferència dels altres, que ho estan en 3a omniscient–, explicà l’escriptora, és per remarcar aquesta circumstància. Finalment, el fet que l’estil indirecte i el directe es trobin en una mateix paràgraf és espontani, apareix fruit de la voluntat de Cadenes de ser concisa, de comprimir tallant, dotant l’obra d’arestes que impregnin el lector de la necessitat de mirar a la vegada endins i enfora.

Tal com s’apuntà des del públic, Secundaris funciona com un retaule on de cada personatge secundari en podria sortir una pròpia història que funcionaria per si sola. On, al mateix temps que es dóna veu a realitats silenciades, hi trobem frases inacabades, silencis, que ens poden dir més que cap paraula. De la mateixa manera que no cal que una novel·la se’ns presenti explícitament com a política per a ser-ne. La realitat, no ho oblidem, és sobretot tangible.

Per a més informació:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s