‘Estimada vida’, d’Alice Munro

El passat dimecres 27 de març tancàrem el cicle ‘Amb veu de dona’, amb una sessió dedicada a Estimada vida i a la seva autora, Alice Munro. Coincidint amb la publicació de la darrera traducció d’un títol seu al català, ¿Qui et penses que ets?, vam tenir el plaer de comptar amb la seva traductora, Dolors Udina.

Alice-Munro

Alice Munro. [Fotografia via Lecturia].

La sessió començà amb un repàs exhaustiu de les trames dels diferents contes –deu– i relats autobiogràfics –quatre– que componen el llibre. A trets generals, gairebé totes les històries tenen les dones com a motor de la trama –i, en la majoria d’aquestes, elles en són les narradores–. La guerra, la religió, el pes de les comunitats (petites), les diferències socials entre el camp i la ciutat i la dificultat en les relacions humanes planen sobre gran part dels contes, que transcorren gairebé exclusivament a mitjans de segle XX en un Canadà de províncies –a Ontàrio, bàsicament–.

La lectura dels contes pot arribar a emanar una mena de determinisme negatiu; a més a més, les històries transcorren en ambients tristos i gèlids, pessimistes. Això provoca que així com els passa a alguns dels personatges, al lector li costi sentir-se còmode, a casa. No serà fins arribar als relats autobiogràfics que el lector començarà a entendre’n el per què: Munro hi evoca una atmosfera molt semblant, ens explica una infància molt marcada pels rols que adopten els seus pares i la seva posició social (i geogràfica) dins el poble on vivien.

És per aquests motius que gràcies a aquests relats també comprenem per què Munro és tan dura amb els seus personatges: perquè els grata, s’hi recrea. Però no pas per acarnissar-s’hi, sinó per poder arribar al fons dels seus sentiments: als relats autobiogràfics podrem veure com Munro és tan dura amb si mateixa com ho és amb els personatges dels contes.

ón 1

Portada de la versió catalana d’Estimada vida.

Ara bé, Udina insistí en què allò més important en els contes de Munro no són les trames; per contra, ho són més el món que evoquen, d’una banda, i la seva construcció literària, de l’altra. Per aquest motiu, desgranà algunes característiques comunes que es repeteixen en l’obra de l’autora canadenca:

Pel que fa al món que evoquen, Udina apuntà que Munro és una mica mentidera: els prop de 150 contes que ha escrit són (també) contes que parlen de la seva vida, a pesar que l’autora hagi volgut deixar sempre clar que la seva obra no és autobiogràfica. Per contra, Munro defensa que els contes tracten d’explicar personatges a través de quatre pinzellades, sense un ús excessiu del diàleg. 

Aquest rebuig envers la història lineal no ens hauria de sorprendre, comentà Udina, tenint en compte que l’autora canadenca diu que, quan llegeix un llibre, ho fa com si es tractés d’una casa. És a dir, el llegeix per trossos, d’habitació en habitació, com si cada tros d’un llibre pogués existir com a recinte estanc, a pesar de la innegable unitat de l’obra-casa[1]. D’aquí també en sembla derivar, comentà Udina, la manera fragmentària que té Munro d’escriure.

La ponent també explicà que, tal com es pot percebre a través d’Estimada vida, la Segona Guerra Mundial tingué molta repercussió sobre el Canadà: el conflicte i, en especial, la seva fi, suposaren una injecció de capital tan important que comportaren un gran progrés al país nord-americà. De país gairebé rural, Canadà acabà essent una potència industrial. Finalment, comentà Udina, la complicada relació amb la seva mare també afecta molt a la seva obra.

En un terreny més literari, cal destacar l’ampli repertori de veus narratives que Munro fa servir, sempre amb girs argumentals preparats per sorprendre les expectatives del lector. Una característica present en molts dels personatges de Munro, comentà Udina, és el fet que fan coses horroroses amb naturalitat, bé perquè no se n’adonen, bé perquè no tenen remordiments.

Com comentàvem abans, no en perdona ni una tant als seus personatges com a si mateixa. Tanmateix, no hem de pensar que Munro no cregui –en el fons– en la compassió: tal com acaba el darrer relat de l’obra –homònim del llibre–, «diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre».

Finalment, Udina també volgué destacar la capacitat que Munro té per obligar el lector a fer una lectura en diferit de les seves obres: els seus finals solen ser força oberts d’interpretació, cosa que sovint obliga a tornar i retornar a la trama per tal de treure’n una resposta –si no correcta, almenys satisfactòria–.

Havent parlat de tots els temes anteriors, la sessió virà més cap a l’explicació més en general de l’obra de Munro. Estimada vida fou la darrera obra escrita –cronològicament parlant– per l’autora canadenca, publicada en anglès l’any 2012, i fou el títol pel qual meresqué el Premi Nobel de Literatura l’any 2013. ¿Qui et penses que ets?, el darrer títol publicat en català, està organitzat en diferents contes que tenen per protagonista una mateixa dona. Per aquest motiu, Udina defensà que es tracta més aviat d’una novel·la feta d’episodis fragmentats de la seva vida i no d’un recull de contes amb la mateixa dona com a protagonista, tal i com l’autora canadenca explica.

9788473292351_QuiEtPensesQueEts_80

Portada de ¿Qui et penses que ets?

Munro sempre ha defensat que escriu contes perquè quan feia de mare només tenia temps per treballar quan no cuidava dels seus infants –conseqüencialisme que Udina també posà en dubte–. Més aviat, apunta la traductora, el que sembla moure a l’autora és la voluntat d’explicar una anècdota que, a primera vista, sembla trivial però que anirà conformant un relat. En llegir Munro, apuntà Udina, «és necessari pensar què vol dir», perquè ella no donarà gaire pistes al lector per tal de descobrir-ho: «ella explica històries i, si no les entens, ja t’ho faràs. És precisament aquesta inconcreció de les històries que la converteix en una autora tan singular».

En el fet que Alice Munro rebés el Premi Nobel de Literatura, comentà Udina, hi té part de responsabilitat el fet que fos una dona. En una entrevista durant l’entrega del premi Nobel, l’entrevistador va insistir molt a preguntar-li si escriure com a dona canvia la perspectiva. Ella respongué:

«De jove no havia sentit mai la paraula ‘feminisme’, però és evident que ho era, perquè de fet vivia en un indret de Canadà on escriure era més fàcil per a les dones que per als homes. Els escriptors grans, els importants, eren homes, però, segurament, saber que una dona escrivia contes la desacreditava menys que no pas si el qui ho feia era un home. Escriure no era una ocupació pròpia d’homes […] Quan vaig començar a escriure no se’m va acudir mai que fos important remarcar que ho feia des d’una perspectiva de dona, però tampoc vaig pensar mai en mi mateixa com res més que una dona. Quan arribaves a l’adolescència, llavors sí que t’adonaves que el paper de la dona era ajudar l’home a assolir els seus objectius i tot això, però quan jo era petita no tenia cap sentiment d’inferioritat pel fet de ser dona. Potser era perquè vivia en una part d’Ontario on les dones eren les que llegien, les que explicaven històries, mentre que els homes eren sempre a fora fent coses importants, no els interessaven gens les històries.»

És més, en una altra entrevista a la revista Paris Review, digué:

«Llegir era la meva vida fins que vaig fer trenta anys. Vivia en els llibres. Els escriptors del sud dels Estats Units van ser els primers escriptors que em van commoure perquè em van ensenyar que es podia escriure sobre ciutats petites, gent rural i aquesta mena de vida que jo coneixia molt bé. Però el que m’interessava dels escriptors del sud, sense ser-ne conscient, era que tots els que m’agradaven eren dones. No m’agradava gaire Faulkner, m’encantaven Eudora Welty, Flannery O’Connor, Katherine Ann Porter, Carson McCullers. Em donaven la sensació que les dones podien escriure sobre persones peculiars, marginals.»

Munro, per tant, defensa que les dones de la seva generació tenien –per bé o per mal– més facilitat per explicar històries sobre personatges marginals, apartats: tenien llibertat per escriure –no com així els passava als homes, a qui se’ls pressuposava la confecció de novel·les i personatges més estàndard–. Tot i tenir, com acabem de comprovar, una sèrie d’influències, l’escriptora canadenca no escriu com ningú d’elles: els seus personatges són més reals i no se’ls troba tant «en el món de les idees, com per exemple passa amb Virginia Woolf», apuntà Udina.

Finalment, Dolors Udina també comentà la seva tasca com a traductora de l’obra i el nivell de dificultat que tenen els manuscrits de Munro: al principi, de tant complicats, arribà fins i tot a pensar que l’autora no se’ls repassava. Durant les tasques de traducció, Udina s’ha vist obligada en fer una primera passada per tractar de convertir, tan sols, la frase en llegible. Més tard, hi ha fet una o dues passades més ja només corregint-ne l’estil. Si bé aquest és un procediment no únic, la complexitat dels textos de Munro resulta una de les més altes. Per tal de mostrar-ho, aportà alguns exemples que podreu trobar en el Power Point adjuntat al final d’aquest resum.

Tal i com es comentà des del públic assistent, tots els personatges dels diferents contes de Munro són supervivents. Així com a Munro, quan era petita, li agradava que a la passarel·la de fusta sobre el riu Maitland li faltés un tauló –cosa que li permetia «veure directament l’aigua brillant i veloç»–, digué Udina, també li agrada mirar-se així els seus personatges: mirar-se’ls des de les esquerdes, albirar entre les escletxes què és el que hi ha dins, quines desgràcies tenen. Partint d’aquest raonament, no sorprèn adonar-se que la vellesa i la pèrdua de memòria són ben presents en els seus contes –com és el cas del conte «A les envistes del llac», que va fer que Udina recordés la pel·lícula Lluny d’ella, de Sarah Polley, basada precisament en un altre conte d’Alice Munro que surt al llibre Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni–.

Fou també comentada per part del públic la complexa relació que sempre mantenen mares i fills en la seva obra: en els seus contes, elles són sempre distants, mai parlen dels seus propis infants. Per a les persones més tafaneres, la seva filla escrigué un llibre, Lives of Mothers & Daughters. Growing Up With Alice Munro, on explica que la seva mare no els feia gaire cas, que sempre es trobava al seu propi món.

D’altres assumptes, com la forta influència del paper de les classes socials o la fina línia entre ficció i autoficció en aquest tipus d’obres –«encara que és quan llegeixes els relats autobiogràfics de Munro que t’adones de com de més bona és la seva ficció» es comentà des del públic–, també foren objecte de debat.

Amb tot, com a conclusió final, les disset persones assistents a l’acte –comptant la ponent i l’organitzadora– estigueren d’acord amb el fet que, malgrat Alice Munro expliqui unes històries que continguin un fil no del tot homologable amb les pròpies experiències viscudes, allò que explica té un substrat d’abast universal.

Per a més informació:

— — —

[1] «No sempre llegeixo les històries del començament al final. Començo a qualsevol lloc i segueixo en la direcció que sigui. O sigui que no sembla que llegeixi per descobrir què passa. Ho descobreixo, però l’experiència és molt més que això. Una història no és com un camí a seguir, és més aviat com una casa. Entres a dins i t’hi estàs una estona, vas d’una banda a l’altra, t’atures on vols i descobreixes com l’habitació i els passadissos es relacionen els uns amb els altres, com el món de fora queda alterat vist des d’aquesta finestra». Munro, Alice, «What is Real?» dins John Metcalf (ed.), Making it New: Contemporary Canadian Stories. Auckland: Methuen, 1982.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s