‘Ignot’, de Manuel Baixauli

Tres mesos i escaig més tard vam tornar a tenir una sessió dels Cafès Literaris de la Casa Orlandai. Dimecres 17 de juny, a través de la plataforma Zoom i emmarcada dins el cicle «Cafès confinats», vam comentar l’obra Ignot, de Manuel Baixauli (Edicions del Periscopi, 2020). L’encarregat de la ponència va ser en Marc Senabre Camarasa, màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB, editor de Gargots Revista Literària i llibreter.

Instantània de la sessió.

Per tal de començar la sessió, el ponent va fer un resum de la trama partint de l’enumeració de les tres parelles de personatges des de les quals s’organitza la novel·la i es teixeixen les relacions entre els diferents personatges: 

En primer lloc, Mateu –un pintor de mitjana edat amb problemes per vendre la seva obra– i Jaume Font, «el Mestre» –una figura del panorama artístic i cultural amb una llarga trajectòria de promoció d’escriptors, pintors i músics amb talent–. 

En segon lloc, i en un pla més antic cronològicament parlant, Crisòstom –l’escriptor fracassat per qui Mateu comença a treballar, il·lustrant-li articles que li han estat encarregats pel misteriós ens Script– i Donovan McDermot, «Don» –el seu mestre de joventut–; ambdós units per un personatge més secundari, Caterina –bibliotecària de Mareny, poble freqüentat pel primer i on resideix el segon–.

La tríada de parelles la completen Artur Bosch –un empresari hoteler a qui, un cop se li mor la dona, es dedica a comprar pisos buits en diferents punts de la geografia europea fins que mor d’un absurd accident de trànsit– i el seu fill Edmund –personatge ignot, completa l’obra del seu pare omplint de dibuixos les parets dels vint-i-tres pisos i elabora el Diccionari Universal de genis desconeguts; a més, també ofereix aquestes residències a Mateu i a Crisòstom perquè hi puguin anar a crear–.

Havent explicat d’aquesta manera més aviat esquemàtica l’obra, Senabre va abordar, des d’una perspectiva teòrica, un dels aspectes que ell considera més rellevants en l’obra. Tot advertint-nos que, a partir d’aquí, entraríem ja en un terreny d’spoilers, el ponent va compartir amb nosaltres –i a partir de l’obra– reflexions sobre el plagi: com sembla indicar-nos el final de la novel·la, tota l’obra de Don –publicada amb el pseudònim d’Ivor, en anglès i mai traduïda a cap altra llengua– és, en realitat, l’obra de Crisòstom. El fracàs d’aquest, doncs, és fruit de la seva confiança cap a Don i del robatori d’aquest de la seva obra.

Així doncs, Senabre es va preguntar: «què és el plagi?». D’acord amb el IEC és «part d’una obra d’altri inserida en la pròpia sense indicació de la font» –una accepció que també funciona perfectament en un context acadèmic–. Aprofundint-hi una mica més, el ponent va exposar una sèrie de dicotomies de la pròpia naturalesa del plagi:

• Que el plagi s’oposa al concepte d’autoria –podem dir que un text, si no està firmat, no pot patir plagi–. I, com que autoria està intrínsecament relacionada amb  «originalitat» i amb «creació», el plagi s’oposa també a aquests dos conceptes. A Ignot, doncs, el plagi es produeix quan Don s’atribueix l’autoria de l’obra de Crisòstom sense miraments ni avisos.
• Que el plagi només existeix quan és descobert. és a dir, cal plantejar-se: A qui plagiem? Es pot plagiar a qualsevol però, com diuen alguns autors, és més recomanable plagiar als autors molt coneguts –als clàssics– o als totalment desconeguts: als coneguts de seguida pots reconèixer la referència i als desconeguts, contràriament, mai podràs fer-ho. Senabre va indicar que el plagi té una naturalesa ambigua –no existeix fins que es descobreix– i polèmica –descobrir-lo significa reconèixer un robatori–.
• Que podríem parlar de dues maneres de plagi: el plagi declarat o visible, reconegut –un lector de literatura catalana podria identificar com a referència explícita i de diàleg la frase «no hi havia a València dos cames com les teues», de Vicent Andrés Estellés– i el plagi subterrani –el plagi escrit perquè no sigui descobert–. 
• Que també hi ha la dicotomia entre el plagi conscient i insconscient.
• Que la naturalesa del plagi es veu afectada si aquest és literal o modificat.

Seguint aquestes premisses, doncs, a Ignot hi podríem identificar tres nivells de plagi: 

• El de la influència. Per exemple, quan Crisòstom li entrega els primers contes a Don i la veu narradora ens explica que «Don, havent-los llegit, li comentà que hi havia imatges potents i una voluntat d’estil que prometia, però també que s’hi veien massa les influències d’autors que Crisòstom havia llegit» (p. 48). La influència és, doncs, una espècie de plagi que no ha estat digerit per l’autor i que apareix, negativament parlant, a l’hora d’escriure. Un plagi, per tant, que seria subterrani, segurament, i gairebé literal –per la condició de no-digerit–.
• El plagi literari: aquell que es copia un cop s’ha digerit. Un plagi subterrani perquè una frase o un motiu coneguts el fas teu: desapareix l’autoria i el modifiques tot fent-lo teu. Per tant, un plagi assimilat.
• I, en darrer lloc, el més damnable –el delictiu–: la còpia literal, que és el que fa Don.

Portada del llibre.

Arribats a aquest punt, Senabre va voler fer la següent reflexió al públic: és realment possible, plagiar? Fins i tot en el cas d’Ignot, Don copia la novel·la tot traduïnt-la a l’anglès, però si fem cas al seu parer, «la traducció d’un llibre és un llibre de la persona que l’ha traduït» (p. 207) i «el plagi deixava de tindre connotacions negatives quan era “subterrani”, quan passava desapercebut» (p. 100). Portant les coses una mica fins a l’absurd, doncs, ens podríem arribar a preguntar si la traducció és un plagi o si es pot arribar a entendre el plagi com una traducció.

I és que, al parer de Senabre –i de molts altres–, al canviar l’obra d’autor, la mateixa obra es llegeix també de manera diferent. Un argument que pot trobar suport en altres obres de ficció com ara a Pierre Menard, autor del Quijote, en la que Jorge Luis Borges hi fa constar, com a obra reconeguda d’aquest personatge fictici, la traducció literal del Quixot al castellà. Duent-ho a aquest extrem, doncs, per a Borges el plagi seria impossible, ja que cada nova lectura crea un text totalment diferent, en termes literaris –en termes artístics o legals això no funcionaria–. Per tant, va tornar a preguntar Senabre: és possible el plagi?

Si ens centrem més en Ignot, va prosseguir el ponent, aquest mateix títol fa referència a les persones més desconegudes, fracassades, sense èxit. Un escenari que Baixauli aprofita per donar joc a la idea que, si s’ha de plagiar, és millor fer-ho d’algú desconegut; i, fent una anàlisi més profunda: quan una persona descobreix una cosa especial, aquesta cosa perd aquesta qualitat? O, reformulant-ho: un geni reconegut, n’és, de geni? De la mateixa manera, l’autor d’Ignot també es pregunta: és necessari, l’èxit, per a ser reconegut?

Seguint aquests raonaments, assenyalà Senabre, veiem com Baixauli assaja sobre la relació entre plagi i creativitat: el Mestre fagocita el talent dels altres per poder gaudir d’èxit propi; Edmund se serveix de la vida d’altres persones per completar el seu Diccionari; i, fins i tot, Iza Manyièvitx –un dels personatges recollits en el Diccionari– és una compositora bielorrusa inèdita que es va passar tota la vida reescrivint la seva pròpia obra: és a dir, plagiant-se a si mateixa.

Per tant, tots els personatges de l’obra són en certa manera plagiadors, o si més no no són autors «creadors»: cap crea a partir d’una idea pròpia –tots, menys Cristòtom, a qui precisament li és manllevada–. Una circumstància que, a nivell teòric, ens remet altre cop a la pregunta «és possible el plagi?» però que, per més contradictori que ens sembli, també ens remet a una altra circumstància: si crees a partir d’obres d’altres, és impossible no plagiar. 

Vist això, va concloure Senabre, encara que creguéssim que el plagi és impossible –perquè el punt de vista personal sempre s’afegirà al plagi–, és també indefugible. En tots els aspectes de la vida el plagi hi és present, de manera conscient o inconscient: de fet, citant a Ezra Pound, Ricardo Piglia recorda que «la lectura es un arte de la réplica» i, en la mateixa línia, Joan Fuster afirma que «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Ja sigui perquè quan llegim ens llegim a nosaltres mateixos –reconeixem les nostres circumstàncies– o perquè llegim els plagis dels altres. 

Instantània de la sessió.

A partir d’aquí, el ponent va obrir el debat amb les deu persones assistents a la sessió, animant-les a aportar la seva visió sobre el plagi. En la primera intervenció, es va emfasitzar el fet que la paraula «plagi» és sempre llegida des d’una perspectiva negativa i que, en canvi, reexplicar o rellegir és vist per força persones –per exemple, el mateix Borges– com a literatura. I aquí Senabre va insistir: el plagi és un robatori, sí, i també és damnable, sobretot en un cas com el de Don i Crisòstom, però sempre es pot llegir el plagi des d’una perspectiva estètica, també.

En la següent intervenció, es va reflexionar sobre si Baixauli no deixava entendre, també, que es podia entendre el propi sistema artístic com una estructura que connivia amb –si no, promocionava directament– els plagis: el compliment amb uns cànons estètics acceptats per tal de poder-ne formar part. El ponent ho va trobar encertat, i va puntualitzar que això ens remetia a la pregunta de «per a qui creem»? Els genis desconeguts ho fan per a si mateixos, sense concessions a ningú ni a res. En canvi, els artistes que busquen participar d’una hegemonia, més que intenció de millorar, tan sols tracten de reproduir una cosa ja feta, un gust consolidat.

Tot seguit, es va preguntar al ponent si la presència de les diferents il·lustracions i dibuixos presents en l’obra –per la funció que hi fan, podem assumir que Baixauli fa seu el parer de Crisòstom: el dibuix no ha d’estar al servei del text, sinó que l’ha de complementar (p. 22)– podia llegir-se també des d’una visió plagiadora. El ponent respongué que com a  molt podria arribar a llegir-se com un  autoplagi. És a dir, un plagi a si mateix, perquè Baixauli sempre introdueix anècdotes personals pròpies camuflades –à la autoficció– en la seva obra: en aquest cas, inserint imatges i il·lustracions fetes per ell mateix. Si a això hi sumem el fet que, al llarg de la seva obra, hi repeteix força personatges, podem extreure’n que aquesta és altament coherent i cohesionada: tant amb l’obra en si mateixa com amb la pròpia vida de l’autor.

Ara bé, va puntualitzar Senabre, tot i això, no cal perdre de vista que Baixauli introdueix tots aquests elements com a referències que busquen crear un enllaç amb el lector, dotar el text d’espurnes davant les quals aquest haurà de relacionar –Baixauli no assisteix al lector, sinó que el fa pensar–: per ell, tota relació que el lector hi trobi –sigui quina sigui–, suma. I suma encara més si es té en compte que aquesta és una novel·la de creació d’expectatives, de dosificació de la informació per tal de mantenir la tensió narrativa fins ben bé el final de l’obra.

Aquesta voluntat de fer treballar el lector, va prosseguir Senabre, també s’entreveu quan constatem que Baixauli no deixa del tot clar qui escriu la novel·la Tinta negra, inserida dins el text d’Ignot. Perquè, si bé s’intueix que és Crisòstom qui ho fa, Baixauli ens ho explica –com tot– d’una manera molt el·líptica, poc clara, amb espai per a les ambigüitats. Aquesta novel·la dins la pròpia novel·la acaba essent, aleshores, una metalepsi: Tinta negra elimina les barreres d’autor perquè és una novel·la dins una novel·la que, en realitat, és un capítol escrit per Crisòstom. En definitiva, un joc de soterrament d’una capa rere l’altra de la qual Baixauli fa partícip el lector.

Després que Senabre mencionés breument el que es podria considerar un altre tema cabdal de la novel·la, el passeig –«la millor literatura no s’escriu, es camina» (p. 194), revela Edmund a Mateu que ha dit Crisòstom–, des del públic es va comentar que, si més que plagi, no es podia parlar de referents compartits. El ponent va contestar que, moltes vegades, l’originalitat –o allò percebut com a tal– és ignorància de l’autor: ignorància que allò ja s’ha fet o ingorància a l’hora d’identificar el seu propi plagi.

Una ignorància que sovint ens afecta com a lectors: ja sigui essent totalment incapaços d’identificar quina és la cita cabdal per entendre una obra críptica o, en casos més concrets, en llegir Los combatientes, de Cristina Morales, sense saber d’antuvi que l’autora hi inclou fragments de textos de Ramiro Ledesma Ramos –cofundador de la Falange– fent-los passar com a originals. Una ignorància que, com es va recordar des del públic, també ha afectat jurats de certàmens literaris, com és el cas del Premi Sant Jordi de 1970.

Manuel Baixauli. Fotografia de Francesc Vera.

Aquests comentaris van dur al ponent a fer reflexionar: fins a on es pot plagiar? És a dir, podem dir que copiar un llibre és plagiar? En cas afirmatiu, copiar un capítol és plagiar? En cas afirmatiu, copiar un paràgraf és plagiar? En cas afirmatiu, copiar una frase és plagiar? Al seu parer, seguint la lògica de portar-ho tot fins a l’absurd, una mateixa coma pot arribar a ser un plagi. I ho pot ser perquè tal com es pot copiar la paraula «genuflexió» de Joan Fuster, es pot copiar de Mercè Rodoreda la decisió de posar una coma en un lloc concret.

Per tant, si tal com es va comentar del públic, en llegir Irene Solà s’hi pot veure un diàleg amb Rodoreda o amb Víctor Català, seguint aquest joc de l’absurd, Solà les plagiaria en tant que tribut –«la vida és un plagi»–. Encara amb aquest raonament, si com diu Borges «cada lectura canvia el sentit de la novel·la» –i cada plagi a un altre autor és un tribut que li dona un altre sentit–, no és estrany que el subterfugi que troben molts plagiadors sigui el següent: tot plagiant, ells donen l’oportunitat al lector d’adonar-se’n i, si aquest no ho fa, s’ha de tenir en compte que, almenys, li han proporcionat l’accés a una idea brillant que, fins aleshores, li havia passat desapercebuda.

Ja encarant els darrers minuts de sessió, des del públic es va aportar que les figures dels negres literaris no deixen de ser un altre mètode de plagi –en el cas dels negres d’obres que expliquen la vida de Youtubers en primera persona, va afegir Senabre, el plagi arriba a ser de la pròpia figura– i que, en matèria audiovisual, el plagi és percebut gairebé sempre com un tribut o una referència, i no amb una connotació negativa com se sol fer en literatura. El ponent va aprofitar aquest comentari per remarcar fins a qui punt el reconeixement d’una tècnica o d’una frase canvia la perspectiva sobre una obra.

En la penúltima intervenció, el públic va comentar el poc paper protagonista de personatges femenins a Ignot. Una circumstància davant la qual potser –com va puntualitzar el ponent– és millor no forçar allò contrari: si un/a autor/a parla millor des d’un gènere que des d’un altre, potser ja està bé així. I, si tenim en compte el tema tractat a Ignot, va puntualitzar Senabre, al llarg de la història hi ha hagut molts més homes que dones que hagin reconegut haver plagiat obertament –i, com s’ha dit, aquesta és una novel·la de plagiadors–. Una circumstància que ens porta a preguntar-nos si el plagi és més masculí que femení o si, simplement, aquest és un fet anecdòtic o espuri.

En la darrera intervenció es va preguntar a Senabre si no creia que tant d’interès per tot allò ignot no podia ser, també, una por a l’exposició, a la mostra de l’obra davant del públic. El ponent va contestar que, més que això, ell hi veia exigència de l’autor –pròpia i cap al públic–: com suggereix Baixauli al llarg de l’obra, l’èxit pot arribar a distorsionar i a corrompre. Per tant, podria arribar a ser més desitjable ser un artista ignot –no a tothom li motiven les crítiques: si es tenen poques habilitats socials, et poden perjudicar–. Tanmateix, com es va apuntar des del públic, aquest plantejament en un escriptor és una mica contradictori: tot escriptor vol lectors.