‘Si aquest carrer fos meu’, d’Stefanie Kremser

El dimecres 25 de novembre ens va visitar, virtualment, n’Stefanie Kremser per parlar de la seva última obra: Si aquest carrer fos meu. El llibre, protagonista de la darrera sessió del cicle «Errar», és una crònica o narració autobiogràfica on l’autora reflexiona sobre la identitat. Estructurada en tres parts –la primera i la tercera anomenades «Arribada» i la segona «Comiat»–, l’obra consta d’un total de divuit capítols que recorren les experiències i reflexions que l’autora ha desenvolupat després d’haver viscut en diferents continents, països i ciutats, sumant un total superior a les –ja remarcables– vint-i-dues adreces que s’esmenten al llibre.

Aquesta memoir –aquest «intent de fer encaixar les meves diverses vides en una de sola [que] no depenia de la cronologia, sinó de la dramatúrgia, de la interacció entre l’espai i el temps» (p. 19)– es desenvolupa en dos nivells diferents. D’una banda, traça un recorregut individual a través d’experiències anecdòtiques o simptomàtiques a nivell històric i/o social i de creixement personal; de l’altra, fa un exercici de reflexió des d’una perspectiva comunitària: fa ús de la retrospectiva històrica i es qüestiona conceptes relacionats amb l’emigració, les fronteres o les identitats. Tot, embolcallat d’un to reflexiu que, en alguns moments de l’obra, acaba agafant un aire gairebé detectivesc.

Ara bé, si hem de trobar un denominador comú que acompanyi totes les històries explicades al llibre, aquest és l’amor. No un amor ensucrat o romàntic, sinó l’amor envers la família, envers ella mateixa i envers els llocs on ha viscut: lluny de caure en el gest fàcil de queixa envers tot allò més proper, Kremser fa un exercici de comprensió dels fets i esdeveniments relacionats amb la identitat que més l’han marcat. I, cal remarcar-ho, mitjançant una franquesa gens artificial.

A més, l’ambientació de les històries és clau a l’hora de contar-les i de situar-hi el lector: tot evocant colors i olors, fent-hi aparèixer la vegetació o les condicions climatològiques i inserint dibuixos al començament de cada capítol, l’autora imprimeix un substrat que fa que la història es mostri com a viscuda, la fa créixer més enllà de la cronologia i de l’anècdota de l’esdeveniment.

Amb tot, podríem convenir que la idea central del llibre és que la vida de cadascú és continguda dins d’una caixa forta de qui ningú més en sap la combinació. Tal com reflexiona l’autora en rebre misteriosament una postal –enviada més de vint anys abans–, «hi ha moltes històries que viuen dels seus secrets i que, encara que no es resolguin […] obren nous camins» (p. 22). Reivindicant el «dret a explicar una història» (p. 40), Kremser teixeix una memoir partint de la base que «la memòria no és lineal. [El sentit dels llocs i les adreces] només es revela quan interactuen les unes amb les altres» (p. 55).

Steffi

Stefanie Kremser.

Després d’una introducció similar a aquesta a càrrec d’en Ferran, la sessió va prosseguir amb una conversa amb l’autora, començant per les referències al títol: anomenat Das Buch der Adressen –’El llibre de les adreces’– el títol en català i castellà no és una traducció literal perquè, en aquesta segona llengua, no acabava de funcionar. Amb tot, la tria de Si aquest carrer fos meu no és faltada de significat, ja que fa referència a una cançó que Kremser cantava a la seva infantesa: Se Essa Rua Fosse Minha.

Començant per una de les aproximacions a la identitat presents al llibre, es va preguntar a l’autora per la idea de la intercanviabilitat i del tenir –o no– vides semblants a les de les altres persones. «La vida està feta de casualitats i coincidències i petits canvis de rumb que acaben generant diferents “què hauria passat si…”», va dir Kremser. Lluny de plànyer-se’n, però, ella ha afrontat tots aquests canvis «volent-m’hi adaptar, essent una ‘esponja cultural’, una persona de personalitats múltiples». Si bé durant algun temps aquesta condició li va provocar una sensació de no tenir una identitat clara, amb el temps ha anat entenent que la seva identitat és no tenir-ne una de fixa: treient un rèdit positiu de la possibilitat de tenir una vida calidoscòpica.

Una de les concrecions d’aquesta identitat múltiple és la llengua. Kremser escriu en alemany però pensa en brasiler, català o castellà: una condició poliglota que experimenta i desenvolupa a través de l’aprenentatge oral. Conversant amb tots nosaltres en català, l’autora va especificar que tot i ja saber castellà anteriorment, no es va arribar a plantejar no aprendre la llengua catalana –també d’acord amb la seva trajectòria–: si les circumstàncies li ho haguessin permès –entre elles, que aquest comportament no fos vist com a «invasor»–, a Bolívia també hi hagués volgut aprendre quítxua.

Kremser també va voler remarcar que és conscient de la seva situació d’emigrant privilegiada: tant a nivell social com en tant que seguidora d’una tradició d’emigració. Una tradició a nivell familiar –poca gent a la pròpia família pot afirmar ser d’un lloc: a la seva família materna tothom prové d’una regió alemanya diferent, i la paterna està escampada per Bolívia, Brasil, Argentina, Alemanya i Espanya– però també a nivell social: sobretot al Brasil, quan formava part d’una comunitat d’emigrants alemanys que, al mateix temps, formava part de la comunitat de tots els emigrants –que conformaven la classe mitjana i mitjana alta brasilera–. 

Això la duu a pensar «que cada emigració, cada pas d’un lloc a un altre, és diferent: els comiats i les arribades ens marquen de manera diferent segons les eines de les que gaudim per afrontar-les i segons els lligams que has de tallar en marxar». En tot cas, ella sempre s’ha pres el fet migratori amb ulls optimistes: amb ganes d’aprendre i de sorprendre’s.

Unes ganes que li han permès acabar trobant, per motius diferents, un propi paisatge –«tan necessari com tenir una cambra pròpia»–, conformat en especial per les ciutats de Munic, São Paulo, Nova York i Barcelona. Mentre la ciutat brasilera i l’alemanya són especials per ella per unes connotacions que tenen més a veure amb el creixement personal, de Nova York la va fascinar la familiaritat enganyosa i el fet d’encaixar-hi en tant que estrangera, i de la capital catalana en va lloar la qualitat de vida: menjar, gent i cultura.

Una de les coses que més li ha costat de viure en llocs tan diferents, va admetre, és aprendre els diferents codis que regeixen a cada lloc. Fer conviure aquests valors li ha aportat confusió però també aprendre a improvisar i a fiar-se de la intuïció. I aquesta mateixa lògica va intentar aplicar al llibre: enlloc de fer una reconstrucció cronològica o una autobiografia on s’expliqués tot, el que ella va tractar de fer és explicar-se la construcció de la pròpia identitat tornant a visitar els llocs on havia viscut.

Unes visites que, com queda palès al llarg del llibre, han estat precedides –i acompanyades– per uns silencis familiars, destructius i destructors, que han ocupat molt d’espai –l’anomenat elefant a la sala–. En aquest sentit, va apuntar Kremser, ‘el silenci’ no és el mateix que ‘el secret’: el secret ajuda a tirar endavant i és, en part necessari com a llavor per la imaginació. El silenci té més a veure amb el callar resignat, que pot ofegar. I el llibre va suposar, en part, poder fer que la seva pròpia història li parlés. Poder parlar dels draps bruts tot preguntant-se què vol dir «brut».

E6E3BA74-DF38-46B8-ACB0-9CD30E3FF335

Edició catalana del llibre.

A partir d’aquest moment el públic, conformat per vint-i-dues persones, va prendre la paraula per plantejar una sèrie de qüestions de caire biogràfic a l’autora. Preguntada per quin és el lloc d’on més se sent, Kremser va respondre que no té una identitat prou clara –«explicar-se és una bola»– com per respondre amb total convicció, però que li agrada dir que és paulista –de São Paulo– per tot el que això implica: d’una ciutat d’emigrants.

Des del públic també es va voler saber què creu que uneix les quatre ciutats abans esmentades i que tant l’han marcada. Kremser va respondre que segurament el fet que siguin cosmopolites i centres culturals, llocs que es caracteritzen per la creativitat, el moviment i l’aparició de coses noves. Una dinàmica que ella ha vist decréixer al centre de Barcelona –on resideix– degut a la pandèmia però, també, fruit del desarrelament que el model econòmic turístic suposa.

En una de les darreres intervencions Kremser va comentar que l’impuls per explicar històries –a través de la ficció, de la memoir o dels documentals– li ve de l’àvia boliviana: unes històries que tenien molt de realisme màgic. Les ganes d’explicar la història que aquest llibre conté eren latents; en rebre la postal esmentada anteriorment, l’autora va entendre que aquest era l’inici de la ‘història-trencaclosques’ que sentia la necessitat d’explicar.

En la darrera pregunta de la sessió es va demanar a l’autora en quin gènere ubica l’obra. «En el memoir –seguint el terme anglosaxó: ni autobiografia ni autoficció–: parlar d’un tema extern a partir d’experiències pròpies», va comentar. «Un gènere on, curiosament, la gran majoria de persones que hi excel·leixen són dones» i que, al seu parer, té una mestra indiscutible: Vivian Gornick. Des del públic es va apuntar que Una altra vida, encara, de Theodor Kallifatides, podria arribar a considerar-se una obra de gènere anàleg.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s