10 propostes literàries per acabar l’any

Als Cafès Literaris no som massa partidaris del consumisme. Més ben dit, les poques vegades en què gaudim caient-hi és, justament, tot comprant llibres. Per tant, ja que ve Nadal, una data en el qual es regalen –i autorregalen– força llibres, hem cregut oportú fer 10 propostes literàries per a tots els gustos.

 

1. Si el que busques és una veu narradora potent…

Cara de pan, de Sara Mesa.

Cara de pan

 

2. Si t’atrau el joc realitat-ficció en la literatura…

Biblioteca bizarra, d’Eduardo Halfon.

Biblioteca bizarra

 

3. Si vols llegir una proposta trencadora…

Lectura fácil, de Cristina Morales.

Lectura fácil

 

4. Si et preguntes com era Barcelona a principis de segle XX…

De la ciutat vella, de Juli Vallmitjana.

De la ciutat vella

 

5. Si vols capbussar-te en les vides de 8 dones que busquen la seva veu a mitjan de segle XX als EUA…

El grupo, de Mary McCarthy.

El grupo McCarthy

 

6. Si gaudeixes amb l’art pictòric…

Con los ojos bien abiertos, de Julian Barnes.

Con los ojos bien abiertos

 

7. Si et vols deixar sorprendre per un viatge per Itàlia al voltant dels cítrics…

El país donde florece el limonero, d’Helena Attlee.

El país donde florece el limonero

 

8. Si vols recuperar un clàssic –actualitzat–…

El llibre del desassossec, de Fernando Pessoa.

Llibre del desassossec

 

9. Si vols llegir unes memòries amb una brillantor literària excepcional…

Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam.

Contra tota esperança

 

10. Si t’interessa la reflexió filosòfica i la crítica cultural…

Lo raro y lo espeluznante, de Mark Fisher.

Raro y espeluznante

Anuncis

‘Dents blanques’, de Zadie Smith

Dimecres 28 de novembre es dugué a terme el cafè literari sobre Dents blanques, de Zadie Smith. Na Mercè Otero Vidal, professora jubilada i crítica literària feminista, fou la ponent de la sessió, la qual seguí un guió una mica diferent de l’habitual.

En primera instància, en Ferran feu un llarg resum de la trama, tractant de desplegar i fer accessible l’excel·lentment traçada però complexa trama als 12 assistents a la sessió. Centrada en tres famílies del nord de Londres a finals de segle XX, els Jones, els Iqball i els Chalfen, la història es remunta als avantpassats jamaicans i bengalins dels Jones i dels Iqball, respectivament; ens explica el pas d’Archibald Jones i Samad Iqball per la Segona Guerra Mundial i, sobretot, eferveeix en el que acaba essent un xoc intergeneracional entre els fills d’aquests (Irie; Millat i Magid) i els seus progenitors, així com d’aquetes amb la família Chalfen.

Però com ha assenyalat Smith en alguna entrevista, allò que li interessava en escriure la novel·la no era la trama en sí, sinó l’estil amb el qual ho feia. És per aquest motiu que, com trobareu resumit en aquesta ressenya, el llibre atresora diversos mèrits estilístics i ginys d’escriptura que doten la rica trama d’un excels brodat. En aquests fets i d’altres –els quals exposarem a continuació– Otero Vidal centrà la seva intervenció.

Dents blanques

Fotomuntatge: fotografia de l’autora i les edicions castellana i catalana del llibre. [Font: elaboració pròpia].

En primer lloc, la ponent féu una introducció hermeneuta: constatà que les 4 parts són formades per 5 capítols cadascuna, molts dels quals incorpora elements dentífrics en el seu títol; analitzà el mateix nom de la obra –lluny d’una interpretació psicoanalítica, l’autora escull el títol per marcar distància irònica sobre les condicions ètniques: les dents blanques són l’única manera de distingir algú de pell fosca en la nit–; destacà el bon nivell de la traducció catalana d’Ernest Riera –que difereix en alguns aspectes tipogràfics en comparació a la castellana d’Ana María de la Fuente–; i parà atenció a la cita que obre el llibre –«El passat és pròleg»– i a la dedicatòria, on Smith cita entre d’altres a qui serà la seva futura parella, Nicholas Larid, anomenant-lo idiot savant –una identificació amb ressonàncies autistes en el qual ella també s’inclou en la mateixa dedicatòria–.

Otero Vidal també destacà altres aspectes de la novel·la: el seu aire cinematogràfic (no en va just se n’acaba de fer una versió musical per al teatre), apuntà que les vertebracions Orient-Occident no hi semblen pas gratuïtes (la vivència d’Achibald i Samad durant la Segona Guerra Mundial la fa transcórrer a Grècia: recordem que Alexandre El Gran arribà fins a la Índia) i remarcà com l’autora ajuda a singularitzar els personatges a través de la seva biblioteca (en especial quan es mencionen 3 llibres capçalera del feminisme que figuren en la biblioteca de Neena: L’Eunuc Femella de Germaine Greer, Por de volar d’Erica Jong i El segon sexe de Simone de Beauvoir).

Otero Vidal també remarcà la presència de l’homosexualitat en la novel·la a través de les figures de la «Neboda-de-la-vergonya» Neena i del capità Dickinson-Smith i la seva vergonyosa homosexualitat, ocultada però alhora sabuda per tots els subordinats en el batalló que comanda durant la Segona Guerra Mundial –i en el qual hi figuren Archibald i Samad–.

Finalment, la ponent també ens remarcà els referents provinents del món Clàssic amb els quals Smith dialoga: Èdip (quan Samad pensa en treure’s els ulls per no haver de veure els seus crims), laborare et orare (adaptació de l’ora et labora del llatí medieval i lema de l’institut Glenard Oak) o Plaute i l’equívoc (i la relació Millat – Magid).

Assistens Cafè Literari Dents blanques

Captura de l’inici de la sessió. [Font: © Casa Orlandai].

Durant la intervenció de les persones assistents al cafè, es remarcà la capacitat que tenen els escriptors anglesos de fer novel·les-mosaic, la facilitat i brillantor amb què els autors britànics converteixen una complexitat social en una obra literària, mesclant-la eficaçment amb l’humor. En aquest sentit s’evocaren autors com, per exemple, Hanif Kureishi.

El fracàs intergeneracional latent en tota la novel·la, el qüestionament sobre si tot el que explica l’autora és o no veritat i la tortura interior dels personatges foren d’altres temes que també foren comentats al llarg de la sessió.

Per a més informació:

‘Andrea Víctrix’, de Llorenç Villalonga

El passat dimecres 24 d’octubre tinguérem la oportunitat de rebre n’Eloy Fernández Porta presentant-nos Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga, una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga –el narrador– que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal –anomenada ara Club Turista de la Mediterrània o Turclub– l’any 2050.

Fernández Porta, antic estudiant de l’Escola Orlandai, va començar la ponència volent-nos situar en la trama i en la ment del narrador a través de la lectura d’un passatge durant el qual el narrador vol convèncer Andrea Víctrix, la Directora del Plaer de la Mediterrània, dels avantatges de la seva antiga civilització davant la de 2050:

«Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics.»[1]

Andrea Víctrix

Fotocomposició amb una imatge de l’autor i una de les edicions en català de l’obra.

A Andrea Víctrix, Villalonga ens planteja un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. El protagonista, com a bon alter ego de Villalonga, és una persona conservadora que assisteix a la decadència de la seva civilització, i davant la qual se sent estranyat.

Un estranyament davant el qual no ens hem de sorprendre, assenyala Fernández Porta. Si reflexionem sobre altres novel·les de l’autor, com ara Bearn o la Sala de les nines o Mort de dama, la decadència, el món perdut de l’aristocràcia mallorquina, n’és potser el principal tema, juntament amb la contraposició de l’individu davant la massa alienada sense consciència pròpia.

A Andrea Víctrix, Villalonga mostra una preocupació envers el futur en un moment contemporani a l’arribada del turisme de masses a Mallorca; podem suposar, defensa Fernández Porta, que Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, de nourics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia.

Villalonga, així, presenta una societat on «el tirà ha tornat invisible»[2]; «a Turclub s’hi havia de viure i, a més, fruir i passar-s’ho bé, segons les ordenances estatals»[3]. És a dir, presenta una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmacopornogràfic imperatiu dels cossos. Farmacopornogràfic perquè, d’una banda, els habitants es veuen abocats a treballar, endeutar-se i drogar-se, en un cicle del qual sembla que no poden sortir. El “Soma Aldous Huxley” revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida.

De l’altra perquè, com explicarem després més extensament, «l’amor, de tan lliure, s’ha volatilitzat»[4]: aquest només s’entén com a sinònim d’acte sexual. Un acte sexual que pot tenir lloc amb qualsevol persona, sense cap mena de sentiment entremig. Per contra, encara que sembli contraproduent, la binarietat sexual ha passat a ser malvista: en existir una vertadera indústria reproductora, la societat està composada per individus andrògins sense sexualitat concreta; la procreació ja no és permesa. En parlar, es fa ús del gènere neutre i es vesteix també amb roba neutra.

Per acabar amb la descripció del món imaginat l’any 2050, l’estat –comunista– imaginat ha esdevingut la nova família: assistim a la fi de la individualitat i a la promoció de la comunitat. Sota l’eslògan “El Progrés no es pot aturar” i la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia i l’“Hola-Hola” ha esdevingut la beguda oficial, de la qual no se’n pot blasfemar.

Fernández Porta ens explicà que, segons unes notes escrites per l’autor i la correspondència amb Baltasar Porcel que han estat recollides pels seus biògrafs, el període d’escriptura de la novel·la fou de dotze anys (1962-74), sent així també reescrita fins i tot més tard d’haver-se adjudicat el Premi Josep Pla 1973. Ja des dels anys 50 trobem una nota on Villalonga traça «algunas escenas en el año 2000».

A més, recordà Fernández Porta, hem d’adscriure l’escriptura d’Andrea Víctrix dins una moda de l’època, en la qual autors que se’n deien més seriosos –de novel·la històrica o realista– feien una petita excursió en el món de la distopia. Poc a poc, aquesta moda acabà essent oblidada ja que sobretot el realisme s’anà imposant, però avui en dia s’estan recuperant obres com Crucifeminació de Manuel de Pedrolo –a més del sempre present Mecanoscrit del segon origen– o Món mascle, de Terenci Moix. I si dels autors contemporanis n’haguéssim de destacar algun continuador, Fernández Porta opta per assenyalar Héctor López Bofill –ponent dels cafès el passat mes de febrer amb L’acusació de Bandi–, especialment a L’últim evangeli.

D’Andrea Víctrix, una novel·la amb alt contingut polític i discursiu, Fernández Porta n’extreu, almenys, nou profecies que, en major o menor mesura, poden haver-se complert avui en dia:

1- Crisi del model turístic i crisi econòmica, estretament vinculades entre elles.

2- La imatge arraconant les lletres. D’aquesta profecia, en sorgí un interessant debat entre el públic: mentre alguna gent era pessimista i creia que es llegia massa poc –i/o de massa poca qualitat–, d’altra defensava que al revés: a través dels mòbils, internet, etc., s’està llegint més que mai, s’ha democratitzat la lectura.

Pensem de la manera que pensem, però, sembla clar que la cultura de la lectura s’està difonent cada cop més de la mà de la cultura de la imatge. Si bé no hem arribat a extrems de Fahrenheit 451, el llegir com a acte de classe tal com el vivia Villalonga, sembla haver desaparegut –amb totes les coses bones i dolentes que això pot tenir–. Una participant al cafè recomanà visitar l’exposició “Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos” –fins el 10 de febrer de 2019 al Palau Robert de Barcelona–.

3- Treballar per adquirir. Vivim per a treballar o treballem per a viure?

4- La indústria i la tècnica com a religió. No és una presentació del nou iPhone una gran escenografia ritual?

5- Costarà més diners un quilo de carn que un quilo de coure.

6- La Directora del Plaer esdevé Ministra d’Economia. Quina relació hi ha avui en dia entre l’economia i la indústria del plaer? Fernández Porta ens recomanà al respecte l’interessant assaig d’Yves Michaud Ibiza mon amour i recordà com la indústria del porno fou la primera que féu arribar el vídeo a les llars, plantant així una llavor que derivaria en un canvi socioeconòmic posterior: el consum audiovisual dins el propi habitatge.

7- L’existència de fàbriques de procreació.

8- La despoblació del camp simultània al creixement de les ciutats.

9- Ràdios clandestines profetitzant una nova Era de la simplificació. Assistim avui en dia a una crida a l’austeritat i al minimalisme, al decreixement?

Per acabar amb la sessió, Fernández Porta volgué de nou remarcar el pes de l’androgínia en la trama. A través d’un narrador ridículament efeminat, assistim al què per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització: la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca és la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre Homes i Dones. El que per certs moviments LGTBIQ+ suposa una desitjada utopia és, per a ell, un malson.

– – – – – – – – –

Notes:

[1] Villalonga, Ll., Andrea Víctrix. Barcelona: Destino, Col·lecció El Dofí, 1974, p. 139.

[2] Íbid., p. 52.

[3] Íbid., p. 100.

[4] Íbid., p. 28.

Per a més informació:

‘Mestre de disfresses’, de Charles Simic

Després de dos mesos d’aturada tècnica per vacances, el passat dimecres 26 de setembre tingué lloc el primer cafè literari del curs 2018/19. L’obra escollida per a tal ocasió fou Mestre de disfresses, de Charles Simic, traduïda per Marta Pera Cucurell i publicada per Eumo Editorial. En Guim Valls Soler, jove poeta –guanyador del Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016 amb La mà dins la roda i membre del grup d’improvisació poètica Nicomedes Mendes– fou el ponent de la sessió, que comptà amb 8 assistents.

Charles Simic

Charles Simic l’any 2005. [Foto via The Paris Review]

Valls començà la seva ponència fent-nos quatre notes biogràfiques sobre l’autor: nascut a Belgrad (capital de l’antiga Iugoslàvia) l’any 1938, Charles Simic emigrà als Estats Units d’Amèrica l’any 1954, on resideix des d’aleshores. Així doncs, durant la seva infantesa, Simic visqué en primera persona els efectes de la Segona Guerra Mundial, fet vital que, com és de suposar, ha marcat la seva vida i influït en la seva obra. En ser un record d’infantesa, però, la seva mirada sobre aquesta no és polititzada sinó que conté un sentit especial de la tragèdia, que Valls qualificà de tendra. Per tant, encara que la poesia de Simic ens pugui semblar d’entrada social o política, llegir-la com a tal seria un error.

Charles Simic tingué una primera etapa com a artista centrat en la pintura; més endavant, però, canvià el pinzell per la ploma i començà a escriure poesia. Tot i això, la seva faceta de pintor és ben present en la seva obra poètica: alguns dels seus poemes ben bé podrien ser quadres mateixos. És més, fins i tot en alguns, com ara en ‘Els predicadors adverteixen’, el dinamisme mateix del poema, més que pictòric, esdevé cinematogràfic, defensà Valls.

La primeres obres de Simic foren, en un principi, més aviat poètico-experimentals i foren evolucionant poc a poc cap a una poesia més depurada i simplificada. Com explica el mateix autor, ell escriu poesia “perquè la pugui entendre el seu gos”; és a dir, amb la voluntat que tot esdevingui molt clar, fàcil d’entendre

Per posar en context l’autor, Valls ens recordà els dos corrents principals de la poesia nord-americana de la segona meitat del segle XX amb les quals Simic ha conviscut; ara bé Simic és una rara avis i costa, sense una perspectiva temporal necessària, acabar d’ubicar-lo en cap dels dos –si és que això pot arribar a donar-se–. Així doncs, el poeta d’origen iugoslau convisqué, d’una banda, amb la generació beat, que tingué com a gran aportació a la poesia una obertura de ment, una pulsió combativa on l’art desafiava el poder i on es vindicava la llibertat individual. Jack Kerouac i Allen Ginsberg són, segurament, les figures més conegudes d’aquesta generació.

D’altra banda, Simic convisqué també amb l’anomenada Escola de Nova York, amb autors com Frank O’Hara, John Ashbery o Kenneth Koch. Aquest moviment artístic estava més relacionat amb el món plàstic i amb l’art escènic, amb un punt una mica més frívol. Escrivien poesia urbana (no romàntica ni sentimental), que buscava ser moderna a qualsevol preu, jugant amb els registres tant com podien. Amb una perspectiva interdisciplinar, buscaven agafar el carrer i posar-lo dins els llibres.

Així, podríem dir que Simic ha rebut influència d’aquestes dos corrents degut a la seva contemporaneïtat, però com hem avançat, no pot ser ubicat en cap d’aquests. Tot i això, amb els beat Simic hi comparteix un posat més salvatge, una actitud més abrandada; amb l’Escola de Nova York, hi connecta per la seva faceta més pictòrica, la poesia mitjançant imatges. Per acabar amb la introducció a la seva obra, Valls defensà que la poesia de Simic es caracteritza també pels seus motius foscos, per les vides tristes i indigents dels personatges que hi apareixen, com bé poguérem observar a continuació.

Mestre de disfresses

Portada de l’obra.

Entrant ja en Mestre de disfresses, Valls desenvolupà l’anàlisi del poemari a partir de la lectura presencial d’alguns dels poemes. D’acord amb la seva visió, el poemari és dotat d’un recorregut estructuralment ben traçat, repartit en cinc parts: la primera, més de fogueig, de presentació, conté molts personatges i escenes que es desenvolupen en un ambient urbà on el jo no existeix.

En aquesta primera part hi podem trobar poemes com l’homònim al llibre ‘Mestre de disfresses’, el qual remet a la idea de la falsedat de la nostra pròpia realitat, la qual emana sovint una sensació de decorat, no autèntica. Així com també passa en poemes com ‘Els predicadors adverteixen’ o ‘Al saló de bronzejat de l’Adam i l’Evie’, Simic hi evoca l’existència de dos mons contraposats i que s’ignoren entre ells, la misèria dels uns davant la frivolitat i hipocresia dels altres.

En la segona part trobarem un Simic més crític socialment, fent especial èmfasi en la guerra i en la figura dels joves soldats que han anat a combatir-hi, com bé es pot veure a ‘L’absent’ o a ‘El pardal’. En d’altres poemes d’aquesta part, com en ‘Com un corb’, Simic es qüestiona la seva pròpia funció com a poeta o converteix Déu en vulnerable i humà (‘El titellaire’).

La tercera part, esdevé més intimista i, poc a poc, es torna més simbòlica, en una tendència que només farà que créixer fins el final de l’obra. La creença de la falsedat de la nostra realitat, com si d’una altra pel·lícula es tractés, torna a aparèixer a ‘Sessió contínua’ i la ‘Tempesta d’estiu’ fa d’adveniment de l’imminent canvi que el poemari experimentarà: l’escenari s’anirà convertint gradualment en paisatges de camp, deixant enrere la urbanitat i omplint-se més d’ombres, com si poc a poc s’anés fent de nit.

En la quarta part, la poesia deixarà enrere allò que es veu aparentment i avançarem cap a instàncies més metafísiques i filosòfiques, despersonalitzades en un únic poema d’onze fragments, ‘L’invisible’; així, en fragments d’aquest com ara en el primer, Simic ens parla de la poesia com a un misteri, una recerca d’interioritat.

Finalment, la cinquena part consta també d’un únic poema, ‘I vostè qui és?’, que serveix de colofó de l’obra. En ell, hi trobem la confessió final del poeta, una espècie de declaració de principis final on es respon la pregunta retòrica que anteriorment s’havia formulat: qui és ell per poder parlar de tot el que ha parlat? Ell ha canviat de veus, s’ha posat disfresses, però no pot donar cap veritat. Simic es veu a si mateix com un ventríloc del no-res que parla des de l’humor desmitificador i la solitud.

Per a més informació:

Cafès Literaris Tardor 2018

Benvolgudes cafeteres, aquí teniu el programa de les sessions programades de cara la tardor de 2018, aplegats sota el títol ‘Inquietuds, humor i estranyament’:

Aquest darrer trimestre de 2018 celebrarem 4 cafès literaris amb obres que comparteixen crítica social, humor i ironia, així com personatges que no es troben del tot a gust en el món en què viuen. Es tracta de dues novel·les, un recull de poesia i una prosa literària reconvertida en obra de teatre (a la qual també proposarem d’assistir).

Dimecres 26 de setembre. Mestre de disfresses, de Charles Simic. Ponent: Guim Valls. Poeta.

Ens endinsarem en l’univers de Charles Simic, una de les figures més destacables de la poesia nord-americana contemporània. Nascut a Belgrad just abans que esclatés la Segona Guerra Mundial i emigrat als Estats Units el 1954, Simic ha anat bastint des de la seva joventut una obra en què les inquietuds col·lectives són filtrades sàviament a través d’una veu neta i senzilla, capaç de combinar la crítica mordaç i el sentit de l’humor a l’hora de desemmascarar els poders. Els poemes de Mestre de disfresses, un dels seus darrers llibres, en són un exemple magnífic.

Dimecres 24 d’octubre. Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga. Ponent: Eloy Fernández Porta, Doctor en Humanitats per la UPF, autor de En la confidencia i L’art de fer-ne un gra massa (Editorial Anagrama).

Més conegut per Bearn o La sala de les nines o Mort de dama, Llorenç Villalonga va escriure també una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga (el narrador) que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal (anomenada ara Turclub) l’any 2050. L’androgínia, el paper preponderant de la tecnologia en la societat, l’eterna joventut dels seus habitants i la relació ambivalent d’aquests amb el sexe i l’afecte centren l’interès del narrador.

Dimecres 28 de novembre. Dents blanques, Zadie Smith. Ponent: a confirmar.

Nascuda el 1975, Zadie Smith és una escriptora precoç. Dents blanques (2000) fou la seva primera novel·la, que les editorials es disputaven quan ella encara no havia acabat la carrera. S’hi explica la història de tres famílies, una índia, una blanca i una mestissa, que viuen en un petit barri al nord de Londres on l’extremisme de tota mena és a l’ordre del dia i els dilemes de les generacions prèvies es repeteixen obsessivament en el present.

Dimecres 12 de desembre. La ‘niña gorda’, de Santiago Rusiñol. Ponents: Margarida Casacuberta, professora de filologia catalana a la UdG i experta en Rusiñol i Joan Ferrús, humorista i subdirector de la revista El Jueves.

Santiago Rusiñol, un dels capdavanters del Modernisme català, complementà la seva faceta de pintor amb la de l’escriptor, la qual desenvolupà amb un deix sempre satíric i amb ànim de denúncia social. Coincidint amb la seva adaptació teatral al Teatre Nacional de Catalunya, llegirem La ‘niña gorda’ com a proposta a la vegada literària i humorística. Una història, tan trista com divertida, d’una noia grassa del barri de Gràcia forçada a ser objecte de circ.

Us hi esperem!

 

Lectures recomanades per a l’estiu

Benvolgudes cafeteres, ara que encarem l’agost, el mes de vacances per excel·lència, des dels Cafès Literaris us fem arribar 10 propostes de lectures d’estiu:

Ficció / No-ficció literaturitzada:

Assaig:

‘Les closes’, de Maria Àngels Anglada

El dimecres 27 de juny tingué lloc el darrer cafè literari del curs, que comptà amb la presència de 17 assistents. Susanna Rafart i Corominas, poeta i autora de prosa de ficció i assaig, vingué a parlar de l’obra de Maria Àngels Anglada i, més concretament, de la seva primera novel·la, Les Closes. Començada l’any 1974, meresqué el Premi Josep Pla de 1978 i és la primera entrega d’una trilogia que homenatja el paisatge proper i que és completada per No em dic Laura (1981) i L’agent del rei (1991).

Nascuda a la plana de Vic però estretament vinculada a la plana de l’Empordà, la presència dels elements naturals en la narrativa d’Anglada, ja poètica de per si, demostra la importància que l’autora dóna al paisatge. Susanna Rafart, conscient d’aquesta característica, apropà Les Closes als assistents de l’acte fent-la dialogar amb l’obra poètica de l’autora i proposant una lectura presencial de fragments del llibre que així ho il·lustressin.

Les closes

Fotocomposició amb l’autora i la darrera edició de ‘Les Closes’, publicada per L’Avenç (2018)

Maria Àngels Anglada tan sols havia escrit en poesia fins al moment de confegir Les Closes. El canvi de registre tingué un clar motiu: en conèixer la història d’una avantpassada del seu marit, l’autora sentí la necessitat d’escriure-la i veié que la prosa s’adequaria millor al seu projecte. Dolors Batlle (Dolors Canals a la novel·la) havia estat acusada de l’assassinat del seu marit, Tomàs Moragues, l’any 1866 a la casa familiar, Les Closes, al municipi de Vilacolum (Vilasirvent, en la novel·la).

L’exercici que duu a terme Anglada és el de tractar de reconstruir la història de l’ascendent del seu marit, «l’ombra darrere el nom» que és Dolors Canals, tot intentant descobrir la veritat i fent que sigui el temps el qui articuli la memòria: una de les altres característiques comunes en l’obra angladiana. Així, l’autora confegeix una mena de nissaga familiar on, darrere la història d’un personatge, podrem trobar el bategar de la història, un petit retrat del moment.

Les closes Destino

Primera edició del llibre. [Foto via Els orfes del Senyor Boix].

La recerca d’aquesta veritat, seguint la tesi de Rafart, té lloc a través de dos girs, un de formal i un altre de caire més estilístic. En primer lloc, la multiplicitat de les veus narratives i la seva diferent procedència i forma d’expressió. Cada capítol ens apropa a Dolors Canals d’una manera distinta: a través dels testimonis orals d’una criada i de la seva àvia, mitjançant documents jurídics i cartes que troba a la casa familiar, servint-se d’articles de diari de l’època o, més lliurement, duent a terme una reconstrucció literària dels fets. La biografia i trajectòria vital de Dolors Canals quedaran, doncs, traçats gràcies a un calidoscopi que ajudarà el lector a conèixer-ne tot l’aspectre.

En segona instància, fent d’un paisatge, un mite. Recuperar la història de Dolors Canals no pot tenir lloc, al parer d’Anglada, sense reivindicar l’espai on els fets han passat. En un moment en el qual l’Empordà es començava a veure amenaçat per la creixent urbanització (especialment degut al turisme), l’autora va voler dotar d’un pes, d’un teixit de memòria, un paisatge qualsevol. Narrant la història tot humanitzant el paisatge en el qual es desenvolupa, Anglada busca crear un llegat: posar en valor i vetllar pel manteniment de l’escenari de la novel·la. Un paisatge qualsevol que, com tots els racons viscuts, té la seva pròpia història i es veu amenaçat si no es mitifica. Un paisatge que és ètic i cohesionador, que explica també una història, una cultura i una llengua compartides i que, com passa en totes les seves obres, respon a un compromís amb la memòria històrica i a la consciència de la responsabilitat cívica que té com a narradora.

6.Closes_1280x960

Instantània del paisatge evocat a ‘Les Closes’. [Foto via Espais escrits – Mapa literari català].

No voldríem acabar la breu ressenya de la ponència sense fer menció d’altres trets importants de Les Closes. Per exemple, Rafart posà en valor el paper protagonista de les dones en l’obra: no només el paper de Dolors Canals com a dona forta sinó també les dones com a testimonis i parts importants d’històries que (desgraciadament en la majoria de casos) acaben essent escrites pels homes. Recuperar la història de Dolors Canals i atendre als testimonis de les seves serventa i néta és fer justícia i recuperar la veritat enterrada abans que es perdi per sempre.

El mar, i més concretament el Mediterrani, és un dels altres escenaris recorrents en l’obra angladiana i, si bé no és directament present a Les Closes, en aquesta obra sí que hi besllum una filiació a aquest. Les obres d’Anglada, fortament influenciades pels models clàssics i per l’italià, construeixen un pont de cultura mediterrània on, per exemple, els paisatges que hi són descrits (siguin a la vora del mar que siguin) són compartits. L’autora es lliga així a una tradició que tenyeix Catalunya: l’ús i la porositat del llenguatge emprat en els seus textos confirmen i conformen la mitificació d’un espai i una història, a priori, qualsevols.

Anglada creia que escriure és veure com la història s’esmuny; cal remenar per retrobar-la.

 

Per a més informació:

– ‘Elogi de Maria Àngels Anglada’, la Lliçó inaugural curs 1999-2000 Universitat de Girona a càrrec de Valentí Puig.

– La biografia i altres recursos a Escriptors.cat i a la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada.

Ruta literària pel paisatge de Les Closes, Espais Escrits – Mapa Literari Català.