‘Si aquest carrer fos meu’, d’Stefanie Kremser

El dimecres 25 de novembre ens va visitar, virtualment, n’Stefanie Kremser per parlar de la seva última obra: Si aquest carrer fos meu. El llibre, protagonista de la darrera sessió del cicle «Errar», és una crònica o narració autobiogràfica on l’autora reflexiona sobre la identitat. Estructurada en tres parts –la primera i la tercera anomenades «Arribada» i la segona «Comiat»–, l’obra consta d’un total de divuit capítols que recorren les experiències i reflexions que l’autora ha desenvolupat després d’haver viscut en diferents continents, països i ciutats, sumant un total superior a les –ja remarcables– vint-i-dues adreces que s’esmenten al llibre.

Aquesta memoir –aquest «intent de fer encaixar les meves diverses vides en una de sola [que] no depenia de la cronologia, sinó de la dramatúrgia, de la interacció entre l’espai i el temps» (p. 19)– es desenvolupa en dos nivells diferents. D’una banda, traça un recorregut individual a través d’experiències anecdòtiques o simptomàtiques a nivell històric i/o social i de creixement personal; de l’altra, fa un exercici de reflexió des d’una perspectiva comunitària: fa ús de la retrospectiva històrica i es qüestiona conceptes relacionats amb l’emigració, les fronteres o les identitats. Tot, embolcallat d’un to reflexiu que, en alguns moments de l’obra, acaba agafant un aire gairebé detectivesc.

Ara bé, si hem de trobar un denominador comú que acompanyi totes les històries explicades al llibre, aquest és l’amor. No un amor ensucrat o romàntic, sinó l’amor envers la família, envers ella mateixa i envers els llocs on ha viscut: lluny de caure en el gest fàcil de queixa envers tot allò més proper, Kremser fa un exercici de comprensió dels fets i esdeveniments relacionats amb la identitat que més l’han marcat. I, cal remarcar-ho, mitjançant una franquesa gens artificial.

A més, l’ambientació de les històries és clau a l’hora de contar-les i de situar-hi el lector: tot evocant colors i olors, fent-hi aparèixer la vegetació o les condicions climatològiques i inserint dibuixos al començament de cada capítol, l’autora imprimeix un substrat que fa que la història es mostri com a viscuda, la fa créixer més enllà de la cronologia i de l’anècdota de l’esdeveniment.

Amb tot, podríem convenir que la idea central del llibre és que la vida de cadascú és continguda dins d’una caixa forta de qui ningú més en sap la combinació. Tal com reflexiona l’autora en rebre misteriosament una postal –enviada més de vint anys abans–, «hi ha moltes històries que viuen dels seus secrets i que, encara que no es resolguin […] obren nous camins» (p. 22). Reivindicant el «dret a explicar una història» (p. 40), Kremser teixeix una memoir partint de la base que «la memòria no és lineal. [El sentit dels llocs i les adreces] només es revela quan interactuen les unes amb les altres» (p. 55).

Steffi

Stefanie Kremser.

Després d’una introducció similar a aquesta a càrrec d’en Ferran, la sessió va prosseguir amb una conversa amb l’autora, començant per les referències al títol: anomenat Das Buch der Adressen –’El llibre de les adreces’– el títol en català i castellà no és una traducció literal perquè, en aquesta segona llengua, no acabava de funcionar. Amb tot, la tria de Si aquest carrer fos meu no és faltada de significat, ja que fa referència a una cançó que Kremser cantava a la seva infantesa: Se Essa Rua Fosse Minha.

Començant per una de les aproximacions a la identitat presents al llibre, es va preguntar a l’autora per la idea de la intercanviabilitat i del tenir –o no– vides semblants a les de les altres persones. «La vida està feta de casualitats i coincidències i petits canvis de rumb que acaben generant diferents “què hauria passat si…”», va dir Kremser. Lluny de plànyer-se’n, però, ella ha afrontat tots aquests canvis «volent-m’hi adaptar, essent una ‘esponja cultural’, una persona de personalitats múltiples». Si bé durant algun temps aquesta condició li va provocar una sensació de no tenir una identitat clara, amb el temps ha anat entenent que la seva identitat és no tenir-ne una de fixa: treient un rèdit positiu de la possibilitat de tenir una vida calidoscòpica.

Una de les concrecions d’aquesta identitat múltiple és la llengua. Kremser escriu en alemany però pensa en brasiler, català o castellà: una condició poliglota que experimenta i desenvolupa a través de l’aprenentatge oral. Conversant amb tots nosaltres en català, l’autora va especificar que tot i ja saber castellà anteriorment, no es va arribar a plantejar no aprendre la llengua catalana –també d’acord amb la seva trajectòria–: si les circumstàncies li ho haguessin permès –entre elles, que aquest comportament no fos vist com a «invasor»–, a Bolívia també hi hagués volgut aprendre quítxua.

Kremser també va voler remarcar que és conscient de la seva situació d’emigrant privilegiada: tant a nivell social com en tant que seguidora d’una tradició d’emigració. Una tradició a nivell familiar –poca gent a la pròpia família pot afirmar ser d’un lloc: a la seva família materna tothom prové d’una regió alemanya diferent, i la paterna està escampada per Bolívia, Brasil, Argentina, Alemanya i Espanya– però també a nivell social: sobretot al Brasil, quan formava part d’una comunitat d’emigrants alemanys que, al mateix temps, formava part de la comunitat de tots els emigrants –que conformaven la classe mitjana i mitjana alta brasilera–. 

Això la duu a pensar «que cada emigració, cada pas d’un lloc a un altre, és diferent: els comiats i les arribades ens marquen de manera diferent segons les eines de les que gaudim per afrontar-les i segons els lligams que has de tallar en marxar». En tot cas, ella sempre s’ha pres el fet migratori amb ulls optimistes: amb ganes d’aprendre i de sorprendre’s.

Unes ganes que li han permès acabar trobant, per motius diferents, un propi paisatge –«tan necessari com tenir una cambra pròpia»–, conformat en especial per les ciutats de Munic, São Paulo, Nova York i Barcelona. Mentre la ciutat brasilera i l’alemanya són especials per ella per unes connotacions que tenen més a veure amb el creixement personal, de Nova York la va fascinar la familiaritat enganyosa i el fet d’encaixar-hi en tant que estrangera, i de la capital catalana en va lloar la qualitat de vida: menjar, gent i cultura.

Una de les coses que més li ha costat de viure en llocs tan diferents, va admetre, és aprendre els diferents codis que regeixen a cada lloc. Fer conviure aquests valors li ha aportat confusió però també aprendre a improvisar i a fiar-se de la intuïció. I aquesta mateixa lògica va intentar aplicar al llibre: enlloc de fer una reconstrucció cronològica o una autobiografia on s’expliqués tot, el que ella va tractar de fer és explicar-se la construcció de la pròpia identitat tornant a visitar els llocs on havia viscut.

Unes visites que, com queda palès al llarg del llibre, han estat precedides –i acompanyades– per uns silencis familiars, destructius i destructors, que han ocupat molt d’espai –l’anomenat elefant a la sala–. En aquest sentit, va apuntar Kremser, ‘el silenci’ no és el mateix que ‘el secret’: el secret ajuda a tirar endavant i és, en part necessari com a llavor per la imaginació. El silenci té més a veure amb el callar resignat, que pot ofegar. I el llibre va suposar, en part, poder fer que la seva pròpia història li parlés. Poder parlar dels draps bruts tot preguntant-se què vol dir «brut».

E6E3BA74-DF38-46B8-ACB0-9CD30E3FF335

Edició catalana del llibre.

A partir d’aquest moment el públic, conformat per vint-i-dues persones, va prendre la paraula per plantejar una sèrie de qüestions de caire biogràfic a l’autora. Preguntada per quin és el lloc d’on més se sent, Kremser va respondre que no té una identitat prou clara –«explicar-se és una bola»– com per respondre amb total convicció, però que li agrada dir que és paulista –de São Paulo– per tot el que això implica: d’una ciutat d’emigrants.

Des del públic també es va voler saber què creu que uneix les quatre ciutats abans esmentades i que tant l’han marcada. Kremser va respondre que segurament el fet que siguin cosmopolites i centres culturals, llocs que es caracteritzen per la creativitat, el moviment i l’aparició de coses noves. Una dinàmica que ella ha vist decréixer al centre de Barcelona –on resideix– degut a la pandèmia però, també, fruit del desarrelament que el model econòmic turístic suposa.

En una de les darreres intervencions Kremser va comentar que l’impuls per explicar històries –a través de la ficció, de la memoir o dels documentals– li ve de l’àvia boliviana: unes històries que tenien molt de realisme màgic. Les ganes d’explicar la història que aquest llibre conté eren latents; en rebre la postal esmentada anteriorment, l’autora va entendre que aquest era l’inici de la ‘història-trencaclosques’ que sentia la necessitat d’explicar.

En la darrera pregunta de la sessió es va demanar a l’autora en quin gènere ubica l’obra. «En el memoir –seguint el terme anglosaxó: ni autobiografia ni autoficció–: parlar d’un tema extern a partir d’experiències pròpies», va comentar. «Un gènere on, curiosament, la gran majoria de persones que hi excel·leixen són dones» i que, al seu parer, té una mestra indiscutible: Vivian Gornick. Des del públic es va apuntar que Una altra vida, encara, de Theodor Kallifatides, podria arribar a considerar-se una obra de gènere anàleg.

‘La pell de la frontera’, de Francesc Serés

El passat dimecres 28 d’octubre va tenir lloc de forma telemàtica la sessió sobre La pell de la frontera, de Francesc Serés, emmarcada dins el cicle «Errar». Les dinou persones assistents a l’acte conversaren amb l’autor sobre l’obra i la realitat social que hi conté. Abans de fer-ho, però, en Ferran va fer un breu resum formal de l’obra, que reproduirem esquemàticament a continuació.

La pell de la frontera és un compendi de catorze relats escrits entre 2002 i 2014 que ens parlen de Saidí, de la Franja de Ponent, del Segrià –del país– a través de les seves persones. Narrats en primera persona amb un to i un segell personal, reflexiu i emocional, Serés aconsegueix evitar la pàtina periodística per convertir l’obra en literatura testimonial.

El testimoni que recull l’autor és el conflicte entre dues comunitats: la tradicional o autòctona i la dels nouvinguts –una comunitat que és, en realitat, moltes: només és comunitat en tant que allò altre–. El conflicte que té lloc a la Franja de Ponent, una terra tradicionalment d’emigració que canvia paulatinament degut a l’arribada d’estrangers: temporers que s’hi estableixen per treballar a la temporada de la collita de fruita. 

Així, aquest és el testimoni d’una terra que veu com es perd el pes de la tradició; on qui n’és originari però n’ha marxat ja no se sent com a tal. Una terra que ha d’afrontar sense massa recursos el món globalitzat: l’arribada de nouvinguts, les disfuncionalitats provocades pel mercat –agrícola i immobiliari– i les pròpies crisis estructurals del sistema. Un retrat de la caiguda de les xarxes de seguretat social abans que aquesta caiguda s’estengués als altres territoris del país.

L’obra avança mitjançant el testimoni de les converses que l’autor manté amb els habitants de la Franja, amb si mateix i amb els records propis i familiars al mateix temps que traça un retrat cru –i, a vegades, desesperançador– de la nostra societat. Amb un estil molt treballat, Serés aconsegueix fugir de tons que podrien resultar paternalistes o de pornografia humanitària i ens parla de la nostàlgia d’un Saidí i d’una Franja desapareguts: no des de la sublimació estètica d’aquests –convertits en un producte de mercat– sinó tot fent-se càrrec dels anhels dels que hi viuen, dels que hi han viscut i dels que n’han marxat: la comunitat –canviant– de treballadors.

la-pell-de-la-frontera

Un cop fet el resum i per encetar la conversa amb Serés, se li va preguntar a l’autor si, com podia interpretar-se dels tres epígrafs de l’obra, aquest era «un deute amb el seu vell poble que va sentir la necessitat d’escriure». Més aviat, va puntualitzar l’autor, «es tracta de gestionar el passat i les històries que expliquen la configuració dels meus propis records». 

És més, l’obra és també un trencament amb el món amb què es va trobar a Barcelona quan s’hi va traslladar a estudiar Belles Arts: enfront la ciutat cosmopolita on s’hi viu molt bé, la vida de Saidí –el treball al camp, la falta de vacances, la convivència amb immigrants– era una realitat quotidiana molt diferent a la de Barcelona. Una distància tan gran que feia que molts cops s’acabés sentint més proper als jornalers estrangers del camp que als seus companys universitaris.

És en constatar que no hi havia explicacions d’aquest món que Serés comença a voler-la explicar. Però el procés no fou fàcil: en gran part, per la falta de tradició literària existent al nostre país –tant Candel com la tradició estatunidenca no acabaven de ser ben bé el que buscava– però, també, perquè no sabia ben bé per on començar: no hi havia imatges icòniques –les pasteres foren més tard i no volien ser acceptades per l’opinió pública– i no volia caure en tons transcendentalistes. «Però l’elefant seguia essent al passadís: era la meva història i l’havia d’explicar». I, després d’anys de reescriptures, l’obra va acabar sortint, i no en tant que deute sinó en tant que necessitat d’explicar «què va passar» davant la falta de dades i d’historiografia sobre el tema.

Així mateix, va puntualitzar l’autor, La pell de la frontera té el mateix motor que La matèria primera (2007) –on es preguntava si podíem anomenar classe mitjana a alguna cosa–: «parlar amb la gent del carrer i dir-li: “Explica’m coses interessants”». Conversant amb ells, fingint, actuant –fins i tot, mentint benevolentment o mantenint-se en l’ambigüitat– la gent li acabava explicant informació molt més valuosa del que podria aportar qualsevol crònica econòmica.

En aquest sentit, va voler puntualitzar l’autor, en recopilar informació per a La pell de la frontera va notar que no era tant un sentiment de desplaçament el que feia parlar els seus interlocutors: era més aviat el fet de sentir-se escoltats, que algú els fes cas i els donés el seu temps –«l’única cosa que és realment nostra, a part de la pròpia salut»–, sense presses. Explicant les històries resultants –sense voluntat d’humiliar o de només buscar històries boniques, fugint de la pornografia de la desesperació–, Serés va tractar d’enfocar l’obra com la història d’un fracàs humà amb moltes històries individuals per explicar.

Arribats a aquest punt, es van fer una sèrie d’aportacions des del públic. En la primera es va comentar, des d’una perspectiva existencialista, l’expertesa de Serés a l’hora de retratar els temors dels altres i la seva capacitat per crear transaccions entre les vivències dels altres i les pròpies reflexions –superant l’estranyesa amb proximitat emocional–: «pots no entendre-ho ni saber-ho tot, tot i ser allà».

Serés va respondre que la transacció entre el jo i els altres és el tema que sempre l’ha ocupat: «passen tantes coses a tres metres d’on un hi viu que no necessito buscar històries transcendents o transcendentals, ja hi són. Qualsevol realitat és interessant i important: el repte és trobar la forma per fer-la perdurar i escriure-la a l’ara i aquí».

francesc-seres

En resposta a una altra intervenció, en la qual es va lloar el relat de l’aula d’acollida i es va comparar l’obra de l’autor amb el pensament d’Erri de Lucaque no desapareguin les deixalles–, Serés va explicar que per ell el relat de l’escola tenia molt de sentit: lluitar contra els propis fantasmes tractant d’evitar el determinisme que els fills d’immigrants acabessin a la fàbrica, sense poder arribar a tenir accés a una educació superior.

A més, l’autor va citar Erri de Luca a l’hora de parlar de cicatrius i de les coses que no s’han d’oblidar: «guardar la memòria de tot això és política». Perquè si no ho recordem, es perd la distància crítica quan, mentre se segueixen fent actes de neteja de consciència col·lectiva com ara el Fòrum de les Cultures de Barcelona (2004) o la campanya Refugees Welcome, se segueix aixecant la tanca de Melilla.

Seguint aquesta línia, l’autor va defensar que explicar la realitat és dur perquè la realitat n’és, de dura. I precisament aquesta és una de les altres idees del llibre: s’ha acabat la concepció que tot anava bé perquè tot i tothom hi estava. Ens n’hem adonat que, més aviat, aquí hi estàvem a costa d’altres: ara hem tocat realitat. Així, tot dialogant amb la intervenció d’òptica existencialista, Serés va defensar que el seu apropament és més aviat humanista: «qui és el meu semblant –el meu germà– si és una casualitat que hàgim nascut aquí i no a l’altra banda del Mediterrani?». Tot forma part d’un conflicte del qual no podem queixar-nos a ningú que no s’acabi però, no per aquest motiu, s’ha de deixar de mostrar i d’escriure sobre ell.

En una altra de les intervencions del públic es va comentar la sensació de misèria moral que pot deixar la lectura del llibre si no es coneixia anteriorment la realitat exposada. Serés va respondre-hi dient que, entre d’altres motius, a aquesta sensació hi contribueix el fet que aquest tipus de temes no siguin molt presents en la literatura catalana contemporània. I no ho són perquè, d’una banda, l’envergadura d’aquesta és petita i s’ocupa sovint de les pròpies misèries i, de l’altra, perquè estèticament és difícil de confegir –la forma és clau a l’hora d’aportar i explicar allò no explicat–.

Ara bé, va voler remarcar, en parlar dels nouvinguts «jo no els explico a ells, sinó l’efecte que ells produeixen en nosaltres: ells ja s’explicaran a si mateixos; els seus fills explicaran com van viure la realitat els seus pares, creant-ne una de nova –que ja estarà bé que no coincideixi amb la nostra–». Així, va dir l’autor, el seu objectiu era fer una aportació al debat públic tractant d’anar més enllà de reforçar discursos preexistents.

És en aquesta línia que Serés va oposar-se a les tendències que enfoquen els conflictes socials de casa nostra des d’una perspectiva angloamericana. Més concretament i per posar un exemple, l’autor va criticar que enlloc de generar discursos antiracistes propis –basant-se en casos propers–, una part de la societat estigui més pendent o necessiti del moviment Black Lives Matter estatunidenc per reaccionar contra el racisme.

Una preeminència cultural angloamericana que també es veu reflectida al segon relat del llibre quan, en una trobada en una residència d’escriptors entre diferents agents del món editorial, es posa en dubte que totes les cultures siguin igual de rellevants i que sigui necessari que s’escoltin per igual les seves històries: «cada comunitat té dret a unes històries que creïn el seu relat de comunitat», va defensar Serés. Un dret que la comunitat catalana ha vist sovint anorreat o ridiculitzat, començant per la pròpia experiència de l’autor i la seva descoberta tardana –setze anys– de la cultura catalana degut a la falta d’ensenyament del català a les escoles de la Franja de Ponent.

Ara bé, va remarcar Serés, també cal tenir en compte que de cultures minoritzades n’hi ha moltes i que la situació catalana té punts de similitud amb molts d’altres casos. Per tant, més enllà de brandar una lluita justa, «necessitem una gamma àmplia de relats per poder-nos-ho explicar»: defensar una narrativa que té la mateixa dignitat de ser i d’existir que les altres. Així, sense defugir els conflictes, cal assenyalar la pobresa que la cultura dominant sovint conté i comporta; però també cal llegir i comprar relats alternatius: estar menys atents a la repetició dels mateixos tòpics i llegir altres literatures que actuen de contrapoder –literatura russa o africana, en el cas de Serés–.

Encarant ja la recta final de la sessió, la conversa es mantingué fluïda: es va comentar la dificultat que la gent del territori té perquè s’entenguin les seves problemàtiques a Barcelona; es va interrogar l’autor per la seva tria de la carrera de Belles Arts –«em va interessar més tenir una experiència que no pas aprendre un ofici»–; es va comentar el fet que a l’obra hi surtin tan poques dones, circumstància que l’autor va explicar que es dona per dos condicionants: d’una banda pel tipus de tasques al camp i, de l’altra, perquè per la pròpia confecció comunitària hi havia uns espais en els que ell, com a home, no hi podia entrar –«i és millor que la seva perspectiva l’expliqui una dona mateix», va afegir–.

En una altra intervenció, i després que se li alabés el to antropològic i etnogràfic de l’obra –«si no queden fotografies d’un lloc i un espai, sembla que no hagin existit», es va dir–, Serés va parlar de la complexitat que suposa incorporar tota la bibliografia que un lloc ha generat, recollir tots els autors que n’han parlat abans. En aquest sentit, l’autor va destacar com de fàcil és adonar-se que un espai no té consciència històrica i de patrimoni: un risc que les ciutats estan començant a experimentar degut a la creixent homogeneïtzació mundial –un fet que literàriament les aboca a la pèrdua de protagonisme literari degut a la seva reducció de significats–.

Per tots aquests motius, tal com Serés va defensar al principi de la sessió, La pell de la frontera no serà caduca segons el temps que faci que va ser publicada (2014), sinó per si el seu contingut deixa d’interpel·lar la contemporaneïtat dels lectors. Una contemporaneïtat del contingut que, a dia d’avui, segueix intacta.