Cicle Tardor 2021: «Tres biografies»

Si bé és fàcil discernir quines obres pertanyen al gènere biogràfic, aquesta simplicitat genèrica és només aparent: els autors d’una biografia han de ser capaços de dominar la seva naturalesa multidisciplinar. Així mateix, a més de ser atractiu literàriament parlant, el text ha de justificar la necessitat de ressenyar la vida de la persona biografiada –i/o la importància que aquesta té per explicar el seu context històric–; no ha de caure en l’hagiografia; ha de recollir totes les arestes i complexitats del personatge.

*Aquest cicle està organitzat conjuntament amb la revista L’Avenç.

Dimecres 27 d’octubre: Limónov, d’Emmanuel Carrère (Editorial Anagrama). Ponent: a confirmar.

«Limónov no és un personatge de ficció. És real i jo el conec», adverteix l’autor, recent guanyador del Premi Princesa d’Astúries de les Lletres. Aquesta novel·la biogràfica o biografia novel·lada reconstrueix la vida d’un personatge real que sembla sorgit de la ficció: un personatge desmesurat i estrafolari, amb una peripècia vital gairebé inversemblant, que permet a Carrère traçar un contundent retrat de la Rússia dels últims cinquanta anys i, al mateix temps, aventurar-se en una indagació enlluernadora sobre les paradoxes de la condició humana

Dimecres 24 de novembre: Vida de Samuel Johnson, de James Boswell (Acantilado / Espasa). Ponent: John Stone, Doctor en Literatura Anglesa i Serra Hunter Fellow a la UB. 

Considerada unànimement la biografia més aconseguida que s’ha escrit mai, Boswell presenta la figura de Samuel Johnson a través dels propis records i d’un minuciós treball de recopilació de testimonis. Gràcies a una prodigiosa combinació d’afecte, respecte, destresa i rigor, Boswell va aconseguir donar vida al personatge retratat perquè transcendís la seva existència temporal i propagués el seu influx durant segles.

Dimecres 22 de desembre: Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam (Quaderns Crema / Acantilado). Ponent: Xènia Dyakonova, poeta, traductora i crítica literària.

Després d’haver estat detingut per primer cop el 1934, el poeta Óssip Mandelstam va estar-se a l’exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació. La mort li va arribar el 1938, en un camp de trànsit cap a Sibèria. La seva vídua va aconseguir escapar-ne i escriure aquest relat, un dels més commovedors del segle XX, en què, amb un detall extraordinari, explica les tràgiques vivències del seu marit i els seus companys de generació. Una bella història d’amor i una interrogació sobre el significat del que és específicament humà, escrita amb una brillantor literària excepcional. 

‘Un verdor terrible’, de Benjamín Labatut

Visualitzeu el vídeo de la sessió:

Escolteu l’àudio de la sessió:


Resum sessió:

Dimecres 16 de juny vam fer la primera col·laoració entre els Cafès literaris i els Cafès científics. De la sessió en vam dir «Un cafè amb llibre». El llibre triat va ser Un verdor terrible, de Benjamín Labatut (Editorial Anagrama).

Mitjançant un excel·lent exercici de no-ficció literària, Benjamín Labatut entrellaça descobriments científics reals amb els aspectes humans que hi van intervenir. Entre ells, el del descobriment del blau de Prússia al segle XVI i els processos que van dur a trobar el gas Zyklon B –substància que va acabar essent utilitzada als camps d’extermini–. A més d’altres històries relacionades amb el món de les matemàtiques, també explora com va sorgir el debat entre determinisme i indeterminisme: «juga Déu als daus?»

Participants sessió:

Ferran Muñoz Jofre, dirigeix Els Cafès Literaris de la Casa Orlandai. Presenta els aspectes més literaris del llibre.
Cristina Junyent, dirigeix els Cafès Científics de la Casa Orlandai. Presenta el que el llibre suggereix en el camp de la ciència. [arxiu presentació]
Frederic Udina, professor d’estadística al Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. [arxiu presentació]

Aspectes literaris del llibre:

Ferran Muñoz Jofre va explicar-nos les característiques literàries del llibre. Un verdor terrible consta de poc més de 200 pàgines, dividides en quatre capítols i un epíleg. En els primers, resseguim alguns dels descobriments –¿o deliris?– científics més importants del segle XX a través de la literaturització de les biografies de les persones que les van descobrir. Al seu torn, en el darrer se’ns explica –també de forma literaturitzada– perquè l’autor va decidir escriure el llibre.

Encara que alguns crítics o la mateixa contra del llibre el qualifiquin d’inclassificable –ja que no acaba de poder-se vincular a cap gènere literari– no ens hauria d’interessar tant «què és» el llibre, sinó quines són les reflexions de les quals l’autor ens vol fer partícips. Proposant-nos un joc en el qual no puguem discernir entre realitat i ficció –ell sí que sembla voler «jugar als daus» amb nosaltres–, Labatut aconsegueix no només fer-nos aquestes reflexions sinó també atorgar als descobriments el paper i el pes que mereixen.

Si bé és cert que en alguns moments hiperbolitza en excés les anècdotes biogràfiques –i així participa involuntàriament de l’estigmatització de la ciència com a disciplina limítrof amb la bogeria–, tant les seves reflexions morals i ètiques sobre el progrés científic com la seva innegable qualitat literària –dialoga, entre d’altres, amb Walter Benjamin o W. G. Sebald– fan d’aquesta obra una lectura captivadora.

Amb tot, l’autor aconsegueix el seu propòsit inicial: d’una banda, fer-nos entendre que hi ha coses que mai podrem entendre del tot, que sempre hi haurà fets i esdeveniments que excedeixin el nostre coneixement –que converteixin el món en «inimaginable»–; i, d’una altra, que no sempre tot el que veiem segueix existint si no hi som nosaltres per mesurar-ho.

Allò que el llibre suggereix en el camp de la ciència:

Cristina Junyent va explicar com a lectora què li havia suggerit el llibre.

En primer lloc, les associacions la van dur a pensar en el llibre El efecto carambola, de James Burke, traduït per Dolors Udina –encara que no ho digui així en el llibre–, i publicat el 1998 per Editorial Planeta.

Una altra associació va ser amb altres efectes, no tan deliberadament cruels, però també crucials en la història de diversos territoris. A Canàries, l’orxella (Rochella tinctoria) va ser un líquen que creix a penya-segats, el que va provocar la seva conquesta i colonització pels europeus –per cert: als penya-segats de Montjuïc, a Barcelona, també hi creixia–. Més tard, la cotxinilla (Coccinella tinctoria) va produir un altre colorant carmí. I a la regió de Toulouse, l’herba pastel va ser la que va fer prosperar la regió, pel blau gendarme.

D’una altra banda, l’entrevista relatada entre Niels Bohr (1885-1962) i Werner Heisenberg (1901-1976) a la capital danesa, va inspirar l’obra de teatre Copenhaguen (1998) de Michael Frayn –interpretada per Emilio Gutiérrez Caba, Carlos Hipólito i Malena Gutíerrez a Madrid el febrer de 2020; i per la companyia Teatre de la Incertesa a Barcelona (companyia que també ha representat l’obra QED, sobre un altre físic teòric, Richard Feynman (1918-1988))–. A Copenhaguen es planteja la pregunta: té un científic el dret moral de fabricar la bomba atòmica?

Revisió de les evocacions suggerides pel llibre:

Frederic Udina va fer una revisió de les evocacions que li havia suggerit el llibre de Labatut. En primer lloc, la història de la inhumanitat, per dir-ho així. Però també li va suscitar una colla de preguntes, algunes de les quals l’hi són recurrents al llarg de la seva vida, i que en la sessió d’avui li hem permés de reflexionar:

  • Per a què fem ciència? Per a què la literatura?
  • Què explica millor el món i la vida, la literatura o la ficció? La ciència o la poesia?
  • Quina relació tenen les matemàtiques amb la realitat?
  • Les matemàtiques són d’aquest món, o són d’un altre món?
  • Els conceptes matemàtics, són invents o són descobriments?
  • Són gent estranya els científics? I les persones que es dediquen a les matemàtiques?

Frederic Udina va assenylar que aquestes preguntes ens duen a una frase de Mireille Gansel sobre Laurent Schwartz (1915-2002), en el seu llibre Traduir com transhumar (2012), traduït per Dolors Udina: «Ell sabia que la poesia, com les matemàtiques, viu i forma part del llenguatge universal de la intel·ligència i la sensibilitat humanes.»

D’aquesta manera vam transitar per l’interès per capturar el món que ens envolta, les formes amb què ho intentem i les limitacions de cada punt de vista. En entrar, concretament, en les matemàtiques, la pregunta que el ponent va proposar va ser: aquestes existeixen? Per a il·lustrar-ho, ens va dur un poema seu:

La solitud del punt a la recta
Els geòmetres diuen

que una recta és feta de punts
que la recta no és més que una tirallonga de punts
que entre dos punts sempre n’hi ha un altre
i entre aquest i el primer, n’hi ha més
i més i més entremig.

Així, entre dos punts n’hi ha un altre
I dos!, i tres, i set, i quinze…
En qualsevol trosset de recta, n’hi ha infinits!

Però, creieu-me, un punt a la recta està terriblement sol.

Ai! Resulta que el punt no en té cap al costat
a qui mirar, a qui parlar, a qui escoltar, amb qui tocar-se.
Perquè entre ell i el del costat,
sempre n’hi ha un altre enmig.

En tornar al llibre de Labatut, ens vam endinsar en els límits de la física quàntica. Feynman deia: «Si algú creu que enten la física quàntica, és que no l’ha entesa».

Per anar tancant la ponència, Udina ens va fer transitar per la personalitat dels matemàtics: són rarets? Ho són més que els músics? N’hi ha de moltes menes, però per a descriure un de ben pintoresc ens va parlar de l’hongarès Paul Erdös (1913-1996).

Finalment, vam donar voltes a la dificultat dels humans per comprendre la probabilitat: encara comprem loteria!

Aquí trobareu la presentació en youtube. Val la pena.

Resum original elaborat per na Cristina Junyent al blog Cosir i repuntejar.

Llibres citats
Abbot, Edwin (1884): Planilandia. Una novela de muchas dimensiones, trad.: José Antonio Álvaro Garrido. Reeditada
Blastland, Michael i Dilnot, Andrew (2009): El tigre que no está. Un paseo por la jungla de la estadística, trad.: Laura González de Rivera. Turner Publicaciones
Burke, James (1996): El efecto carambola, trad.: per Dolors Udina. Editorial Planeta
Gansel, Mireille (2021): Traduir com transhumar, trad.: Dolors Udina
Hofdstater, Douglas (1979): Göedel, Escher, Bach. Un eterno y grácil bucle. Editorial Tusquets
Hustved, Siri (2021): Els miratges de la certesa. trad.: Ernest Riera. Edicions 62
Kahneman, Daniel (2013): Pensar rápido, pensar despacio. trad.: Joaquín Chamorro Mielke. Editorial Debate
Labatut, Benjamín (2020): Un verdor terrible. Editorial Anagrama
Wagensberg, J (ed.) (1985): Proceso al azar. Editorial Tusquets

Més informació
Altres participants: microbis de la flora intestinal (21/12/2014), cafè científic amb Francisco Guarner
Estratègies dels microorganismes (16/01/2020), cafè científic amb Mercè Berlanga
El cervell dels taxistes (18/12/2009), a cosir i repuntejar.
Pel·lícules sobre matemàtiques
Cramer, Maria (25/05/2020): Las cigarras regresan: después de 17 años bajo tierra, una nueva generación emerge. The New York Times
Ventura, Dalia (2021): Paul Erdős, el extraordinario genio matemático que nunca tuvo posesiones ni aprendió a cortar en dos una toronja. BBC News

‘La hija única’, de Guadalupe Nettel

Visualitza el vídeo de la sessió:

Escolta l’àudio de la sessió:


La segona sessió del cicle «Casa Orlandai» –anomenada «Veus literàries» en ocasió de la col·laboració amb Les Veus de la República–, va girar entorn de l’obra
La hija única, de l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel. El debat sobre la novel·la i els temes que hi són vinculats va ser a càrrec de Tina Vallès, escriptora, i de Sara Moreno Colom, Professora de Sociologia a la UAB. 

Per començar amb la sessió, na Tina Vallès va comentar els aspectes més literaris de l’obra: en va lloar especialment l’estructura i l’habilitat amb què aconsegueix exposar temes tan complexes d’una forma tan aparentment planera. Més concretament, va remarcar la capacitat d’explicar –«en tot just 230 pàgines, quirúrgicament i amb un gran exercici d’empatia»– les diferents maternitats presents en la història: la de l’Alina, la de la Doris, la dels coloms, la de la mare de la Laura, la no-maternitat biològica de la Laura, la de Marlene…

Segons va comentar Vallès, Nettel ha explicat en algunes entrevistes que els personatges d’Alina i Inés són inspirats en un cas real: la mare real li va explicar la història a l’escriptora i li va demanar que en fes literatura, que l’expliqués; Nettel va incorporar-li els altres personatges per donar-li més profunditat i poder tractar amb més entitat la tesi de fons: «encara avui, ser dona ve definit pel fet de ser mare biològica». És més, va concloure Vallès: les escriptores són sovint preguntades sobre si són o no mares –especialment si les relacions filials o paternals són rellevants a la seva obra–; en canvi, als homes escriptors no se’ls hi sol demanar. 

Dialogant amb aquesta primera intervenció de Vallès, Moreno també va lloar el contrast de la literatura simple de Nettel amb una experiència tan complexa com la de la maternitat. Cal recordar que aquesta darrera és una construcció social, va comentar la ponent, i que n’hi ha de molts tipus: fins i tot la mateixa no-maternitat. Per això és tan interessant la manera com Nettel aconsegueix deconstruir la maternitat normativa –el desig de ser mare o de no ser-ho– i la visió romàntica que se’n té –una visió que provoca la seva reïficació i causa alguns comportaments de sotmetiment envers les criatures al mateix temps que exposa les diverses estructures familiars que s’escapen del nucli familiar normatiu. 

Vallès hi va estar d’acord: de fet, va remarcar, fins aquell moment de la conversa no s’havia parlat d’Aurelio, el marit de l’Alina i pare d’Inés. I això no és pas casualitat: en la trama, des que es té coneixement del problema de la filla, tot el pes del problema recau en la mare. Una situació que demostra –també– que socialment la paternitat està bonificada i, en canvi, la maternitat es dona per suposada.

Moreno va estar d’acord amb aquesta intervenció i, tot i matisar que sovint hi ha mares que no deixen que els pares s’acostin a les criatures, també va explicar que hi ha estudis que demostren que com més estona passen els els pares que participen en la criança –els anomenats «homes igualitaris»– amb les criatures, més estona hi passen també les dones –un fet que no passa a la inversa–. Així mateix, la ponent va explicar que actualment es tenen menys criatures que mai i, coherentment o no, se’ls hi dedica més temps que mai.

Retornant a la trama de La hija única, Vallès va comentar la manera oposada com Alina i Aurelio afronten la seva relació amb la cuidadora d’Inés, Marlene: mentre ella sent gelosia de la cangur –ja que la maternitat és molt més lliure–, a Aurelio no li molesta l’alt nivell d’involucració d’aquesta –ja que sempre li han posat límits a la seva paternitat–.

B1CA2F71-F37F-43B2-9312-033E1B5B2CDE

Encetant un altre filó, Moreno va comentar que el llibre és un bany de realitat sobre el mateix fet de la maternitat biològica: observem que fins i tot les relacions maternofilials adultes –com la de Laura i la seva mare– són complicades; també som observadors d’una relació de maltracte d’un fill –Nico– cap a la seva mare –Doris–.

I, si bé Nettel demostra a la novel·la molta sensibilitat sociològica –gairebé sempre a través d’una mirada irònica, mofeta–, Vallès va voler remarcar que l’autora no sembla haver volgut fer una «novel·la sociològica», sinó explicar un conjunt d’històries, aportant molta observació i anàlisi, posant-se en la pell dels personatges. 

És tot practicant aquest exercici d’empatia que Nettel empeny na Laura a descobrir les altres maternitats, com així demostra la seva relació amb en Nico. I ja sigui a través d’aquest fet o de la defensa que Inés sigui tractada com una persona –i no com un bebè i, per tant, algú poc intel·ligent–, al parer de Colom, l’autora posa sobre la taula la reivindicació de trencar amb la infantilització de les criatures. 

Un altre exercici d’empatia de l’autora, va apuntar en Ferran, és el  fet de mostrar que la maternitat és un assaig i error: Laura no fa judicis a nivell individual i permet que cada personatge trobi la seva manera d’aprendre a criar

Abordant un dels altres temes presents en l’obra, es va parlar també de la medicalització de tot el procés i de la vivència de l’embaràs. Una situació que, si bé és beneïda per Alina en un principi –el ginecòleg pren les decisions per ella–, l’acaba conduint a una situació d’indefensió més tard, va apuntar Colom. 

Vallès, per la seva banda, es va fixar també en la poca cura o falta de coneixement mostrat per alguns membres del personal mèdic. Especialment amb el del metge que, un cop ha nascut Inés, diu al matrimoni: «Ja podeu tornar a la vostra vida anterior». Un fet que no només és mentida en qualsevol circumstància, sinó que és encara més fals si es té en compte que Inés és una filla amb problemes i que genera encara més incerteses de les moltes que provoca la maternitat per se

Moreno hi va estar d’acord: el moment del retorn a casa després del part és un moment d’alta autoexigència, segons els comportaments habituals en la maternitat normativa. És per aquest motiu que és important que aquest moment sigui compartit per pare i per mare, ja que determinarà –gairebé definitivament– la distribució de les tasques domèstiques i de cura. Cal reivindicar aquí, doncs, la importància dels permisos de maternitat i paternitat i la necessitat que siguin extensos i per a ambdós progenitors: si no, la mare acaba carregant fàcilment encara més pes. 

En aquest sentit, la sociòloga va fer un interessant apunt: no és el mateix «cuidar» que «criar». Mentre la «criança» té un horitzó final –un punt d’arribada–, amb la «cura» no passa ben bé el mateix –és un exercici gairebé diari–.

Retornant a la novel·la, les dues ponents van convenir a assenyalar que en les decisions d’Alina i Aurelio no hi apareixen els temes econòmics –tot i les compres furtives i compulsives a internet de la primera– i semblen tenir totes les necessitats cobertes. Això no només ens dona pistes sobre la seva condició sinó que ens recorda que, lluny d’aquesta classe social mitjana benestant de la qual ells formen part, la maternitat –i, especialment, les seves complicacions– es viu de forma molt diferent per les famílies de classe treballadora. 

Per tancar el debat, Vallès va recomanar un seguit d’autores llatinoamericanes verdaderament feministes –i no productes d’una etiqueta de màrqueting: «feminisme comercial»– i d’alta qualitat literària. Entre elles: Mariana Enriquez, Samanta Schweblin i Selva Almada.

Intervencions del públic

Arribats a aquest punt, la conversa es va obrir a debat. Les aportacions fetes per la quarantena de persones assistents –entre les que hi participaven de forma virtual i presencial–, van obrir alguns petits fronts:

Vallès va contraposar la prosa delicada de Nettel per generar històries incòmodes i anòmales a la prosa bestial de Cristina Morales i Lectura fácil;

Moreno va fer notar com Nettel inverteix les situacions de dependència al llarg de la novel·la; és més, va afegir Vallès: Nettel trenca la santedat del vincle sanguini i qüestiona el fet que, pel simple fet de ser de la «mateixa sang», dues persones s’hagin d’estimar –«l’instint maternal és molt qüestionable: realment existeix?»–;

i, si bé, «cap mare sap quant de temps viurà el seu fill», ambdues ponents van convenir que, a pesar del paper important del destí en l’obra, els personatges tenen capacitat de prendre decisions –i en prenen–. En aquest sentit, va emfasitzar Moreno, el llibre és molt recomanable per a mares que estiguin embarassades, ja que és una espècie de recerca sobre què són les maternitats i exposa consensos tant sobre aquestes com sobre què suposen –també a nivell corporal, va afegir Vallès–. Uns consensos, fins a dia d’avui, molt poc explicats literàriament.

Amb tot, va recordar Moreno tot responent una de les intervencions, cal recordar que hi ha una violència institucional exercida sobre les mares. Una violència que pot acabar contribuint a que aquestes es converteixin en dones subordinades a les seves criatures –com li passi a Doris amb el seu fill– o que es creïn relacions de dependència envers aquestes –com li passa a Alina amb Inés–. La maternitat, va recordar la sociòloga, no és una obligació, sinó una renúncia.

Finalment, mentre en algunes intervencions del públic s’havia denunciat que, per a alguns, una mare no pogués estar mai malalta i, en d’altres, s’hagués criticat el fet que moltes dones hagin de donar explicacions pel fet de no ser mares, la sessió va acabar amb dos apunts: Moreno va explicar que està demostrat que quanta més estona passen els homes sols a casa, més canvis en la distribució –igualitària– de les tasques domèstiques es produeixen.

També es van esmentar l’heterogeneïtat de coses que podem entendre avui en dia com a famílies –per exemple, cohabitar amb altres nuclis en un mateix habitatge per conformar junts una família– com així com la necessitat que les dones «desaprenguin» i que, contràriament, els homes «aprenguin». Moreno va assenyalar aquí l’important paper de la comunitat: quan l’estat del benestar falla, apareix la comunitat.

 

Recomanacions literàries Sant Jordi 2021

Napalm al cor, de Pol Guasch, Terres mortes, de Núria Bendicho Giró (Editorial Anagrama) i El pèndol, d’Anna Gas Serra (Proa): tres noves veus de la literatura catalana.

La col·lecció ‘Club Victòria’ de Viena Edicions: algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, fins ara inèdites o introbables en català, amb excel·lents traduccions i edició de luxe.

Club Victòria

Foto © Viena Edicions.

Hamnet, de Maggie O’Farrell (L’Altra Editorial / Libros del Asteroide): partint de la història familiar de Shakespeare, Maggie O’Farrell transita entre la ficció i la realitat per traçar una hipnòtica recreació del succés que va inspirar una de les obres literàries més famoses de tots els temps.

El silencio de las mujeres, de Pat Barker (Ediciones Siruela): les últimes setmanes de la guerra de Troia des de la perspectiva de les no combatents.

El silencio de las mujeres

En lloc segur / En lugar seguro, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide)un llibre de temes que perduren: el valor de l’amistat, els riscos i perills de l’amor i els efectes del temps.

Llum de febrer / Luz de febrero, d’Elizabeth Strout (Edicions de 1984 / Duomo Ediciones): una novel·la profundament commovedora sobre l’amor, la pèrdua, el penediment, les complexitats del matrimoni i el pas del temps.

Pitó, de Guim Valls (Edicions Poncianes): un homenatge de l’autor a una de les seves passions d’infantesa: la mitologia grega i els monstres que la poblen.

Pitó

Aliment, de Martí Sales (Club Editor): explicar històries i menjar: els dos plaers més vells del món. Un diccionari de l’A a la Z en forma de narració, de poesia, de diari o de rondalla.

Coberta-Aliment

Els marges dels mapes, d’Àlex Matas Pons (Edicions 3i4): una anàlisi del concepte de «frontera» a través de les obres de Jesús Moncada, Francesc Serés, Joan-Lluís Lluís, Joan Daniel Bezsonoff i Julià de Jòdar –des de la Franja de Ponent fins al Besòs passant pels Pirineus–.

L'unitat 226.indd

El selfie del mundo, Marco d’Eramo (Editorial Anagrama): un lúcid assaig sobre el turisme com a indústria que es converteix en un retrat del nostre present.

El selfie del mundo

Cicle Primavera 2021: Casa Orlandai

Fidels a un dels objectius dels Cafès Literaris, contribuir al teixit veïnal de Sarrià, hem cregut oportú confegir un cicle a partir de col·laboracions amb altres cicles de la Casa Orlandai. Així, sense renunciar a la qualitat literària dels textos –tot al contrari!–, hem buscat lectures que permetessin la confluència amb l’Òpera entre bambolines, Les Veus de la República i els Cafès Científics.

Dimecres 28 d’abril: Macbeth, de William Shakespeare. Ponent: Ramon Pla i Arxé, doctor en Filologia Romànica i crític literari.

Macbeth, de William Shakespeare, és una tragèdia sobre l’ambició de poder. En el cas dels reis d’Escòcia que la protagonitzen, aquesta ambició els enfolleix progressivament fins a destruir-los: primer, creuen les profecies enganyoses d’unes bruixes i, a partir de la seva credulitat culpable, es precipiten a la traïció, a l’assassinat, a la follia, a la derrota i, finalment, a la mort dels protagonistes. L’acció se situa a l’Escòcia del segle XI, la qual cosa fa més versemblant la brutalitat de l’argument. Giuseppe Verdi s’entusiasmà amb l’obra de Shakespeare i li dedicà una de les seves millors òperes. La sessió vol mostrar com la música de Verdi entén i potencia, en molts aspectes, la força de la tragèdia de Shakespeare.

Dimecres 12 de maig: La hija única, de Guadalupe Nettel (Anagrama). Ponents: Tina Vallès, escriptora, i Sara Moreno Colom, Professora de Sociologia a la UAB.

Ja fa anys que la família tradicional ha deixat de ser l’únic model familiar per a la majoria de la societat. Tanmateix, tot i els molts avenços, hi ha debats reproductius que encara no estan tancats i que afecten sobretot a l’experiència de la maternitat: des de les pressions per ser-ne a la doble dificultat –personal i social– que suposen els avortaments –volguts o no– i les morts dels nadons. La hija única ens servirà de punt de partida d’un debat amb dues sensibilitats: la literària i la sociològica.

Dimecres 16 de juny: Un verdor terrible, de Benjamín Labatut (Anagrama). Ponent: Frederic Udina, Professor d’estadística al Departament d’Economia i Empresa de la UPF.

Mitjançant un excel·lent exercici de no-ficció literària, Benjamín Labatut entrellaça descobriments científics reals amb els aspectes humans que hi van intervenir. Entre ells, el del descobriment del blau de Prússia al segle XVI i els processos que van dur a trobar el gas Zyklon B –substància que va acabar essent utilitzada als camps d’extermini–. A més d’altres històries relacionades amb el món de les matemàtiques, també explora com va sorgir el debat entre determinisme i indeterminisme: «juga Déu als daus?»

 

Cicle d’Hivern 2021: «Literatura estatunidenca»

Acostumats com estem al predomini cultural angloamericà en moltes de les disciplines artístiques, en aquest cicle tractarem tres obres literàries de qualitat que parlen d’uns altres Estats Units d’Amèrica: unes temàtiques, radiografies socials i expressions estètiques que disten dels corrents més propagandístics i que ens ajuden a reconciliar-nos amb un país que massa sovint ens omple de continguts de ràpida digestió. Ho farem des de tres gèneres literaris diferents: la poesia, el conte i la novel·la.

Dimecres 27 de gener: Catedral, de Raymond Carver (Anagrama). Ponent: Juan Evaristo Valls Boix, professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la UB.*

Aquesta sessió se centra en un dels millors llibres de Raymond Carver, Catedral (1983). En la narrativa de Raymond Carver es fa palesa una fragilitat existencial que estructura la vida des de la precarietat i la vulnerabilitat. Els seus personatges s’instal·len als marges de la promesa de model de vida estatunidenc basat en la família i la propietat, i les seves existències són les ruïnes d’aquella forma de vida afectiva i materialment plena i estable que promociona el capitalisme. Aquesta carència com a vida contemporània es manifesta en un sentit econòmic i, a més, en un sentit existencial: la marginalitat d’aquestes vides suposa una certa impossibilitat de fer sentit, de contar una vida que rebutja tota coherència o relat, perquè està trencada. D’aquesta forma, la literatura de Carver fa coincidir aquest trencament existencial amb un trencament comunicatiu: la textualitat d’aquells que viuen desarrelats en motels i carreteres, que són alcohòlics, o aturats o pobres, o han perdut els seus lligams (divorcis, separacions), es manifesta amb formes narratives breus, austeres, nítides en la seua exposició descriptiva i, alhora, incomprensibles i crues. Amb Carver, la literatura motel evidencia les contradiccions polítiques de la societat contemporània i desvetlla com a ideològica les imatges de realització social i personal amb què pensem les nostres vides.

*La recerca duta a terme per a aquesta ponència ha estat beneficiària d’una ajuda per a estades de recerca de la SEBAP.

Dimecres 24 de febrer: Ariel, de Sylvia Plath (Proa / Nórdica). Ponent: Guim Valls, poeta.

Nascuda a Boston i filla d’una família liberal d’arrels germàniques, la vida de Sylvia Plath va estar condicionada pels seus episodis de depressió. Si bé seria un error llegir la seva obra –només– en clau autobiogràfica, Plath és un dels exponents de l’anomenada «poesia confessional», un estil que emfasitza l’experiència individual. Ariel, poemari escrit al llarg dels seus darrers anys de vida i publicat pòstumament, va ser l’obra que la va consagrar de cara el gran públic.

Dimecres 24 de març: La subasta del lote 49, de Thomas Pynchon (Tusquets). Ponent: Àlex Matas Pons, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la UB.

Edipa Maas, la protagonista de La subasta del lot 49, de Thomas Pynchon, enceta un viatge tot just s’assabenta que ha estat designada marmessora de la fortuna del seu antic amant, Pierce. El viatge, però, aviat pren la ruta imprevisible del deliri i el seu itinerari esdevé del tot incoherent. Lluny dels models coneguts del viatge iniciàtic o de l’aventura del coneixement, la seva història parla del complex món d’avui dia i de la pèrdua de tota coordenada d’orientació. Semblaria que, en un món com aquest, una conducta obsessiva i paranoica és molt més que una mera insensatesa. La sessió portarà per títol «Thomas Pynchon i les virtuts del desordre».

11 llibres recomanats

Entre les nostres 11 propostes de lectura d’aquest Nadal hi trobem històries belles i inspiradores, humor, ciència-ficció, assaig musical i cròniques i testimonis personals.

  1. «Una història de positivitat i superació, un cant a la vida i a l’amor on l’art ajuda a revalorar el potencial de les coses»*El colibrí, de Sandro Veronesi (Periscopi / Anagrama) *(Anna Carreras, Ara)

     

     

  2. Una nouvelle exquisida amb un àpat de retrobament al centre de l’acció: El festí de Babette, d’Isak Dinesen (Viena Edicions, Petits Plaers)

     

    poridentidad

  3. És possible l’entesa entre dues veïnes octogenàries de posicions radicalment oposades? La veïna del costat, de Yewande Omotoso (Les Hores)

     

    la-veina-del-costat

  4. La recuperació d’una novel·la d’humor aspre, deshinibit i intel·ligent: Anagramas, de Lorrie Morre (Eterna Cadencia)

     

    anagramaslorriemoore_62ec7df40b5b1eae1076f7c085e6df3e

  5. Un fascinant recull de contes de ciència-ficció: Exhalació / Exhalación, de Ted Chiang (Mai Més / Sexto Piso)

     

     

  6. Una narració profunda i d’alta volada literària sobre la vulnerabilitat d’un home que ha perdut el seu camí: Homes en la meva situació / Hombres en mi situación, de Per Petterson (Club Editor / Libros del Asteroide)

     

     

  7. Una crònica en tres parts dels canvis ocorreguts a Saidí i la seva perifèria tot explorant les fronteres entre gèneres literaris, paisatges i generacions: Tríptic de la terra, de Mercè Ibarz (Anagrama)

     

    5726f7563d0382f0d616d6432b6392e9ac851b36

  8. Un itinerari personal pels paisatges, les històries i l’arquitectura que conforma Solsona, el Solsonès i, en definitiva, el nostre país: País barroc, de Raül Garrigasait (L’Avenç)

     

    coberta RGarrigasait_def2_Maquetación 1

  9. L’intercanvi epistolar entre dues de les pensadores catalanes més reconegudes: Fils, d’Ingrid Guardiola i Marta Segarra (Arcàdia)

     

    Fils_alta

  10. La història de la música des de 1700 fins a l’actualitat explicada de forma rigorosa i entenedora: El triunfo de la música, de Tim Blanning (Acantilado)

     

    el-triunfo-de-la-musica-416x659

  11. Un llibre punyent sobre el conflicte nord-irlandès: No diguis res / No digas nada, de Patrick Radden Keefe (Periscopi / Reservoir Books)

     

‘Cos’/’Los errantes’, d’Olga Tokarczuk

La primera sessió del curs 2020-21 dels Cafès Literaris va començar tal com havia acabat l’anterior: amb una sessió en format híbrid –presencial i telemàtic– i amb en Pier Manchia Benito, investigador cultural independent, com a ponent. En aquest cas, es tractava de la primera sessió del cicle «Errar» i de la lectura de Cos/Los errantes, d’Olga Tokarczuk.

Instantània de la sessió.

En Pier Manchia va començar la sessió explicant-nos com estructuraria la sessió: després d’haver repassat la naturalesa heterogènia dels textos presents en l’obra, ens fixaríem en els possibles diferents eixos temàtics i lectures múltiples que aquesta conté. Havent-ho fet, ens focalitzaríem en el mètode de lectura al·legorítmica com a una de les possibles i, finalment, aplicaríem els diferents títols –les paraules «errar» o «cos»– com a possibles claus de lectura al·legorítmica.

Entrant en matèria, el ponent va afirmar que en començar la lectura d’aquesta obra, sobretot si un s’hi enfronta en tant que novel·la –decimonònica–, pot trobar-s’hi perdut. Es tracta més aviat d’una suma de textos de diferent naturalesa: contes llargs o nouvelles ficcionals, cartes i documents històrics, petits assaigs o diaris d’anècdotes que sorprenen a l’autora… En aquest darrer cas, a més, s’hi suma el fet que un no sap ben bé si la narradora coincideix amb l’autora o és, també, ficció, va suggerir Manchia.

Així, en fer front a l’obra, s’ha de tenir present la paraula «errar» en tant que ens és impossible fer una interpretació directa de l’obra davant de la qual ens trobem. I hem de tenir també present la paraula «cos» en tant que actua com un una entitat amb diferents òrgans, que reverberen els uns amb els altres, generant un rebombori de fons.

Portades de les versions catalana i castellana del text.

Endinsant-se més en l’alt grau de complexitat compositiva del text, Manchia va assenyalar els diferents elements que ho causen, al seu parer: 

1) l’heterogeneïtat dels textos –d’extensió, d’estil, de gènere i de temàtica diferents– així com la manca de jerarquia explícita entre ells. 

2) la intermedialitat: la intervenció d’elements no textuals o no-narratius a través d’imatges –mapes i diagrames descontextualitzats– que trenquen la fluïdesa del text, allò que diu, i que contradiuen l’efecte documental i il·lustratiu que normalment assumim per part d’una imatge. –Durant la sessió vam descobrir que en la versió catalana de l’obra, aquests no hi estan inclosos, com sí que passa en la castellana–. 

3) la irregularitat en la distribució dels fragments al llarg del text: no existeix solució de continuïtat explícita. Això provoca, al seu temps, 

4) l’efecte de ‘caos textual’: desordre, fragmentarietat, irregularitat, manca de sentit unitari. Així,

5) la novel·la pot ser llegida com un calaix de sastre: pot contenir-ho tot, però costa trobar una clau de lectura unívoca.

Aquestes característiques compositives, va prosseguir el ponent, comporten que encara es faci més patent que aquest té infinites lectures i eixos temàtics –com així passa amb qualsevol objecte cultural–. Manchia va presentar-nos-en alguns dels possibles, de forma esquemàtica:

Ara bé, arribats a aquest punt, algú que llegeixi aquest resum i que no hagi llegit l’obra pot pensar que l’autora deixa desemparats els lectors, que no els acompanya. Contràriament, com en la majoria de textos postmoderns que aconsegueixen dialogar amb la tradició, l’autora disposa una mena de manual d’instruccions al llarg de l’obra: hi deixa algunes pistes per assistir-nos la lectura. Els dos fragments del text més rellevants en aquest sentit per a Manchia són «SECCIÓN TRANSVERSAL COMO MÉTODO DE APRENDIZAJE» –pp. 300-301 de l’edició castellana– i «PRESERVACIÓN POLIMÉRICA, PASO A PASO:» –p. 383 de la mateixa edició–.

En el primer cas, es fa referència a la secció transversal com a mètode d’anàlisi «capa a capa»: permet analitzar les diferents variacions que ha experimentat una certa unitat, un text, un organisme… un cos. Unes variacions que no es poden entendre per si soles, sinó tan sols acompanyades de la resta de dinàmiques i alteracions que el cos ha patit. En el segon, tot parlant de la preservació polimèrica dels cossos, se’ns identifica el text com el mort de qui s’està parlant. 

Així, a través d’aquestes dues lectures, va defensar Manchia, l’autora ens indica que som els lectors qui tenim el poder interpretatiu de l’obra: «esta técnica convierte un original para siempre en copia» i, per tant, no hi ha lectura única. Tan sols se’ns ha exposat el cos d’una forma determinada, llest per a la seva autòpsia.

Arribats a aquest punt, vam entrar en la tercera part de la ponència. Havent marcat les bases objectives d’anàlisi en els dos apartats anteriors, el ponent va proposar la lectura al·legorítmica com a mètode per fer front a la complexitat textual de l’obra. 

Aquest mètode de lectura, va explicar el ponent, el va descobrir tot llegint New Italian Epic. Letteratura, sguardo obliquo, ritorno al futuro, un llibre del col·lectiu d’escriptors Wu Ming, publicat l’any 2009 per l’editorial italiana Eunaudi. En aquesta obra, el col·lectiu tractava d’entendre la literatura italiana de la dècada dels 1990 des de la teoria literària: descripció i característiques de com funcionava i per què s’acaba expressant de la manera que ho fa. Així, descriuen i elaboren el cànon d’aquesta –un cànon en la qual ells mateixos, en tant que autors literaris, també s’hi inclouen– tot proposant de fer-ho amb la lectura al·legorítmica.

Però, què és un al·legoritme? És un neologisme encunyat en el camp d’estudis culturals i  de la teoria dels videojocs i traslladat a la dimensió de crítica literària per integrants del col·lectiu Wu Ming. El neologisme és el resultat de sumar les paraules «al·legoria» i «algoritme».

Començant pel concepte d’al·legoria, Manchia va recordar que prové etimològicament del grec allos (altre) i d’egorein (parlar en públic), que significa literalment «parlar d’una altra cosa» o «altre parlar». És a dir: dir una cosa per dir-ne –significar-ne– una altra. Hi ha diferents maneres de pensar l’al·legoria. La primera ens ve de la tradició retòrica que la considera simplement un mecanisme, un expedient, per entregar un cert missatge de forma encriptada. Aquest és el tipus més bàsic d’al·legoria, l’al·legoria en clau: es posen en contacte dues imatges, dues dimensions diferentes. Per exemple, les formigues representen l’ètica del treball en front de les cigales, que representen la de l’oci.

Una versió prou comú de l’al·legoria en clau és l’al·legoria històrica –la qual ens explica, mitjançant la història, una moralina amb significat en el present: les pel·lícules del Hollywood de la Guerra Freda on els romans representaven els EUA i, els bàrbars, la URSS–. Ara bé, en el seu resultat, les al·legories històriques en clau, tenen les seves limitacions: tard o d’hora la comunitat de lectors acaba perdent la cognició del context en què l’obra ha estat concebuda. Així, es perden les al·lusions i les referències, i l’obra acaba deixant de parlar del temps dels lectors a l’estar massa vinculada al seu propi temps.

Però, més enllà d’aquestes, les que ens interessen per entendre la lectura al·legorítmica són les al·legories que van més enllà de l’expedient retòric. I quines són aquestes? Walter Benjamin parla a Els orígens del drama barroc alemany (1928) de l’al·legoria com una sèrie de rebots imprevisibles, una triangulació entre el que l’obra mostra, les intencions de qui l’ha creat i els significats que l’obra assumeix més enllà d’aquestes intencions.

Seguint aquest pensament, una obra desprovista d’una intencionalitat unívoca –en tant que lectura en clau– pot dur al cor una al·legoria metahistòrica, defensa Benjamin. Faltats d’una clau d’interpretació definitiva, doncs, l’al·legoria esdevé oberta i dinàmica, ja que té la capacitat de saltar contínuament entre 3 plans temporals diferents: 1) el temps representat en l’obra –que és sempre “passat”–; 2) el present en què l’obra s’ha escrit –que, en si, ja ha passat, també–; 3) el present en què l’obra és llegida –sigui quan sigui–.

És per aquest motiu, va asseverar el ponent, que històries com la de Robin Hood ens segueixen cridant avui en dia: sobreviu al pas del temps i es reformula i re-explica a cada generació perquè la seva al·legoria profunda segueix activant-se en el present, interrogant el temps en què viu qui la llegeix o escolta: la voluntat de justícia del poble davant dels poderosos sempre serà d’actualitat.

Així, entenem l’al·legoria profunda com la potencialitat inherent de l’obra. Una al·legoria que es forja, principalment, a través del mode i del context en què aquesta va néixer i formar-se i de la manera en que s’ha treballat el mitologema. Així, el fet que la potencialitat al·legòrica esdevingui acte interpretatiu depèn de si l’obra ha aconseguit mantenir vigent el mitologema i les seves connexions arquetípiques –i llocs comuns– recurrents en la narració i en les pròpies vides humanes.

Olga Tokarczuk. Foto CC BY-SA 4.0 by Harald Krichel.

Al seu torn, va prosseguir Manchia, l’«algoritme» és un conjunt de regles i procediments a seguir, en un ordre determinat, per tal de resoldre un problema o d’obtenir un cert resultat. O, seguint la definició que en fa Ed Finn a La búsqueda del algoritmo. Imaginación en la era de la informática (2018):

«Un algoritmo es una receta, un conjunto de instrucciones, una secuencia de tareas destinada a conseguir un cálculo o un resultado particular, como los pasos necesarios para calcular una raíz cuadrada o para tabular la secuencia de Fibonacci […]. A lo largo de toda esta (su) evolución, el algoritmo conservará un rasgo esencial que no tardaría en convertirse en determinante para su historia; y es que el algoritmo, sencillamente, funciona. Esto es, un algoritmo obtiene un resultado fidedigno en un margen de tiempo limitado […]» (pp. 38-39).

Si portem aquesta visió a la lectura, va prosseguir el ponent, entenem que es pot interpretar un llibre tot escollint un recorregut, restant atent a si acompleix una sèrie de tasques. 

Per tant, l’al·legoritme –concepte prestat de la teoria dels videojocs– seria l’intent de traçar un camí dins un text en tant que mètode de lectura interpretativa. Apropant-nos breument a la teoria dels videojocs, va prosseguir el ponent, cada videojoc té un algoritme bàsic i el jugador l’ha d’aprendre si vol progressar a través dels nivells. Alhora, tot el joc és una al·legoria en si mateixa: està fet d’imatges en moviment que representen –o encobreixen– una altra cosa –procediments matemàtics, codi binari, llenguatge de màquina–. Per trobar l’algoritme, el videojugador ha d’entendre i dominar l’al·legoritme: desencriptar les seves al·legories.

Seguint aquesta lògica, les novel·les i narracions també tenen al·legoritmes: es tracta d’un camí dins del text, un camí que es mou, s’obre i es tanca, canvia de recorregut. Un camí que porta a l’al·legoria profunda del text, és a dir, a l’al·legoria metahistòrica que proposa Benjamin: allò que diferents narracions tenen en comú per sota de les aparences, per sota dels nivells –al·legòrics– més propers a la superfície del text. En definitiva, es tracta d’una seqüència de passos que porten –de manera indirecta, inesperada, imprevisible– a l’al·legoria profunda.

Així, tal com recorda Wu Ming a New Italian…, «cada text té un o més al·legoritmes, recull d’instruccions –de lectura– a seguir de manera orientativa, improvitzant, des de la vora-superfície del text fins al mitologema i, després, tornar [a l’origen]. És del lector el deure de trobar-los» (p. 99).

De manera més il·lustrativa, Manchia ho va explicar mitjançant la idea d’un feix: el lector es troba un feix de pals esparcits i ha de tractar de llegir-lo, recomposar-lo poc a poc i mitjançant les pistes que l’autor/a deixa, fins a l’aspecte que –creu– podria ser l’original. És el lector qui imagina amb la seva pròpia realitat la unitat originària.

Per tant, el treball de lectura al·legorítmica en un text complex i articulat com Cos/Los Errantes recorda, al parer del ponent, una partida del joc Mikado però en ordre invers: trobem el text en tot el seu aparent desordre i el que ens interessa és mapejar el recorregut que ha portat els palets a aquesta situació. Retornar per un moment a la forma anterior, quan abans d’obrir la mà i deixar-los caure conformàven un mateix feix vertical. Saber quina força els mantenia aplegats, quins palets es tocaven entre si…

El joc del Mikado.

Arribats aquí, vam entrar en el darrer apartat de la ponència: atenent-nos als conceptes «cos» i «errar», Manchia els va proposar com a camins de lectura al·legorítmica. Així, al parer del ponent, podem entendre el món com un organisme –un cos– figurat de manera al·legòrica al llarg del text.

També podem entendre el text al·legorítmicament com a una errància: el propi text l’abraça en tant que es mou, ens impedeix concloure i es desvia de la veritat: mai ens dona LA clau de la lectura. El que fa és abraçar el moure’s a l’atzar i sense rumb, les equivocacions, les excepcions a les regles i les monstruositats recollides en gabinets de curiositats i wunderkammers. És aquest, va concloure el ponent, el moviment més íntim i primigeni del text.

Després d’aquest intens i interessant punt de vista teòric, el públic –conformat per setze persones assistents de forma presencial i quatre més online– va fer algunes aportacions, entre les que van destacar la lectura de la novel·la com a un intent de respondre’s la mort –què passa després de la mort, i no l’explicació d’aquesta en tant que esdeveniment– i l’exalçament de l’exercici erudit de l’autora.