Recomanacions literàries Sant Jordi 2021

Napalm al cor, de Pol Guasch, Terres mortes, de Núria Bendicho Giró (Editorial Anagrama) i El pèndol, d’Anna Gas Serra (Proa): tres noves veus de la literatura catalana.

La col·lecció ‘Club Victòria’ de Viena Edicions: algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, fins ara inèdites o introbables en català, amb excel·lents traduccions i edició de luxe.

Club Victòria

Foto © Viena Edicions.

Hamnet, de Maggie O’Farrell (L’Altra Editorial / Libros del Asteroide): partint de la història familiar de Shakespeare, Maggie O’Farrell transita entre la ficció i la realitat per traçar una hipnòtica recreació del succés que va inspirar una de les obres literàries més famoses de tots els temps.

El silencio de las mujeres, de Pat Barker (Ediciones Siruela): les últimes setmanes de la guerra de Troia des de la perspectiva de les no combatents

El silencio de las mujeres

En lloc segur / En lugar seguro, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide)un llibre de temes que perduren: el valor de l’amistat, els riscos i perills de l’amor i els efectes del temps.

Llum de febrer / Luz de febrero, d’Elizabeth Strout (Edicions de 1984 / Duomo Ediciones): una novel·la profundament commovedora sobre l’amor, la pèrdua, el penediment, les complexitats del matrimoni i el pas del temps.

Pitó, de Guim Valls (Edicions Poncianes): un homenatge de l’autor a una de les seves passions d’infantesa: la mitologia grega i els monstres que la poblen.

Pitó

Aliment, de Martí Sales (Club Editor): explicar històries i menjar: els dos plaers més vells del món. Un diccionari de l’A a la Z en forma de narració, de poesia, de diari o de rondalla.

Coberta-Aliment

Els marges dels mapes, d’Àlex Matas Pons (Edicions 3i4): una anàlisi del concepte de «frontera» a través de les obres de Jesús Moncada, Francesc Serés, Joan-Lluís Lluís, Joan Daniel Bezsonoff i Julià de Jòdar –des de la Franja de Ponent fins al Besòs passant pels Pirineus–.

L'unitat 226.indd

El selfie del mundo, Marco d’Eramo (Editorial Anagrama): un lúcid assaig sobre el turisme com a indústria que es converteix en un retrat del nostre present.

El selfie del mundo

‘Ariel’, de Sylvia Plath

Escolteu l’àudio de la sessió:

Ariel, de Sylvia Plath, va ser l’obra protagonista de la segona sessió del cicle «Literatura estatunidenca». El poeta Guim Valls va ser l’encarregat de dirigir la sessió, seguida a través de Zoom per un públic conformat per vint persones. El ponent va dividir la sessió en dues parts: mentre en la primera va fer una semblança biogràfica de la poeta, en la segona va proposar una lectura atenta d’un seguit de poemes des dels quals apropar-se a l’obra.

37F6A619-87BF-420C-AD6D-8F30F94176AA

Sylvia Plath

En parlar de la biografia de la poeta, Valls va voler fer un advertiment: encara que aquesta sigui un element més des del qual llegir l’obra d’un/a autor/a –i més en casos com els de Plath, en què l’obra parteix en gran mesura de la biografia–, seria un error només llegir-la en clau biogràfica. En altres paraules: si només se la llegeix des d’un angle –la inestabilitat mental, la pulsió de mort o la reivindicació feminista– i s’hi tracta de vincular cada vers o poema, perdrem capacitat d’anàlisi literària.

Durant l’esbós biogràfic plantejat pel ponent, es va recordar al públic que Sylvia Plath va néixer a Boston (EUA) l’any 1932 i que es va suïcidar el 1963, als 31 anys. Orfe de pare des dels nou anys, mantenia una relació ambivalent amb la seva mare, ja que considerava que encarnava un model de dona submisa i li retreia no compartir els sentiments derivats de la mort del seu marit.

L’any 1956 va contraure matrimoni amb el també poeta Ted Hughes, que més tard l’abandonaria a ella i als seus fills per una de les seves amants –és aleshores quan Plath decideix marxar a viure a Londres, on s’estableix fins a la seva mort–. Tanmateix, va recordar Valls, Hughes va ser l’encarregat del llegat literari de Plath i, durant força temps, la seva obra va ser presentada de forma esbiaixada: no tant perquè Hughes volgués protegir-se a si mateix –com es podria pensar– sinó perquè la considerava massa dura.

En darrer lloc, Valls va esmentar que sovint s’ha ubicat l’obra de Plath dins de la poesia confessional, un gènere que inclou als poemes referències biogràfiques per tal d’aconseguir efectes catàrtics, d’exorcisme personal. De fet, la poeta va rebre classes d’un dels màxims exponents d’aquest gènere, Robert Lowell; classes a les que també hi va assistir una altra autora destacable del mateix, Anne Sexton.

IMG_0057

Ariel

La lectura que Valls va proposar va ser per ordre d’aparició al poemari –segons la versió de Montserrat Abelló inclosa a l’antologia Soc vertical (2018)– i d’acord amb el temps disponible –ja que va ser una sessió amb més participació del públic que de costum–.

De «Cançó del matí» –poema que obre el recull i que és dedicat al naixement de la seva filla–, Valls va destacar-ne la qualitat d’exemple estètic sobre el total de l’obra: la seva plasticitat confegida a través d’elements abstractes. Presentant el naixement de manera èpica –fent servir imatgeria clàssica–, l’autora dota d’universalitat –continuïtat en el temps– el poema: «No soc pas més la teva mare / que el núvol que destil·la un mirall on reflecteix el seu / lent esvanir-se al grat del vent».

«L’atrapaconills» és, per Valls, un dels poemes on es fan més paleses les mancances de llegir l’obra de Plath tan sols en tant que pulsió de mort: «aquí és molt juganera». Tal com feien poetes com el mateix Hughes, Plath hi fa servir el correlat objectiu: hi descriu un element present a la Natura i després l’utilitza d’al·legoria per descriure el funcionament humà. Si bé aquest poema podria ser llegit com que l’atrapaconills és Ted Hughes, aquesta també seria una lectura errònia: el paisatge descrit apunta més aviat a la sensació d’ofec que li provoca la relació amb Hughes, i no pas ell en si mateix: 

«I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també».

De «Talidomida» se’n va comentar breument el fet que l’ús de paraules i imatges com les del fàrmac que dona nom al poema –medicament que calmava nàusees durant l’embaràs– ens demostren que la poesia de Plath tenia molt més de relació amb els elements contemporanis que de naturalesa surrealista.

Al següent poema, «L’aspirant», hi trobem la versió de la Plath més crítica. De difícil interpretació, el que planteja el poema és una entrevista/càsting per entrar a la societat; una societat en la qual només s’hi pot entrar si es té una tara. En aquest poema, el subjecte del qual és una dona que ha de ser oferta a un home, no només es critica la institució del matrimoni, sinó que es denuncia que un ésser ple pugui incomodar els altres.

De «Lady Lazarus», uns dels més bons a criteri de Valls, el ponent va destacar-ne com es planteja el tema dels intents de suïcidi des del retorn de la mort: és en aquest moment quan l’autora se sent més viva –analitzant el poema des de la poètica, i no des de la psicologia–. I és que Plath utilitza el joc irònic per afrontar la duresa de la situació: planteja que la seva vida pot ser llegida a partir dels seus intents de suïcidi; se’n surt de «reviure» i, a partir d’aquell moment, ella va morint poc a poc fins que arriba el següent –intent de– suïcidi.

A «Tulipes» hi trobem un jo malalt que ens parla, des de la placidesa, des d’un hospital; les tulipes que veu des del balcó li són incòmodes en tant que són «allò natural» i li recorden la vida: el subjecte prefereix no recordar-la, no veure més enllà que la seva pròpia mort en vida.

D’«El detectiu», el ponent en va destacar el joc literari que Plath proposa –«There is nobody in the house at all», «No hi ha ningú, cap cadàver dins la casa.»– Això demostra, al parer de Valls, la pulsió de vida de l’autora, la seva vitalitat –encara que ella la vegi condemnada–. El protagonista d’aquest poema tan literaturitzat és Sherlock Holmes, que busca en va les proves de la gran violència que pateix.

Arribant ja als darrers tres poemes llegits a la sessió, Valls va parlar d’«Ariel», peça que dona nom al poemari. Ariel no només és un altre nom per a la ciutat de Jerusalem, és el nom d’una euga que tenia la seva família i el poema pot ser llegit com una cavalcada a cavall. Una cavalcada cap al Sol, una partida cap a un punt de no-retorn –un deixar-se anar–. La caracterització del Sol a partir del color roig va motivar una intervenció del públic en la qual es va destacar l’alt ús dels elements cromàtics en la poesia de Plath, aportació amb la qual va estar d’acord el ponent.

El penúltim poema llegit va ser «Mort, S.A.», un poema que planteja la mort com si fos una empresa duta per dos personatges diferents –un que fa la feina de cara el públic i, un altre, que fa la bruta– i on s’hi planteja la mort d’una manera freda, expeditiva, gairebé com si es parlés d’un objecte de mercaderia. Des del públic també es va apuntar que es pot entendre aquest poema com una denúncia de com se sentia tractada pel seu marit –«Jo soc carn roja»; «Em diu que no soc gens fotogènica»–; un marit que ha traït l’amor i el somni de la casa idíl·lica al camp. 

Motivat per la intervenció, Valls va recomanar fer una lectura paral·lela i simultània d’Ariel i Birthday Letters (1998), de Ted Hughes, ja que hi ha un diàleg implícit important i, tot i dir el que s’hi diuen, es respecten molt. En una altra intervenció de les persones participants a la sessió es va apuntar que és un poema molt suggeridor, que gaudeixes molt estèticament encara que –gairebé– no l’entenguis; que tant aquest com la resta de l’obra de Plath són poemes que guanyen encara més envergadura quan són sentits –recitats–.

En darrer lloc, vam fer la lectura d’«Hivernant», el darrer poema del recull i d’una sèrie de quatre poemes amb les abelles com a protagonistes. Aquesta és una peça de restitució: hi ha una justícia poètica respecte la resta del llibre, ja que li dona un equilibri clandestí, va apuntar Valls. 

En aquest poema se suggereix la poesia com una eina per alliberar-se dels homes «L’hivern és per a la dona»: l’hivern és el moment en què la vida és silenciosa, soterrada, on hi ha una pulsió de vida –similar a la present a «Lady Lazarus»: «Jo m’alço de les cendres / amb el meu cabell roig / i menjo homes com aire»– tot i la desesperació profunda.

A «Hivernant», les abelles són vives, malgrat tot –a pesar d’alimentar-se de sucre: aliment refinat!–: hi ha possibilitats contranatura d’ensortir-se’n. Plath vol reivindicar-hi la possibilitat de la dona xuleta, que es reivindica i que pot castigar: la dona que pot viure contra tots els pronòstics, gairebé  subversivament. Plath sabia apuntar i fer mal, i no volia pas ser l’única.

Una de les participants a la sessió ens va proporcionar aquesta joia: