El ‘Macbeth’ de William Shakespeare i el de Giuseppe Verdi

Escolta l’àudio de la sessió:

La tragèdia shakespeariana Macbeth i l’adaptació a l’òpera del compositor italià Giuseppe Verdi van ser les protagonistes de la primera sessió del cicle «Casa Orlandai». Organitzada conjuntament amb l’«Òpera entre bambolines», va comptar, com a ponent, amb Ramon Pla i Arxé, doctor en Filologia Romànica i crític literari.

Macbeth, de William Shakespeare, és una tragèdia sobre l’ambició de poder. En el cas dels reis d’Escòcia que la protagonitzen, aquesta ambició els enfolleix progressivament fins a destruir-los: primer, creuen les profecies enganyoses d’unes bruixes i, a partir de la seva credulitat culpable, es precipiten a la traïció, a l’assassinat, a la follia, a la derrota i, finalment, a la mort.

L’acció se situa a l’Escòcia del segle XI, la qual cosa fa més versemblant la brutalitat de l’argument. Giuseppe Verdi s’entusiasmà amb l’obra de Shakespeare i –al parer del ponent i de tants altres– li dedicà una de les seves millors òperes. La sessió va voler mostrar com la música de Verdi entén i potencia, en molts aspectes, la força de la tragèdia de Shakespeare.

IMG_0605

El Macbeth de Shakespeare

En primer lloc, Pla va situar Macbeth a Catalunya. Tot emplaçant-nos a consultar Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra, el ponent va apuntar, entre d’altres coses, que s’han fet deu traduccions diferents de l’obra al català des de 1907. Aquest fet, s’explica per dos motius: per la potència mateixa de l’obra i per la voluntat d’alliberar la cultura literària catalana de la influència del Segle d’Or espanyol i substituir-la per la cultura de la resta d’Europa.  

A continuació, Pla va aprofundir en les característiques que defineixen l’obra com a tragèdia d’acord amb els cànons aristotèlics: una acció –no una narració– seriosa i completa en què tots els seus components —escenes, personatges, paraules— s’integrin en una unitat de sentit. Més concretament –i seguint els cànons aristotèlics– l’obra presenta cinc característiques:

  1. Conté una acció seriosa i completa. Unitat d’acció i unitat de to.
  2. Argument versemblant en què el que s’esdevé sigui percebut com a «lògic i necessari». A Macbeth, tot és conseqüència del primer crim.
  3. Provoca pietat i horror –l’anomenada Catarsi– perquè hi convergeixen l’horror pels crims comesos i la pietat per la destrucció brutal que provoca en els culpables.
  4. Llenguatge extraordinàriament ric en imatges i recursos retòrics.
  5. Combinació de tragèdia i de fets històrics per inserir l’obra en la tradició de la tragèdia grega.  

Segons Pla, es podria concloure que Macbeth acompleix gairebé del tot les cinc característiques. Recorda que Aristòtil diu que «sense acció no hi hauria tragèdia, sense caràcter n’hi podria haver» subratllant el caràcter determinant de l’acció i el valor complementari dels personatges. A diferència dels escriptors del Romanticisme, Shakespeare respecta bastant, a Macbeth, les unitats –temps, espai i acció– per tal de garantir versemblança i no les refusa com els romàntics feien per subratllar la força d’unes passions dramàtiques que no podien sotmetre’s a normes.  

Al parer del ponent, doncs, el tema bàsic que dota d’unitat Macbeth és el caràcter autodestructiu de l’ambició de poder: la història acaba malament no degut a unes causes externes sinó a unes de d‘internes. D’aquesta manera, Pla dissenteix amb Salvador Oliva –en l’«Introducció» a la seva versió de l’obra (2005)–: el traductor planteja que la unitat és «el mal», però Pla considera que aquest és, tot just, un concepte.

Pel que fa a l’estructura de l’obra, el ponent va assenyalar que l’essencial és que tota la tragèdia sigui «com una tempesta que es va congriant fins a esclatar en una torbonada destructora i que ens ha amenaçat progressivament i que produeix: primer, l’horror dels crims; i, després, la pietat per uns personatges per als quals la vida s’ha convertit en un infern més cruel encara que morir assassinat».

Finalment, i abans de passar a visualitzar i comentar aspectes de la versió operística, el ponent va enumerar una sèrie de recursos argumentals bàsics utilitzats per Shakespeare al llarg de l’obra –«recursos que estan al servei de mostrar l’horror i la pietat que provoca veure els que han estat engolits per una set de poder que els ha destruït»–:

  1. Els caràcters dels protagonistes són contraposats i constants –mai deixen de ser el què son: Macbeth és covard i mata per por; Lady Macbeth és treballadora i cruel. Son, alhora, lineals i complexos.  
  2. Els actes «obvis» no hi apareixen: no es fa de les morts un espectacle, no hi apareix la proclamació de Macbeth com a rei, ni la cadena de crims que pauten l’obra.
  3. Ús de monòlegs –i d’altres intervencions més breus– orientats revelar les passions contradictòries dels personatges. 
  4. Els recursos retòrics –imatges, sinònims, al·lusions inusuals i brutals, rimes– i la vitalitat de la llengua.
  5. El paper dels personatges secundaris: la creació d’un perfil moral a partir de la contraposició dels protagonistes amb altres personatges com ara les bruixes o McDuff.

El Macbeth de Verdi

Giuseppe Verdi admirava i estimava molt l’obra del dramaturg, com ho demostren les paraules que va adreçar al crític Léon Escudier en resposta  als comentaris adversos que  havia rebut la representació del seu Macbeth a París l’any 1865. Li escriu: «És possible que jo no hagi fet justícia a Macbeth, però dir que no en tinc ni idea, que no comprenc, que no sento Shakespeare, de cap manera, per l’amor de Déu, això no! És el meu poeta preferit. El conec des de la meva infància i des d’aleshores l’he llegit i rellegit contínuament».

Verdi va estrenar la seva versió de Macbeth l’any 1847, als trenta-dos anys, quan ja era reconegut com un compositor important –sobretot des de l’èxit de Nabucco (1842). El compositor va sorprendre tothom amb una òpera nova, diferent; en una carta adreçada al llibretista Francesco Maria Piave explica el perquè: «Aquesta tragèdia, escriu Verdi, és una de les més grans creacions de la humanitat! […] Si no en podem fer una cosa realment gran, intentem fer-ne, si més no, una cosa diferent».

Verdi va respectar el text original i, el que és més important, el seu sentit. Per aquest motiu entendrem decisions com ara la de desestimar Eugenia Tadolini –una cantant molt famosa de l’època– com a Lady Macbeth al creure que era inadequada per al paper. Escriu Verdi: «La Tadolini és una estupenda figura femenina, i a mi m’agradaria que Lady Macbeth fos lletja i maligna. La Tadolini canta a la perfecció, i jo preferiria que Lady Macbeth no cantés en absolut. La Tadolini té una veu meravellosa, clara, límpida i forta; i m’agradaria més que la veu de Lady fos ronca, buida, sufocada. La veu de Tadolini té quelcom d’angelical. La de Lady Macbeth hauria de tenir quelcom de diabòlic».

Després de fer aquests apunts sobre l’obra, Pla va centrar-se en la producció representada l’any 2005 al Gran Teatre del Liceu i dirigida per Phyllida Lloyd. De la dramatúrgia d’aquesta representació en va voler destacar quatre aspectes:

  1. Algunes de les escenes no representades en l’obra original –i que es resolen amb una mera frase–, aquí adquireixen una traducció teatral completa i entenedora.
  2. Conté la voluntat de fer intemporal l’espai de la tragèdia. Phyllida Lloyd aconsegueix evitar la identificació d’aquest argument amb una anècdota –ja sigui medieval i escocesa, de l’època de Shakespeare o del món contemporani–: l’espai escènic i el vestuari són deliberadament intemporals. Així se suggereix el caràcter de mite universal que té l’obra. 
  3. Tot el que hi ha en escena té una preferent funció expressiva: la gàbia d’or –que identifica el poder reial–; el llit conjugal –present, obsessivament, a l’escenari al llarg de la representació i que identifica l’entramat psicològic entre els dos protagonistes de l’obra–; l’omnipresència de les bruixes –que indica la seva determinant influència en les decisions de Macbeth–.
  4. La producció procura aïllar la trama del drama personal dels dos protagonistes: molts dels esdeveniments de la trama se situen al fons de l‘escena com en un fris perquè són el marc de l’autèntica acció que recau en les reaccions emocionals dels dos protagonistes —i en les seves àries i duos— que queden situades sempre en primer pla. 

El ponent va comentar aquestes i d’altres característiques a través de la visualització de sis escenes de l’obra, tres del primer acte i tres més del quart i darrer: l’ària de Lady Macbeth «Vieni t’affretta», el duo de Lord i Lady Macbeth «Il pugnal là riportate» i «Finale», d’una banda, i «La Patria tradita», «Una macchia» i «Finale» de l’altra.

Per tancar la seva ponència, Pla va voler afegir, modestament, la seva opinió: la força del text de Shakespeare no aconsegueix ésser reflectida per la música de Verdi. «Com a homenatge s’hi apropa molt, però davant l’extraordinària expressió dramàtica de Shakespeare, és molt difícil assolir la seva complexitat», va concloure.

Intervencions del públic

En les intervencions de les vint-i-tres persones assistents a la sessió (17 presencialment i 6 de forma telemàtica), es va comentar el fet que Salvador Oliva també creu que Macbeth sent remordiment –fet vist diferent per part de Pla: al parer del ponent, Macbeth no diu en cap moment que se senti penedit del què ha fet–.

També va sortir a la conversa el fet que Verdi va esperar molts anys més a fer les seves dues altres adaptacions d’obres shakesperianes. Segons va explicar el tenor Marc Sala –l’organitzador de l’«Òpera entre bambolines»–, això es deu al fet que les obres del dramaturg anglès li generaven tant de respecte que va voler-se esperar al final de la seva vida per tal de compondre Otello (1887) i Falstaff (1893).

Finalment, en una altra intervenció es va elogiar el que va ser designat «el moment tràgic més virtuós de l’obra»: la visió del fantasma de Banquo per part de Macbeth enmig del frívol i alegre brindis de la seva dona, Lady Macbeth.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s