‘El pont sobre el Drina’, d’Ivo Andrić

La novel·la El pont sobre el Drina, d’Ivo Andrić, fou la protagonista de la segona sessió del cicle ‘Els Balcans’, celebrada el passat dimecres 29 de maig. L’historiador Jaume Muñoz Jofre –autor dels llibres La España corrupta i Perseguint la llibertat– fou l’encarregat de dur a terme la ponència que, d’acord amb la temàtica del llibre, tingué un enfocament més historicista que de costum.

8D3B3388-3C6B-4222-9D1C-0587E22C13A9

Instantània de l’inici de la sessió.

Muñoz Jofre començà fent un breu repàs de la biografia de l’autor iugoslau, primer escriptor en llengua serbocroata en guanyar el Premi Nobel de Literatura (1961). Andrić no nasqué a Višegrad –ciutat en la qual s’ubica el pont i transcorre la trama– però s’hi crià, tenint-hi un gran sentiment d’arrelament: a més de la pròpia escriptura d’aquest llibre, el fet que donés a la ciutat la totalitat dels honoraris del Premi Nobel així ho demostra.

L’escriptor se significà des de ben jove a favor de la creació de Iugoslàvia. Ja com a estudiant, fou empresonat i sota arrest domiciliari degut a les seves creences. Amb la fundació del Regne de Iugoslàvia en acabar la Ia Guerra Mundial, Andrić passà a ser-ne diplomàtic, exercint càrrecs oficials durant les dècades de 1920 i 1930. La seva darrera destinació fou el Berlín nazi (1939-1941), fins que finalment decidí retirar-se per posar-se a escriure. L’any 1945 publicà, d’una tacada, la «Trilogia de Bòsnia», formada per les novel·les Crònica de Travnik, La senyoreta i la mateixa El pont sobre el Drina.

Ivo Andrić segueix essent una persona molt estimada a Višegrad, com pot demostrar la recent construcció d’Andrićgrad, una espècie de parc temàtic-espai de recreació històrica ideat pel cineasta Emir Kusturica. En aquest espai-ciutat també s’hi organitzen activitats de caire cultural i compta amb una residència d’escriptors.

andric-foto-2-fondazione-belgrado

L’autor iugoslau davant el pont sobre el Drina. [Foto via Escritores que nadie lee].

Un cop feta la presentació biogràfica, Muñoz Jofre centrà la seva exposició en explicar la importància estratègica de la ciutat de Višegrad: lloc de difícil accés, és un espai de pas per on hi han passat moltes cultures diferents, sense que cap hagi acabat de sobreposar-se a la local. Això ha comportat que la seva idiosincràsia s’hagi mantingut gairebé inalterada durant segles i que la seva societat hagi viscut pocs canvis. De fet, si s’observa una foto de la ciutat, podrem veure com no hi ha una presència visible d’indústria, sinó que més aviat ens remet a un escenari de caire més aviat rural.

La ciutat –o kasaba– de Višegrad també és peculiar perquè formà part durant cinc segles de l’Imperi Otomà; un imperi peculiar a ulls occidentals, ja que no va ser creat amb una herència política seminòmada que va fer que els successors d’Osman I (d’aquí el nom d’otomà) no creessin una organització centralitzadora sinó un engranatge de dominació política i econòmica prou inclusiu. Així, la idiosincràsia cultural i religiosa de les regions que s’anaven incorporant a l’imperi eren respectades (com veiem al llibre, en el cas bosni i serbi) i s’aconseguia la participació efectiva de la seva gent incloent-los en la possibilitat de participar dels beneficis de les noves conquestes. La ràpida expansió dels otomans –també afavorida per la fragilitat dels regnes limítrofs– arribà a comportar la presència de l’Imperi en tres continents diferents a la vegada: Europa, Àsia i l’Àfrica.

El sistema polític de l’Imperi Otomà evitava el nepotisme: d’aquesta manera, era més fàcil crear nous fidels. A través del devşirme («impost de sang»), una pràctica comuna a les zones no islamitzades de l’Imperi, es reclutaven a la força infants de famílies cristianes per tal de convertir-los en esclaus ben educats que podien acabar essent polítics, eclesiàstics, administratius o miltars –geníssers–. Aquest és el cas de Mehmed Paša Sokolović, Gran Visir de l’Imperi i persona que féu construir el pont. Per tal d’evitar el nepotisme i mantenir la meritocràcia dins del poder, tant ell com la resta d’esclaus foren, durant molt de temps, castrats.

Per a més informació sobre la vida i la configuració de l’Imperi Otomà, Muñoz Jofre recomanà els programes de ràdio ‘A les portes de Troia‘, que s’emeten a la Xarxa de Comunicació Local.

el-pont-sobre-el-drina_9788492549535

Portada d’una de les versions catalanes de la novel·la.

Els otomans no arribaren a la zona de Bòsnia fins força tard, ja en el segle XV. En aquell període, els únics nuclis resistents de la zona dels Balcans eren els serbis, que havien intentat sense èxit construir un estat medieval. La seva autoidentificació provenia, sobretot, de la religió, tal com queda palès a la història del boicot a la construcció del pont: es fa com a queixa del mal govern, sí, però també per motius religiosos.

El pont, construït entre 1571 i 1577 per l’arquitecte Koca Mimar Sinan –autor de més de 300 obres d’enginyeria en tot l’Imperi–, veié com al llarg del temps d’ocupació hi hagué revoltes sèrbies constants, també dins d’aquesta Bòsnia tan multiètnica. Unes revoltes que s’anaren succeïnt a la vegada que s’anava produint un gradual debilitament de l’Imperi Otomà i l’auge de les potències colonials europees. Tot això, a la vegada que es consolidaven els Estats-Nació com a forma d’organització predominant a tot Europa.

Després del congrés de Berlín de 1878 i tenint en compte tot el temps passat de reivindicació i revoltes, s’atorgà finalment la independència a Sèrbia. Bòsnia, al seu torn, fou entregada com a protectorat a l’Imperi Austrohongarès, fet que incrementà el nacionalisme. Però la falta de visió política de Francesc Josep I, que basà la seva política en un ferri centralisme, féu que l’Imperi anés perdent gradualment influència, presència, baralles i territoris –fins al punt que la mateixa Hongria es separà i diferencià d’Àustria–. 

El 1908, amb la decisió de Francesc Josep I d’incorporar Bòsnia i Hercegovina com a part íntegra del territori imperial –i no ja com a protectorat–, el procés de radicalització nacionalista s’incrementà fins a provocar, en darrer terme, l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i Sofia Chotek a Sarajevo (1914), detonant de la Primera Guerra Mundial.

Amb tot, el domini de l’Imperi Austrohongarès, comentà l’historiador, comportà uns grans canvis en el dia a dia de la població. A grans trets, es podria dir que es passà d’una estabilitat política i econòmica a una inestabilitat i imprevisibilitat constants, on hi predominava allò desconegut. Això ho mostra Andrić de moltes maneres, però potser la més clara és a través de les històries d’Ali-Hodža i Lotika –propietària al llibre d’un hotel que existí realment–. 

És en tot aquest context que els joves, estudiants a universitats de Viena o Praga, començaren a tornar a la ciutat amb noves idees polítiques, religioses i socials. Una generació –la de l’autor– de la qual «aparegueren els noms de noves organitzacions religioses i nacionalistes, sobre bases més àmplies i objectius més agosarats, i a continuació es crearen organitzacions obreres».

El pont, gairebé inalterat durant segles –com així s’encarrega de recordar Andrić durant el llibre– també visqué canvis: perdé tres dels seus onze arcs durant la Primera Guerra Mundial, cinc durant la Segona i fou un escenari d’una cruenta matança durant la Guerra de Bòsnia (1992-95). Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2007, segueix en peu després de les necessàries restauracions, tot i que amb un regust més trist del que havia tingut durant segles degut a la violència viscuda recentment.

Andrić tanca la novel·la amb la pèrdua de la ciutat per part dels austríacs –i la primera destrossa al pont– i la mort alegòrica d’Ali-Hodža. Aquest fet ha estat criticat: no segueix la història just quan comencen a aparèixer problemes dins la pròpia regió. Això és perquè l’autor iugoslau vol, d’una banda, mitificar Iugoslàvia com a un Regne multiculturalment efectiu; de l’altra, perquè l’objectiu principal de la novel·la és el d’explicar un món que desapareix, conclogué Muñoz Jofre.

AFA87E41-7FAE-4846-8DE2-38599CD639F5

Instantània presa en els moments inicials sessió.

Havent acabat aquesta part més històrica de la sessió, en Ferran féu un repàs de l’obra com a artefacte literari. En destacà, sobretot, la solidesa de la seva estructura. La novel·la consta de vint-i-quatre capítols de diferent temàtica: des d’explicacions de tall més macro (conjuntures històriques i geopolítiques) a històries personals on, precisament, allò que més importa són els personatges –sovint més anònims que oficials–.

Així, Andrić narra la trama a partir dels seus mites, aconseguint que els subjectes se’ns apareguin més aviat com a objectes a partir de la qual explicar la ciutat. I ho fa saltant de personatge en personatge sense que aquest salt se’ns faci traumàtic com a lectors. Un mèrit destacable.

Una altra característica del llibre és la seva diversitat tonal, de la quan se’n destacà el del primer capítol: mitjançant un to entusiasta i contagiador, gairebé fantàstic, Andrić aconsegueix fer el lector partícip de la història. Explicant-nos diferents llegendes, mites o faules de la kasaba –descobrint la ciutat sobretot a partir d’infants: ¡qui si no podria contagiar un adult de fantasia!–, l’autor ens endinsa en la constel·lació de Višegrad, en un imaginari col·lectiu que anirà descabdellant al llarg de la novel·la.

Tot i la varietat dels tons, el del primer capítol ja no es repetirà –Andrić no vol ser pres com un narrador histriònic o naïf–, però haurà posat les bases perquè ens vinculem amb la trama. D’altra banda, també s’ha de celebrar que l’autor, posada a fer una reconstrucció històrica, no caigués en un to didàctic o enciclopedista. Es va recordar arribats a aquest punt que el fet que com a lectors es puguin percebre aquestes subtileses en versions traduïdes, és mèrit de les persones al càrrec de la traducció.

Altres trets que caracteritzen l’escriptura d’aquest llibre són les pistes que Andrić deixa al lector perquè identifiqui quin tipus d’exercici està duent a terme; la seva semblança amb certa literatura russa (Lev Tolstoi) o mittleeuropea (Joseph Roth); una anàlisi sociohistòrica de les societats i psicològic dels personatges; o l’escriptura més aviat moralitzant –a través de sentències i històries amb moralina– que explica. 

Tenint en compte aquestes dues darreres característiques no és d’estranyar, doncs, que l’autor ens insisteixi diverses vegades durant la novel·la en el fet que la història és una cosa que no fa més que repetir-se. I això, a més d’afirmar-ho, ho corrobora amb paràgrafs que, encara a dia d’avui, se’ns presenten com a vigents, contemporanis:

«en els moments en què la societat està malmesa i en què sofreix inevitables canvis importants, per regla general destaquen aquest tipus d’homes, desequilibrats i imperfectes, que endeguen les coses a l’inrevés i en el camí equivocat. És un dels signes més característics d’èpoques mogudes».

Ja finalitzant la sessió, des del nombrós públic –vint-i-quatre persones– s’apuntà que en l’obra es pot percebre el rebuig al nou món fins i tot per part de la natura. Així mateix, també es comentà que aquest nou món comportà que aquells joves fossin els primers entre els seus de fer reflexions polítiques. Per acabar, es comparà l’obra amb la de l’últim cafè, Una tomba per a Boris Davidovič, ja que ambdues arrenquen la història des de ben enrere: les coses mai s’acaben; totes tenen sempre memòria.

Per a més informació:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s