‘Una tomba per a Boris Davidovič’, de Danilo Kiš

Encara amb la ressaca de la Setmana Santa i de Sant Jordi, el dimecres 24 d’abril tingué lloc la primera sessió del cicle ‘Els Balcans’, amb Una tomba per a Boris Davidovič i el seu autor, Danilo Kiš, com a protagonistes. Per tal de parlar-nos de l’obra, tinguérem la sort de comptar amb la seva traductora al català, Simona Škrabec –també escriptora, filòloga, estudiosa de la teoria literària i autora de l’obra Torno del bosc amb les mans tenyides–.

Fotografia de les persones assistents presa durant la sessió.

La sessió començà amb en Ferran fent un breu resum dels set contes que configuren l’obra. Tal com havia passat també en l’anterior sessió, però, encara que això fos útil a l’hora de refrescar les diferents trames –i perquè els qui no havien llegit l’obra, hi entressin una mica–, a nivell explicatiu de l’obra no ho fou tant. Ens expliquem: com així havíem vist amb Alice Munro, en l’obra de Danilo Kiš no importa tant què hi passa sinó com –amb quina forma–. Hi tornarem durant aquesta peça.

Un cop acabat els resums, Škrabec inicià la seva ponència llegint a les divuit persones assistents el poema «Abocador», del mateix autor iugoslau. Tal com es pot extreure del següent fragment, Kiš defensava que la bellesa no es podia perdre mai: tot i l’angoixa vital que ens provoca el món, cal que sempre recordem que existeixen coses tan belles com ara les roses.

Poema «Abocador» (versió curta).

Ara bé, Kiš no és un autor cursi, que oblidi el que és la realitat. Precisament és un poeta antiromàntic que, bevent de la tradició centreeuropea –que podríem enllaçar, per exemple, amb Hermann Broch–, lluita contra el kitsch: aquell estil artístic que permet que l’estètica serveixi per oblidar el patiment, allò més humà. És quan la bellesa és utilitzada amb fins polítics que fets com el nazisme poden tenir lloc; Kiš se sent inscrit en aquesta tradició centroeuropea que, preeminentment jueva, no acaba d’integrar-se mai enlloc, que acompanya una sèrie d’autors que senten que mai podran pertànyer.

Un cop tenim en compte que Kiš ens parla des d’aquí, podem entendre millor què és el que pretén: transmetre la potència de l’art. I com ho fa? Škrabec indicà que mostrant-nos com les paraules poden enganyar i dir mentides. L’escriptor iugoslau, segons la traductora, vol forçar el lector a desfer-se de les actituds lectores comunes –per exemple, de fiar-se del narrador– i que ensopegui amb pedres que el forcin a haver-lo de llegir críticament.

I és aquí d’on extrèiem la seva faceta més antiromàntica: Kiš no busca una veritat històrica, vol provocar que no ens creiem i que trobem estrany allò que ens diu. En altres paraules, no vol que ens deixem endur per la ficció sinó per la deducció. Ens vol obligar a llegir com si fóssim detectius i que desfem les raons i els elements que ell ha posat al llarg de la narració. Així, l’autor iugoslau busca un lector actiu, que contrasti i travessi els relats; un lector crític, contestatari, incrèdul. En definitiva, un lector contrari al normal i que trenqui amb l’ortodox pacte de ficció.

Per aquesta raó, Kiš escrivia posant elements estranys en contacte, com si fossin un collage. Posant-los junts, buscava sorprendre, experimentar i convocar el que resultés que sortia. Si entenem això, entendrem millor el fet que la seva escriptura ens vagi seduint a poc a poc, fins que arriba un moment en què dessedueix. Perquè ell no vol posar el lector de la seva banda, el que vol és mostrar com ens condicionen les paraules i, en especial, vol que prenguem consciència de quina importància té la forma en l’escriptura.

És quan el lector és capaç de discernir la forma dels missatges que també ho és de detectar de quina manera la ideologia ens convenç de les coses. Com ell mateix reflexiona convocant la Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp de Rembrandt van Rijn (1632), allò important no és què se’ns explica sinó com.

«Lliçó d’anatomia del Dr. Willem van der Meer», Michiel Jansz van Mierevelt (1617).

«Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp», de Rembrandt van Rijn (1632).

Aquest pensament enllaça amb el de Witold Gombrowicz quan en els seus dietaris  crida a substituir X per Y: veureu, entendreu, per què les coses han passat. Si insistim en veure la forma de les coses, serem capaços d’analitzar quins mecanismes s’han utilitzat per transmetre contingut. Cal escriure, doncs, per abstreure allò més intern, l’edifici que aguanta la llengua: com s’ha apuntat, Kiš no voldrà crear imatges, sinó que pretendrà que els lectors ens convertim en analistes.

Sortint una mica de l’abstracció de les motivacions de l’escriptor i començant-les a vincular més tangiblement amb Una tomba per a Boris Davidovič, Škrabec comentà que no es pot parlar de Kiš com a «escriptor balcànic». Perquè per ella, els escriptors precisament van en contra de la seva gent. És més, Kiš no estava interessat en fer «literatura balcànica», sinó en fer-nos pensar d’una manera humana, emocional i comprensiva: disseccionava tot volent-nos mostrar coses. Quan l’escriptor parlava d’stalinisme –havent estat ell víctima del nazisme–, el públic iugoslau el llegí en el seu dia d’una manera concreta; com avui des de la Catalunya de 2019 la podem llegir d’una altra. Allò que té més importància no és, per tant, allò que ens explica, sinó com ens interpel·la com a lectors en el moment en el qual estem llegint l’obra.

Per exemple, tal com ens explica el narrador al principi del primer conte, «Un ganivet amb el mànec de palissandre», la mort d’Hana Krzyževska no té causa, és una desgràcia, un malentès –conscient o inconscient– perdut entre diferents llengües: «Però per esdevenir veritable de la manera que anhela el seu autor hauria de ser narrat en romanès, hongarès, ucraïnès o jiddisch; o millor, en una barreja de totes aquestes llengües» (p. 25). Un malentès que no és casual, perquè com bé mostren segles de persecució jueva, la paraula pot acabar esdevenint carn. Així com Jean Gui de Fer i Stalin acabaren essent «l’home de ferro» i «l’home d’acer», respectivament, si la gent primer pensa una cosa, sempre la pot acabar fent. Kiš ens llança un clar missatge aquí, apuntà Škrabec: les paraules poden transformar les idees des de dins.

A més d’inscriure’s en la tradició centroeuropea –tal i com ja ha estat comentat–, Kiš sent una particular curiositat per Jorge Luis Borges –autor que, segons digué Škrabec mig en broma, és el principal culpable de la fi de Iugoslàvia: donà als escriptors eines per a analitzar la història i no creure-se-la–. I, com un lector borgià haurà pogut endevinar, el que més atrau a l’escriptor iugoslau de Borges són el realisme fantàstic i la tècnica de la deducció. Com que el context polític iugoslau no permetia escriure amb una tècnica realista –aleshores, predominant arreu–, Kiš opta per per parlar amb metàfores. I no ho fa a través de reflexions sinó d’elements molt determinats escollits per il·luminar des de dins, mostrant el món als lectors mitjançant la deducció.

El cenotafi i la tomba buida del conte que dóna nom al llibre –«Una tomba per a Boris Davidovič»–, la caldera on Boris Davidovič acaba traient-se la vida –clara referència a les dutxes de gas dels camps d’extermini nazis– o la constatació dels mals que la religió pot causar un cop deixa de ser fe per convertir-se en dogma –«Gossos i llibres»– són miralls, paral·lelismes amb els mons antics que, com a tals, també són mirades a la nostra quotidiana realitat. Una tomba per a Boris Davidovič no és un llibre històric, sinó un mirall que mira cap ambdues Europes.

Danilo Kiš.

Arribat a aquest punt, Škrabec repassà la biografia de Danilo Kiš. Nascut el 1935 en un espai de molta diversitat identitària a l’actual Sèrbia, el seu pare era jueu i la seva mare cristiana ortodoxa montenegrina. Per tant, des de la infància tingué una vessant de grup exclòs i, de l’altra, era d’una família pilar de la societat sèrbia. Estudià Literatura Comparada i féu de lector de serbocroata en diferents universitats, en especial franceses. Gràcies a això, aprengué francès i tingué molts més estímuls que si s’hagués quedat a Iugoslàvia.

És durant l’etapa de lector que decideix escriure Una tomba per a Boris Davidovič quan veu que els intel·lectuals francesos no coneixen la realitat iugoslava, és més, pensen que és positiva. De fet, un dels contes recollits, «Els lleons mecànics», és precisament una mofa cap a aquests.

Publicat el 1976, aquest llibre arribà poc després de la traducció francesa d’Arxipèlag Gulag, d’Aleksandr Soljenitsin (1973). Com hem apuntat, però, Kiš no tractà d’equiparar la URSS amb Iugoslàvia, sinó el que féu és valdre’s de la realitat soviètica per tal d’explicar la seva pròpia. És per aquest motiu que, només publicar-se, el llibre es convertí en un bestseller, creant un curtcircuit tot esmenant la idea d’una Iugoslàvia gairebé democràtica. Una al·legoria que ajudà els iugoslaus a entendre la seva pròpia realitat, que incloïa oblits forçats de crims o persecucions arbitràries.

Hem de pensar que els abusos del govern iugoslau no començaren a conèixer-se fins als anys vuitanta. Per exemple, no fou fins el 1984 que es començà a saber de l’existència dels camps de reeducació social de la illa de Goli Otok –literalment, «illa àrida»–. L’any 1989 es gravà un documental sobre l’illa i Škrabec explicà un dels casos que hi apareixen: una dona afí al règim fou fulminantment detinguda i enviada a la illa per haver explicat un acudit sobre Tito que, fins aleshores, havia circulat per la redacció del diari on treballava sense cap conseqüència.

Aquest testimoni, obtingut a Israel després que la dona aconseguís escapar de la presó, demostra fins a quin punt la població vivia sota el pànic de l’arbitrarietat del poder totalitari –digué Škrabec–. És a dir, el règim no necessitava causes, sinó que directament provocava por: per molt que sempre ho facis tot bé, l’Estat acabarà trobant un motiu per condemnar-te. Com bé es comentà des del públic, aquesta circumstància es fa ben palesa a l’obra, ja que totes les víctimes que apareixen en els diferents relats són iguals d’arbitràries.

Fou en tot aquest context de manca de llibertats més bàsiques que l’autor fou jutjat; però no per dissident o sediciós, sinó ¡per plagi! Tot i que no acabaren condemnant-lo, el tingueren set mesos constantment exposat a l’esfera pública, rebent tot tipus d’acusacions. Aquest procés –que recorda la situació per la qual passà Paul Celan– es basà en la intoxicació, la degradació i la desautorització de la seva persona. Acusar de plagi no és una banalitat, és un atac directe a allò que defineix un autor: la seva creativitat. Fins i tot algun crític assenyalà que Kiš era «un collar de perles robades».

Com així ho encarnen els personatges Boris Davidovič Novski a «Una tomba per a Boris Davidovič» i Baruch David Neumann a «Gossos i llibres» –ambdós d’inicials B. D. N.–, Kiš també forma part d’una lluita contra el dogma; la mateixa lluita encara que hagin passat 600 anys entre la de Baruch David Neumann –també real– i la seva. Com assenyala aquest jueu en el manuscrit transcrit i traduït per Kiš sota el nom «Gossos i llibres»: «la lectura de molts llibres porta cap a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi». (p. 146)

El pitjor d’Una tomba per a Boris Davidovič, comentà Škrabec, és que preveu que el que ja havia passat, passaria de nou. Podem dir que d’alguna manera, Kiš –a qui es pot considerar el darrer escriptor iugoslau– preveié la guerra que a Catalunya anomenem la Guerra dels Balcans. Més acuradament, Kiš no vaticinà que la guerra en si tindria lloc, el que féu fou relatar que totes aquelles coses que el relat heroic del règim havien tapat –com ara les victòries sobre els nazis i la bondat de la nació–, seguien allà. I deixar entreveure que, algun dia, això es trencaria i deixaria sortir tot allò ocult i ocultat, tal i com acabà succeint –encara que, mort l’any 1989, ell no arribà a veure-ho.

En les intervencions finals del públic, fou posada en valor la qualitat de la veu narrativa de Kiš, i es preguntà a Škrabec si aquesta podia ser qualifica de brechtiana, d’anticatàrtica. La traductora no només hi estigué d’acord sinó que subratllà que l’escriptor iugoslau era un àvid lector dels formalistes russos i de Víktor Xklovski en concret.

Així mateix, Škrabec apuntà que Kiš compartia la mateixa idea de Walter Benjamin que no  hi ha monument cultural que no ho sigui també de la barbàrie. Per això defensava que hi havia coses en un abocador a les quals s’han de donar valor; i, al mateix temps, que hi ha coses belles que poden deixar de ser-ho segons l’ús que se’n faci. Aquesta idea féu venir a la ment a una assistent a la sessió el llibre de Perejaume Paraules locals: allò que es podreix sempre torna a sortir; existim en unes perpètues seqüències de continuïtat.

«L’art ens ajuda a destruir la rigidesa de les idees i els relats», conclogué Škrabec.

Per a més informació:

• Poema «Abocador» (extensió original).