Guim Valls

La primera sessió del cicle de tardor 2019, «Literatura catalana contemporània d’autoria», va tenir com a convidat el poeta Guim Valls. Havent proposat la lectura del seu darrer recull de poemes publicat, La mà dins la roda (Viena Edicions, 2017) la sessió va consistir, com així ho faran les dues properes, en la discussió tant d’aquesta obra com del projecte i la visió creativa de l’autor.

Guim Valls.

Vam començar la sessió amb en Ferran fent-nos un breu resum de La mà dins la roda: estructurat en 4 parts –que en Guim va matisar, poden ser enteses com a dues–, el llibre és un recull de poemes que teixeixen una espècie de viatge vital, una exorcització que ens parla, al principi, d’impossibilitats i de desconnexions i que va evolucionant fins a uns poemes que ens parlen més aviat d’acceptació i d’abraçada del vertigen, en una mena d’exercici estoic. 

En aquest viatge, on la primera persona, l’individu, té un paper fonamental, veurem com els poemes ens criden a perseguir (reproduir) propis horitzons –«Tot horitzó es reproductiu», Sageta– i on el paper de l’individu en tant que cos, hi és molt present. No en va, moltes de les imatges poètiques hi són presentades a través dels sentits –vista i tacte– però també a través del que podríem anomenar cos intern –estómac– i dels fluïds que ens recorren per dins.

Per la seva banda, en Guim va explicar que, a diferència de Quincalla del segle (Roure Edicions, 2015) –recull de poemes fruit de 4 anys d’escriptura, i escollits segons més li agradaven–, La mà dins la roda és fruit d’una composició més tardana, feta a partir d’una escriptura desordenada. Preguntat pels seus processos de creació, Valls va reconèixer esser-ne ignorant. Més aviat, va explicar, quan escriu està més pendent del que vol dir que del com aconsegueix fer-ho. I això, va dir, l’allunya d’una objectivitat receptora que li permeti entendre-ho i explicar-ho. 

Pel que fa, precisament, a la recepció de la seva obra, el poeta va admetre que és conscient que la comprensió de la seva obra és més aviat tardana –que cal llegir-la força vegades i pair-la–, però que a ell el que li importa més és l’impacte, el magnetisme que els seus versos poden causar. Per exemple, des del públic se li va preguntar què volia dir amb el vers «El temps és un suborn» –Filtre de lleganyes–. Ben bé, no ho sap, va admetre Valls: allò que li interessa és evocar intuïtivament, crear situacions i associacions d’idees que facin treballar el lector. Unes frases intuïtives que creen també una estranyesa gramatical «Nerviosos i de vespre» –A les goludes estrelles–.

En crear, el que més importa a Valls és la idea de fons i, en aquest procés de realització, les paraules li surten soles: només cal que aquestes tinguin sintonia entre elles i que parlin d’una mateixa cosa. El «tema» del poema, per tant, no és allò que més preocupa al poeta: aquest li surt inconscientment d’entre aquestes evocacions més metafísiques o filosòfiques –des del públic, es parlà de surrealisme i d’expressionisme– que intenten avançar cap a un punt zero, cap a un origen comú.

Alliberant-se a través de l’escriptura, creant a través de la intuïció i no a través d’uns codis preestablerts, Valls busca que la relació entre autor i lector trenqui els convencionalismes literaris: la poesia, per a ell, ha de ser la recerca d’una humanitat amagada, perduda. Amb la llengua com a eina d’exploració d’allò més fosc, tracta de fer sortir allò que està més amagat –dins de si mateix, però també dins la societat–: d’aquí la violència que poden evocar els seus poemes o el ressò diguem-ne ancestral dels seus versos.

Portada de ‘La mà dins la roda’.

A Horitzó, el darrer dels poemes de La mà dins la roda, l’horitzó es personifica i escup a la cara del lector: li diu que no cal que el vulgui entendre. Que allò que importa és el que ell entén, no allò que el poeta volia dir: el que buscava amb aquest poema és dir-li al lector que «aquest llibre no s’acaba, el que s’acaba ets tu» va afirmar Valls, provocativament. I és que, segons el seu punt de vista, la poesia no és una línia, sinó un espiral en el qual cadascú arriba fins on vol.

Emplaçant el sacseig com a prioritat de l’acte creatiu, no és estrany que Valls afirmés estar lluny de la sensibilitat de creure en la poesia com un art «de prestigi». Fugint de la «noblesa espiritual superior», ell «recita i escriu per expressar-se», sense esperar mai res del lector: tampoc que aquest li confirmi –o desmenteixi– una suposada superioritat.

Qüestionat per la seva faceta de rapsode, Valls va explicar que, seguint la normalització de l’oralitat iniciada per Enric Casasses, la gent de la seva generació recita en espais alternatius, cases okupes, centres cívics, en festes majors o en recitals de poesia. A Barcelona, de forma més regular, es pot assistir a recitals al bar La Rubia –antic L’Horiginal–. 

Seguint la idea de Casasses, Valls creu que la poesia ha de transcendir qualsevol àmbit, que no va de ressenyes ni de prestigis –és a dir, de política–, sinó de trencar jerarquies. I ell escriu per trencar-les, per no doblegar-se a models rígids de propaganda, per estar amatent a les noves formes. Unes formes en les quals un poeta no s’hi ha de quedar encotillat, tractant de fer-les mutar, tal i com tants poetes –encara que silenciats per l’oficialitat– han intentat fer al llarg de la història.

Preguntat per la seva autopercepció, Valls va admetre que en escriure, té molts dubtes, però que sempre resulta un procés alliberador. Que allò que intenta fer és poesia hardcore catalana. I que sap que La mà dins la roda és un llibre és massa intens, però que això no el fa dubtar: allò que acaba quedant és el text. I el text, com hem dit, ha de ser per ell magnètic, sí, però també místic, una entrega sense condicions, honest. Admetent que el camí que proposa no és per a tothom, Valls va defensar que es pugui fer poesia sobre el no-res, sense cap certesa com a fonament.

En darrer lloc –i després d’un breu parèntesi on es va debatre sobre el desengany juvenil que ha eclosionat degut a la sentència del Procés–, es va qüestionar Valls sobre la qualitat més aviat individualista de la seva obra: on queda la relació amb la comunitat? Per a ell mateix, aquesta resposta segueix essent un interrogant –més negatiu que positiu–: ell té una visió desenganyada de la societat, de la qual s’autopercep com un residu. 

L’individualisme, va matisar, no és una resposta o una solució, però és un tema que el fa moure i que el duu a buscar vincles d’una altra forma, fora dels codis socials que creu podrits. Amb tot, creu més en uns sentiments sorgits de les comunitats més petites i menys codificades, més tribals. I és que de fet, tal com ho veu ell, «la poesia no és literatura sinó més aviat un art tribal, primitiu».