El passat dimecres 24 d’octubre tinguérem la oportunitat de rebre n’Eloy Fernández Porta presentant-nos Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga, una novel·la de caire distòpic inspirada en Un món feliç, d’Aldous Huxley. En aquesta història de ciència-ficció humanista trobem un alter ego de Villalonga –el narrador– que, després d’haver estat congelat l’any 1965, desperta a la seva Mallorca natal –anomenada ara Club Turista de la Mediterrània o Turclub– l’any 2050.
Fernández Porta, antic estudiant de l’Escola Orlandai, va començar la ponència volent-nos situar en la trama i en la ment del narrador a través de la lectura d’un passatge durant el qual el narrador vol convèncer Andrea Víctrix, la Directora del Plaer de la Mediterrània, dels avantatges de la seva antiga civilització davant la de 2050:
«Li vaig parlar del meu temps, de la llar i dels fills, de les catedrals gòtiques, de la majestat de la litúrgia, de la bellesa dels camps de blat, i, transportat per uns moments a la primera joventut, vaig enumerar els plaers del futbol quan els esports no eren encara comerç, de la sang circulant normalment per les venes sense necessitat d’estimulants, i del dormir reparador sense hipnòtics.»[1]
Fotocomposició amb una imatge de l’autor i una de les edicions en català de l’obra.
A Andrea Víctrix, Villalonga ens planteja un món on la tecnologia ha passat a ser una cosa semblant a un nou Déu, a ocupar l’espai metafísic: el narrador es troba en un món on els seus antics valors han estat trastocats. El protagonista, com a bon alter ego de Villalonga, és una persona conservadora que assisteix a la decadència de la seva civilització, i davant la qual se sent estranyat.
Un estranyament davant el qual no ens hem de sorprendre, assenyala Fernández Porta. Si reflexionem sobre altres novel·les de l’autor, com ara Bearn o la Sala de les nines o Mort de dama, la decadència, el món perdut de l’aristocràcia mallorquina, n’és potser el principal tema, juntament amb la contraposició de l’individu davant la massa alienada sense consciència pròpia.
A Andrea Víctrix, Villalonga mostra una preocupació envers el futur en un moment contemporani a l’arribada del turisme de masses a Mallorca; podem suposar, defensa Fernández Porta, que Villalonga sentia angúnia davant l’arribada massiva de nouvinguts, de nourics anglesos i alemanys, tan diferents de l’elegància de les classes benestants i l’aristocràcia mallorquines en les quals ell mateix s’adscrivia.
Villalonga, així, presenta una societat on «el tirà ha tornat invisible»[2]; «a Turclub s’hi havia de viure i, a més, fruir i passar-s’ho bé, segons les ordenances estatals»[3]. És a dir, presenta una societat on s’ha instaurat l’hedonisme com a totalitarisme, on hi ha hagut un alliberament farmacopornogràfic imperatiu dels cossos. Farmacopornogràfic perquè, d’una banda, els habitants es veuen abocats a treballar, endeutar-se i drogar-se, en un cicle del qual sembla que no poden sortir. El “Soma Aldous Huxley” revitalitza artificialment el cos, però escurça el temps de vida.
De l’altra perquè, com explicarem després més extensament, «l’amor, de tan lliure, s’ha volatilitzat»[4]: aquest només s’entén com a sinònim d’acte sexual. Un acte sexual que pot tenir lloc amb qualsevol persona, sense cap mena de sentiment entremig. Per contra, encara que sembli contraproduent, la binarietat sexual ha passat a ser malvista: en existir una vertadera indústria reproductora, la societat està composada per individus andrògins sense sexualitat concreta; la procreació ja no és permesa. En parlar, es fa ús del gènere neutre i es vesteix també amb roba neutra.
Per acabar amb la descripció del món imaginat l’any 2050, l’estat –comunista– imaginat ha esdevingut la nova família: assistim a la fi de la individualitat i a la promoció de la comunitat. Sota l’eslògan “El Progrés no es pot aturar” i la propaganda radiofònica constant, els habitants són obligats a comprar electrodomèstics per fer rutllar l’economia i l’“Hola-Hola” ha esdevingut la beguda oficial, de la qual no se’n pot blasfemar.
Fernández Porta ens explicà que, segons unes notes escrites per l’autor i la correspondència amb Baltasar Porcel que han estat recollides pels seus biògrafs, el període d’escriptura de la novel·la fou de dotze anys (1962-74), sent així també reescrita fins i tot més tard d’haver-se adjudicat el Premi Josep Pla 1973. Ja des dels anys 50 trobem una nota on Villalonga traça «algunas escenas en el año 2000».
A més, recordà Fernández Porta, hem d’adscriure l’escriptura d’Andrea Víctrix dins una moda de l’època, en la qual autors que se’n deien més seriosos –de novel·la històrica o realista– feien una petita excursió en el món de la distopia. Poc a poc, aquesta moda acabà essent oblidada ja que sobretot el realisme s’anà imposant, però avui en dia s’estan recuperant obres com Crucifeminació de Manuel de Pedrolo –a més del sempre present Mecanoscrit del segon origen– o Món mascle, de Terenci Moix. I si dels autors contemporanis n’haguéssim de destacar algun continuador, Fernández Porta opta per assenyalar Héctor López Bofill –ponent dels cafès el passat mes de febrer amb L’acusació de Bandi–, especialment a L’últim evangeli.
D’Andrea Víctrix, una novel·la amb alt contingut polític i discursiu, Fernández Porta n’extreu, almenys, nou profecies que, en major o menor mesura, poden haver-se complert avui en dia:
1- Crisi del model turístic i crisi econòmica, estretament vinculades entre elles.
2- La imatge arraconant les lletres. D’aquesta profecia, en sorgí un interessant debat entre el públic: mentre alguna gent era pessimista i creia que es llegia massa poc –i/o de massa poca qualitat–, d’altra defensava que al revés: a través dels mòbils, internet, etc., s’està llegint més que mai, s’ha democratitzat la lectura.
Pensem de la manera que pensem, però, sembla clar que la cultura de la lectura s’està difonent cada cop més de la mà de la cultura de la imatge. Si bé no hem arribat a extrems de Fahrenheit 451, el llegir com a acte de classe tal com el vivia Villalonga, sembla haver desaparegut –amb totes les coses bones i dolentes que això pot tenir–. Una participant al cafè recomanà visitar l’exposició “Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos” –fins el 10 de febrer de 2019 al Palau Robert de Barcelona–.
3- Treballar per adquirir. Vivim per a treballar o treballem per a viure?
4- La indústria i la tècnica com a religió. No és una presentació del nou iPhone una gran escenografia ritual?
5- Costarà més diners un quilo de carn que un quilo de coure.
6- La Directora del Plaer esdevé Ministra d’Economia. Quina relació hi ha avui en dia entre l’economia i la indústria del plaer? Fernández Porta ens recomanà al respecte l’interessant assaig d’Yves Michaud Ibiza mon amour i recordà com la indústria del porno fou la primera que féu arribar el vídeo a les llars, plantant així una llavor que derivaria en un canvi socioeconòmic posterior: el consum audiovisual dins el propi habitatge.
7- L’existència de fàbriques de procreació.
8- La despoblació del camp simultània al creixement de les ciutats.
9- Ràdios clandestines profetitzant una nova Era de la simplificació. Assistim avui en dia a una crida a l’austeritat i al minimalisme, al decreixement?
Per acabar amb la sessió, Fernández Porta volgué de nou remarcar el pes de l’androgínia en la trama. A través d’un narrador ridículament efeminat, assistim al què per Villalonga és el símptoma del fracàs de la civilització: la catàstrofe al qual la modernitat ens aboca és la fi del gènere binari, de la distinció de la societat entre Homes i Dones. El que per certs moviments LGTBIQ+ suposa una desitjada utopia és, per a ell, un malson.
– – – – – – – – –
Notes:
[1] Villalonga, Ll., Andrea Víctrix. Barcelona: Destino, Col·lecció El Dofí, 1974, p. 139.
[2] Íbid., p. 52.
[3] Íbid., p. 100.
[4] Íbid., p. 28.
Per a més informació:
- La cobertura del Cafè Literari per Rita Roig Peregrina a la revista Núvol: ‘Andrea Víctrix’, o com Llorenç Villalonga va predir el futur
- Tesi Doctoral de Sílvia Ventayol Bosch: “Llorenç de Villalonga i la novel·la antiutòpica: estudi d’Andrea Víctrix“
Cafès Literaris de Casa Orlandai 