Sempre és un bon moment per parlar de persones que no encaixen dins la societat en la qual els ha tocat viure. No només per la seva recurrència com a tema literari, sinó perquè el moment històric, el lloc i la situació en què es (re)produeixen poden ser molt diversos entre si. I és que, malgrat aquestes diferències, tots tenen en comú que la seva forma de ser i de viure els porta a la marginació i, moltes vegades, al sofriment.
En aquest cicle ens endinsarem en el món de tres personatges desencaixats, des de les seves peripècies més còmiques i inversemblants fins a les seves emocions i lluites psicològiques i morals més profundes contra l’ordre establert.
*Cicle en col·laboració amb L’Avenç. Els cafès literaris de la Casa Orlandai som na Tina Angrill i en Ferran Muñoz Jofre.
Dimecres, 4 de maig. El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger (1951) (labutxaca/Alianza). Ponent: Anna Ballbona, escriptora i periodista.
Controvertida des del mateix moment de la seva publicació –per motius com ara la manera com s’abordaven la sexualitat o el consum d’alcohol–, El vigilant en el camp de sègol ha esdevingut un clàssic del nostre temps. El seu protagonista, l’adolescent Holden Caulfield, viu amb angoixa el fet de fer-se gran, l’haver de passar a formar part del món adult; un món davant del qual sempre s’ha mostrat crític. En aquesta sessió ens preguntarem com ha aguantat el pas del temps i com la llegim avui en dia.
Dimecres 25 de maig. Apunts del subol. Fiódor Dostoievski (1864) (Angle/Cátedra). Ponent: Miquel Cabal Guarro, traductor de l’obra i professor de Traducció i de Literatura russa del segle XX a la UB i la UPF.
Escrita en un moment d’enorme agitació social a Rússia i de gran turment personal, Apunts del subsol reflecteix les lluites psicològiques i morals de Dostoievski per trobar els fonaments de la condició humana i el sentit de la nostra vida. El protagonista és un funcionari fracassat, un home sense identitat ni nom, que, des del subsol, reconstruirà episodis del seu passat tot escrivint uns apunts sincers i lúcids. Aquest antiheroi extraordinari –en lluita constant amb si mateix– manifesta una consciència radical dels mals de la seva època: articula una crítica profunda als qui fan del racionalisme i el positivisme els eixos vertebradors de la vida, com si tot es pogués reduir a postulats científics i de la ciència en poguéssim esperar un progrés social real.
Dimecres 29 de juny. L’ampla mar dels Sargassos,de Jean Rhys(1966) (Edicions 62/ Lumen/Debolsillo). Ponent: Simona Škrabec, escriptora, traductora i professora de literatura comparada.
Si bé Jean Rhys narra la vida d’Antoinette Cosway, la primera senyora de Rochester –l’enigmàtic personatge de la novel·la Jane Eyre: l’esposa que va viure tancada a les golfes de Thornfield Hall–, aquesta no és pas una simple continuació del personatge esbossat per Charlotte Brontë –com tampoc és L’ampla mar dels Sargassos un pastitx enginyós de Jane Eyre. Gràcies a la imaginació i a la impecable escriptura de l’autora, assistirem a la recerca d’un món propi d’un dels personatges femenins més esquinçats i fascinants de la literatura del segle XX.
Arraianos (1991) ens trasllada a la frontera difusa entre la Galícia interior i el nord de Portugal, territori de meigas, de pluja i del granit dels casalots pairals. En deu relats Ferrín ens submergeix en el seu univers particular, inquietant com el núvol que de sobte cobreix els protagonistes d’aquestes històries. A Raia és la línia invisible que separa els habitants de Galícia i Portugal, terra plena d’història de contraban, lluites de poder, caciquisme i sotmetiment a les autoritats.
Primera sessió del cicle «Nacions perifèriques, cultures subalternes»: Cultura catalana. Ponent: Anna Esteve Guillén, doctora i professora de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant.
Aprofitant la celebració de l’Any Joan Fuster –en ocasió del centenari del seu naixement–, llegirem l’obra d’un dels escriptors i pensadors més importants del segle XX als Països Catalans. Especialment prolífic com a assagista, la força de la seva obra va depassar l’àmbit literari i va projectar-se sobre la vida cultural i cívica de tot els territoris catalanoparlants.
Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam, va ser la darrera biografia comentada al cicle de tardor 2021 «Tres biografies». La ponència de la sessió va córrer a càrrec de Xènia Dyakonova, poeta, traductora i crítica literària, i va tenir lloc el 15 de desembre, davant un total de 17 assistents –13 de forma presencial i 4 de telemàtica.
El passat 24 de novembre va tenir lloc la segona sessió del cicle de tadror 2021 «Tres biografies», amb la biografia escrita per James Boswell, Vida de Samuel Johsnon com a protagonista. El ponent de la sessió va ser John Stone, Doctor en Literatura Anglesa i Serra Hunter Fellow a la UB.
La novel·la Limónov, d’Emmanuel Carrère, i l’homònim personatge històric van ser els protagonistes de la primera sessió del cicle de tardor 2021: «Tres biografies». Joan Todó, escriptor, va ser l’encarregat de donar-nos la seva visió de l’obra el passat 3 de novembre.
Todó en va publicar el següent article a la revista L’Avenç:
Sovint reduïdes al folklore, a l’anècdota entranyable o a la mera singularitat d’un tot major, les expressions culturals dels subjectes polítics que conviuen en inferioritat de condicions amb les d’un altre acostumen a ser estudiades com allò altre enlloc de ser preses en consideració pel què són. I els seus productes literaris –com així la salut i el prestigi de la llengua pròpia– no se n’escapen. En aquest cicle ens aproparem a les nacions perifèriques o cultures subalternes a partir de tres ben properes: la catalana, la basca i la gallega.
* Cicle en col·laboració amb L’Avenç. Els Cafès literaris de la Casa Orlandai som na Tina Angrill i en Ferran Muñoz Jofre.
Dimecres 2 de febrer: Cultura catalana. Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (Edicions 62). Ponent: Anna Esteve Guillén, doctora i professora de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant.
Aprofitant la celebració de l’Any Joan Fuster –en ocasió del centenari del seu naixement–, llegirem l’obra d’un dels escriptors i pensadors més importants del segle XX als Països Catalans. Especialment prolífic com a assagista, la força de la seva obra va depassar l’àmbit literari i va projectar-se sobre la vida cultural i cívica de tot els territoris catalanoparlants.
Dimecres 23 de febrer: Cultura gallega. Arraianos, de Xosé Luís Méndez Ferrín (Editorial Ronsel / Hoja de Lata). Ponent: Antón Blanco Casás, Professor Lector de Llengua i Literatura Gallegues a la UB.
Arraianos (1991) ens trasllada a la frontera difusa entre la Galícia interior i el nord de Portugal, territori de meigas, de pluja i del granit dels casalots pairals. En deu relats Ferrín ens submergeix en el seu univers particular, inquietant com el núvol que de sobte cobreix els protagonistes d’aquestes històries. A Raia és la línia invisible que separa els habitants de Galícia i Portugal, terra plena d’història de contraban, lluites de poder, caciquisme i sotmetiment a les autoritats.
Dimecres 30 de març: Cultura basca. Los pasos incontables, de Ramon Saizarbitoria (Erein). Ponent: Aritz Galarraga, crític, escriptor i professor de literatura basca.
La novel·la Hamaika pauso (1995) es desenvolupa en dos plànols, el que explica la detenció, la condemna i l’afusellament de Daniel Zabalegi, transsumpte d’Anjel Otaegi, afusellat el 1975; i el que, paral·lelament, aprofundeix en les alegries i tribulacions –o, altrament dit, en l’educació sentimental, literària i política– d’una generació que, en els darrers anys del franquisme, rondava els vint-i-cinc o trenta anys.
Si bé és fàcil discernir quines obres pertanyen al gènere biogràfic, aquesta simplicitat genèrica és només aparent: els autors d’una biografia han de ser capaços de dominar la seva naturalesa multidisciplinar. Així mateix, a més de ser atractiu literàriament parlant, el text ha de justificar la necessitat de ressenyar la vida de la persona biografiada –i/o la importància que aquesta té per explicar el seu context històric–; no ha de caure en l’hagiografia; ha de recollir totes les arestes i complexitats del personatge.
*Aquest cicle està organitzat conjuntament amb la revista L’Avenç. Dimecres 3 de novembre: Limónov, d’Emmanuel Carrère (Editorial Anagrama). Ponent: Joan Todó, escriptor.
«Limónov no és un personatge de ficció. És real i jo el conec», adverteix l’autor, recent guanyador del Premi Princesa d’Astúries de les Lletres. Aquesta novel·la biogràfica o biografia novel·lada reconstrueix la vida d’un personatge real que sembla sorgit de la ficció: un personatge desmesurat i estrafolari, amb una peripècia vital gairebé inversemblant, que permet a Carrère traçar un contundent retrat de la Rússia dels últims cinquanta anys i, al mateix temps, aventurar-se en una indagació enlluernadora sobre les paradoxes de la condició humana
Dimecres 24 de novembre: Vida de Samuel Johnson, de James Boswell (Acantilado / Espasa). Ponent: John Stone, Doctor en Literatura Anglesa i Serra Hunter Fellow a la UB.
Considerada unànimement la biografia més aconseguida que s’ha escrit mai, Boswell presenta la figura de Samuel Johnson a través dels propis records i d’un minuciós treball de recopilació de testimonis. Gràcies a una prodigiosa combinació d’afecte, respecte, destresa i rigor, Boswell va aconseguir donar vida al personatge retratat perquè transcendís la seva existència temporal i propagués el seu influx durant segles.
James Boswell.
Dimecres 15 de desembre: Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam (Quaderns Crema / Acantilado). Ponent: Xènia Dyakonova, poeta, traductora i crítica literària.
Després d’haver estat detingut per primer cop el 1934, el poeta Óssip Mandelstam va estar-se a l’exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació. La mort li va arribar el 1938, en un camp de trànsit cap a Sibèria. La seva vídua va aconseguir escapar-ne i escriure aquest relat, un dels més commovedors del segle XX, en què, amb un detall extraordinari, explica les tràgiques vivències del seu marit i els seus companys de generació. Una bella història d’amor i una interrogació sobre el significat del que és específicament humà, escrita amb una brillantor literària excepcional.
Dimecres 16 de juny vam fer la primera col·laoració entre els Cafès literaris i els Cafès científics. De la sessió en vam dir «Un cafè amb llibre».El llibre triat va ser Un verdor terrible, de Benjamín Labatut (Editorial Anagrama).
Mitjançant un excel·lent exercici de no-ficció literària, Benjamín Labatut entrellaça descobriments científics reals amb els aspectes humans que hi van intervenir. Entre ells, el del descobriment del blau de Prússia al segle XVI i els processos que van dur a trobar el gas Zyklon B –substància que va acabar essent utilitzada als camps d’extermini–. A més d’altres històries relacionades amb el món de les matemàtiques, també explora com va sorgir el debat entre determinisme i indeterminisme: «juga Déu als daus?»
Participants sessió:
Ferran Muñoz Jofre, dirigeix Els Cafès Literaris de la Casa Orlandai. Presenta els aspectes més literaris del llibre. Cristina Junyent, dirigeix els Cafès Científics de la Casa Orlandai. Presenta el que el llibre suggereix en el camp de la ciència. [arxiu presentació] Frederic Udina, professor d’estadística al Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. [arxiu presentació]
Aspectes literaris del llibre:
Ferran Muñoz Jofre va explicar-nos les característiques literàries del llibre. Un verdor terrible consta de poc més de 200 pàgines, dividides en quatre capítols i un epíleg. En els primers, resseguim alguns dels descobriments –¿o deliris?– científics més importants del segle XX a través de la literaturització de les biografies de les persones que les van descobrir. Al seu torn, en el darrer se’ns explica –també de forma literaturitzada– perquè l’autor va decidir escriure el llibre.
Encara que alguns crítics o la mateixa contra del llibre el qualifiquin d’inclassificable –ja que no acaba de poder-se vincular a cap gènere literari– no ens hauria d’interessar tant «què és» el llibre, sinó quines són les reflexions de les quals l’autor ens vol fer partícips. Proposant-nos un joc en el qual no puguem discernir entre realitat i ficció –ell sí que sembla voler «jugar als daus» amb nosaltres–, Labatut aconsegueix no només fer-nos aquestes reflexions sinó també atorgar als descobriments el paper i el pes que mereixen.
Si bé és cert que en alguns moments hiperbolitza en excés les anècdotes biogràfiques –i així participa involuntàriament de l’estigmatització de la ciència com a disciplina limítrof amb la bogeria–, tant les seves reflexions morals i ètiques sobre el progrés científic com la seva innegable qualitat literària –dialoga, entre d’altres, amb Walter Benjamin o W. G. Sebald– fan d’aquesta obra una lectura captivadora.
Amb tot, l’autor aconsegueix el seu propòsit inicial: d’una banda, fer-nos entendre que hi ha coses que mai podrem entendre del tot, que sempre hi haurà fets i esdeveniments que excedeixin el nostre coneixement –que converteixin el món en «inimaginable»–; i, d’una altra, que no sempre tot el que veiem segueix existint si no hi som nosaltres per mesurar-ho.
Allò que el llibre suggereix en el camp de la ciència:
Cristina Junyent va explicar com a lectora què li havia suggerit el llibre.
En primer lloc, les associacions la van dur a pensar en el llibre El efecto carambola, de James Burke, traduït per Dolors Udina –encara que no ho digui així en el llibre–, i publicat el 1998 per Editorial Planeta.
Una altra associació va ser amb altres efectes, no tan deliberadament cruels, però també crucials en la història de diversos territoris. A Canàries, l’orxella (Rochella tinctoria) va ser un líquen que creix a penya-segats, el que va provocar la seva conquesta i colonització pels europeus –per cert: als penya-segats de Montjuïc, a Barcelona, també hi creixia–. Més tard, la cotxinilla (Coccinella tinctoria) va produir un altre colorant carmí. I a la regió de Toulouse, l’herba pastel va ser la que va fer prosperar la regió, pel blau gendarme.
D’una altra banda, l’entrevista relatada entre Niels Bohr (1885-1962) i Werner Heisenberg (1901-1976) a la capital danesa, va inspirar l’obra de teatre Copenhaguen (1998) de Michael Frayn –interpretada per Emilio Gutiérrez Caba, Carlos Hipólito i Malena Gutíerrez a Madrid el febrer de 2020; i per la companyia Teatre de la Incertesa a Barcelona (companyia que també ha representat l’obra QED, sobre un altre físic teòric, Richard Feynman (1918-1988))–. A Copenhaguen es planteja la pregunta: té un científic el dret moral de fabricar la bomba atòmica?
Revisió de les evocacions suggerides pel llibre:
Frederic Udina va fer una revisió de les evocacions que li havia suggerit el llibre de Labatut. En primer lloc, la història de la inhumanitat, per dir-ho així. Però també li va suscitar una colla de preguntes, algunes de les quals l’hi són recurrents al llarg de la seva vida, i que en la sessió d’avui li hem permés de reflexionar:
Per a què fem ciència? Per a què la literatura?
Què explica millor el món i la vida, la literatura o la ficció? La ciència o la poesia?
Quina relació tenen les matemàtiques amb la realitat?
Les matemàtiques són d’aquest món, o són d’un altre món?
Els conceptes matemàtics, són invents o són descobriments?
Són gent estranya els científics? I les persones que es dediquen a les matemàtiques?
Frederic Udina va assenylar que aquestes preguntes ens duen a una frase de Mireille Gansel sobre Laurent Schwartz (1915-2002), en el seu llibre Traduir com transhumar (2012), traduït per Dolors Udina: «Ell sabia que la poesia, com les matemàtiques, viu i forma part del llenguatge universal de la intel·ligència i la sensibilitat humanes.»
D’aquesta manera vam transitar per l’interès per capturar el món que ens envolta, les formes amb què ho intentem i les limitacions de cada punt de vista. En entrar, concretament, en les matemàtiques, la pregunta que el ponent va proposar va ser: aquestes existeixen? Per a il·lustrar-ho, ens va dur un poema seu:
La solitud del punt a la recta Els geòmetres diuen que una recta és feta de punts que la recta no és més que una tirallonga de punts que entre dos punts sempre n’hi ha un altre i entre aquest i el primer, n’hi ha més i més i més entremig.
Així, entre dos punts n’hi ha un altre I dos!, i tres, i set, i quinze… En qualsevol trosset de recta, n’hi ha infinits!
Però, creieu-me, un punt a la recta està terriblement sol.
Ai! Resulta que el punt no en té cap al costat a qui mirar, a qui parlar, a qui escoltar, amb qui tocar-se. Perquè entre ell i el del costat, sempre n’hi ha un altre enmig.
En tornar al llibre de Labatut, ens vam endinsar en els límits de la física quàntica. Feynman deia: «Si algú creu que enten la física quàntica, és que no l’ha entesa».
Per anar tancant la ponència, Udina ens va fer transitar per la personalitat dels matemàtics: són rarets? Ho són més que els músics? N’hi ha de moltes menes, però per a descriure un de ben pintoresc ens va parlar de l’hongarès Paul Erdös (1913-1996).
Finalment, vam donar voltes a la dificultat dels humans per comprendre la probabilitat: encara comprem loteria!
Resum original elaborat per na Cristina Junyent al blog Cosir i repuntejar.
Llibres citats Abbot, Edwin (1884): Planilandia. Una novela de muchas dimensiones, trad.: José Antonio Álvaro Garrido. Reeditada Blastland, Michael i Dilnot, Andrew (2009): El tigre que no está. Un paseo por la jungla de la estadística, trad.: Laura González de Rivera. Turner Publicaciones Burke, James (1996): El efecto carambola, trad.: per Dolors Udina. Editorial Planeta Gansel, Mireille (2021): Traduir com transhumar, trad.: Dolors Udina Hofdstater, Douglas (1979): Göedel, Escher, Bach. Un eterno y grácil bucle. Editorial Tusquets Hustved, Siri (2021): Els miratges de la certesa. trad.: Ernest Riera. Edicions 62 Kahneman, Daniel (2013): Pensar rápido, pensar despacio. trad.: Joaquín Chamorro Mielke. Editorial Debate Labatut, Benjamín (2020): Un verdor terrible. Editorial Anagrama Wagensberg, J (ed.) (1985): Proceso al azar. Editorial Tusquets
Per començar amb la sessió, na Tina Vallès va comentar els aspectes més literaris de l’obra: en va lloar especialment l’estructura i l’habilitat amb què aconsegueix exposar temes tan complexes d’una forma tan aparentment planera. Més concretament, va remarcar la capacitat d’explicar –«en tot just 230 pàgines, quirúrgicament i amb un gran exercici d’empatia»– les diferents maternitats presents en la història: la de l’Alina, la de la Doris, la dels coloms, la de la mare de la Laura, la no-maternitat biològica de la Laura, la de Marlene…
Segons va comentar Vallès, Nettel ha explicat en algunes entrevistes que els personatges d’Alina i Inés són inspirats en un cas real: la mare real li va explicar la història a l’escriptora i li va demanar que en fes literatura, que l’expliqués; Nettel va incorporar-li els altres personatges per donar-li més profunditat i poder tractar amb més entitat la tesi de fons: «encara avui, ser dona ve definit pel fet de ser mare biològica». És més, va concloure Vallès: les escriptores són sovint preguntades sobre si són o no mares –especialment si les relacions filials o paternals són rellevants a la seva obra–; en canvi, als homes escriptors no se’ls hi sol demanar.
Dialogant amb aquesta primera intervenció de Vallès, Moreno també va lloar el contrast de la literatura simple de Nettel amb una experiència tan complexa com la de la maternitat. Cal recordar que aquesta darrera és una construcció social, va comentar la ponent, i que n’hi ha de molts tipus: fins i tot la mateixa no-maternitat. Per això és tan interessant la manera com Nettel aconsegueix deconstruir la maternitat normativa –el desig de ser mare o de no ser-ho– i la visió romàntica que se’n té –una visió que provoca la seva reïficació i causa alguns comportaments de sotmetiment envers les criatures– al mateix temps que exposa les diverses estructures familiars que s’escapen del nucli familiar normatiu.
Vallès hi va estar d’acord: de fet, va remarcar, fins aquell moment de la conversa no s’havia parlat d’Aurelio, el marit de l’Alina i pare d’Inés. I això no és pas casualitat: en la trama, des que es té coneixement del problema de la filla, tot el pes del problema recau en la mare. Una situació que demostra –també– que socialment la paternitat està bonificada i, en canvi, la maternitat es dona per suposada.
Moreno va estar d’acord amb aquesta intervenció i, tot i matisar que sovint hi ha mares que no deixen que els pares s’acostin a les criatures, també va explicar que hi ha estudis que demostren que com més estona passen els els pares que participen en la criança –els anomenats «homes igualitaris»– amb les criatures, més estona hi passen també les dones –un fet que no passa a la inversa–. Així mateix, la ponent va explicar que actualment es tenen menys criatures que mai i, coherentment o no, se’ls hi dedica més temps que mai.
Retornant a la trama de La hija única, Vallès va comentar la manera oposada com Alina i Aurelio afronten la seva relació amb la cuidadora d’Inés, Marlene: mentre ella sent gelosia de la cangur –ja que la maternitat és molt més lliure–, a Aurelio no li molesta l’alt nivell d’involucració d’aquesta –ja que sempre li han posat límits a la seva paternitat–.
Encetant un altre filó, Moreno va comentar que el llibre és un bany de realitat sobre el mateix fet de la maternitat biològica: observem que fins i tot les relacions maternofilials adultes –com la de Laura i la seva mare– són complicades; també som observadors d’una relació de maltracte d’un fill –Nico– cap a la seva mare –Doris–.
I, si bé Nettel demostra a la novel·la molta sensibilitat sociològica –gairebé sempre a través d’una mirada irònica, mofeta–, Vallès va voler remarcar que l’autora no sembla haver volgut fer una «novel·la sociològica», sinó explicar un conjunt d’històries, aportant molta observació i anàlisi, posant-se en la pell dels personatges.
És tot practicant aquest exercici d’empatia que Nettel empeny na Laura a descobrir les altres maternitats, com així demostra la seva relació amb en Nico. I ja sigui a través d’aquest fet o de la defensa que Inés sigui tractada com una persona –i no com un bebè i, per tant, algú poc intel·ligent–, al parer de Colom, l’autora posa sobre la taula la reivindicació de trencar amb la infantilització de les criatures.
Un altre exercici d’empatia de l’autora, va apuntar en Ferran, és el fet de mostrar que la maternitat és un assaig i error: Laura no fa judicis a nivell individual i permet que cada personatge trobi la seva manera d’aprendre a criar.
Abordant un dels altres temes presents en l’obra, es va parlar també de la medicalització de tot el procés i de la vivència de l’embaràs. Una situació que, si bé és beneïda per Alina en un principi –el ginecòleg pren les decisions per ella–, l’acaba conduint a una situació d’indefensió més tard, va apuntar Colom.
Vallès, per la seva banda, es va fixar també en la poca cura o falta de coneixement mostrat per alguns membres del personal mèdic. Especialment amb el del metge que, un cop ha nascut Inés, diu al matrimoni: «Ja podeu tornar a la vostra vida anterior». Un fet que no només és mentida en qualsevol circumstància, sinó que és encara més fals si es té en compte que Inés és una filla amb problemes i que genera encara més incerteses de les moltes que provoca la maternitat per se.
Moreno hi va estar d’acord: el moment del retorn a casa després del part és un moment d’alta autoexigència, segons els comportaments habituals en la maternitat normativa. És per aquest motiu que és important que aquest moment sigui compartit per pare i per mare, ja que determinarà –gairebé definitivament– la distribució de les tasques domèstiques i de cura. Cal reivindicar aquí, doncs, la importància dels permisos de maternitat i paternitat i la necessitat que siguin extensos i per a ambdós progenitors: si no, la mare acaba carregant fàcilment encara més pes.
En aquest sentit, la sociòloga va fer un interessant apunt: no és el mateix «cuidar» que «criar». Mentre la «criança» té un horitzó final –un punt d’arribada–, amb la «cura» no passa ben bé el mateix –és un exercici gairebé diari–.
Retornant a la novel·la, les dues ponents van convenir a assenyalar que en les decisions d’Alina i Aurelio no hi apareixen els temes econòmics –tot i les compres furtives i compulsives a internet de la primera– i semblen tenir totes les necessitats cobertes. Això no només ens dona pistes sobre la seva condició sinó que ens recorda que, lluny d’aquesta classe social mitjana benestant de la qual ells formen part, la maternitat –i, especialment, les seves complicacions– es viu de forma molt diferent per les famílies de classe treballadora.
Per tancar el debat, Vallès va recomanar un seguit d’autores llatinoamericanes verdaderament feministes –i no productes d’una etiqueta de màrqueting: «feminisme comercial»– i d’alta qualitat literària. Entre elles: Mariana Enriquez, Samanta Schweblin i Selva Almada.
Intervencions del públic
Arribats a aquest punt, la conversa es va obrir a debat. Les aportacions fetes per la quarantena de persones assistents –entre les que hi participaven de forma virtual i presencial–, van obrir alguns petits fronts:
Vallès va contraposar la prosa delicada de Nettel per generar històries incòmodes i anòmales a la prosa bestial de Cristina Morales i Lectura fácil;
Moreno va fer notar com Nettel inverteix les situacions de dependència al llarg de la novel·la; és més, va afegir Vallès: Nettel trenca la santedat del vincle sanguini i qüestiona el fet que, pel simple fet de ser de la «mateixa sang», dues persones s’hagin d’estimar –«l’instint maternal és molt qüestionable: realment existeix?»–;
i, si bé, «cap mare sap quant de temps viurà el seu fill», ambdues ponents van convenir que, a pesar del paper important del destí en l’obra, els personatges tenen capacitat de prendre decisions –i en prenen–. En aquest sentit, va emfasitzar Moreno, el llibre és molt recomanable per a mares que estiguin embarassades, ja que és una espècie de recerca sobre què són les maternitats i exposa consensos tant sobre aquestes com sobre què suposen –també a nivell corporal, va afegir Vallès–. Uns consensos, fins a dia d’avui, molt poc explicats literàriament.
Amb tot, va recordar Moreno tot responent una de les intervencions, cal recordar que hi ha una violència institucional exercida sobre les mares. Una violència que pot acabar contribuint a que aquestes es converteixin en dones subordinades a les seves criatures –com li passi a Doris amb el seu fill– o que es creïn relacions de dependència envers aquestes –com li passa a Alina amb Inés–. La maternitat, va recordar la sociòloga, no és una obligació, sinó una renúncia.
Finalment, mentre en algunes intervencions del públic s’havia denunciat que, per a alguns, una mare no pogués estar mai malalta i, en d’altres, s’hagués criticat el fet que moltes dones hagin de donar explicacions pel fet de no ser mares, la sessió va acabar amb dos apunts: Moreno va explicar que està demostrat que quanta més estona passen els homes sols a casa, més canvis en la distribució –igualitària– de les tasques domèstiques es produeixen.
També es van esmentar l’heterogeneïtat de coses que podem entendre avui en dia com a famílies –per exemple, cohabitar amb altres nuclis en un mateix habitatge per conformar junts una família– com així com la necessitat que les dones «desaprenguin» i que, contràriament, els homes «aprenguin». Moreno va assenyalar aquí l’important paper de la comunitat: quan l’estat del benestar falla, apareix la comunitat.
Cafès Literaris de Casa Orlandai 